De fa un grapadet d’anys ja és costum que per les festes de Sant Antoni apareguin per la vila capellans manacorins que són a l’exili. La seva presència es fa coneixedora aviat, sustentada en una estètica extravagant que ens situa qui sap si a mitjan segle passat, qui sap si a final de l’anterior. Les darreres dècades els capellans havien optat per un perfil discret, de l’anomenat clergyman, amb alçacoll i americanes de colors discrets que podien ser negres o tirant a fosques. Fins i tot, és habitual de veure’n, com el mateix rector manacorí, sense la necessitat de dur ni tan sols la inconfusible marca de l’alçacoll.
Fos volgut o no, hi havia, en aquesta tria dels capellans que ara ja són granats, una voluntat d’adaptar-se al nou temps, al final de la dictadura, a l’obertura de mires, a la laïcització de la societat, i d’allunyar-se, en definitiva, de la idea de la religió i l’església com una cosa antiga i rància.
Ara, en consonància amb la revifalla de l’extrema dreta, tornen les estètiques més estantisses, més conservadores si es vol entre determinats membres de la jerarquia eclesiàstica. Per desgràcia, però, no parlam només d’estètiques, sinó també de posicions ideològiques, també. Ja és conegut de fa alguns anys el desgraciat missatge guerracivilista de Joan Francesc Cortès, pel qual hagué de demanar disculpes després de l’escàndol que va suposar en el seu moment. Enguany, per paga, l’acompanyava Miquel Ángel Riera, format a l’ultraconservador seminari de Toledo i ara amb destí a la diòcesi de Menorca. Hom no sabria dir qui dels dos deu ser més conservador… però la imatge d’aquí a baix, amb Cortès sostenint la copa de la Champions ens fa pensar que el guanyador podria ser ell, tot i que qui va de blanc, un color molt avesat a alçar orelludes, és el rector Antoni Amorós.
Només ens queda desitjar, idò, que les coincidències apuntades entre estètica i ideologia siguin només una sospita de gent suspicaç i no una desgraciada realitat.
