Foto: Frontera a Melilla per Ongayo
Després d’uns anys de viure fora, cap a finals dels noranta, quan vaig tornar a Manacor, un dels canvis que més em sobtaren va ser constatar com s’havia incrementat la presència de persones migrants a la realitat social del poble, principalment procedents del nord d’Àfrica. Era quelcom que em va cridar molt l’atenció i que he de reconèixer que no em desagradava. Entre altres coses, pensava que tal vegada aquest fet aconseguiria que Europa s’hagués de replantejar per força un canvi en el seu model de desenvolupament i fer-se més solidària amb els països pobres, la gent dels quals es veia obligada a partir i a establir-se entre nosaltres.
Ara, molts d’anys després, la realitat no té res a veure amb aquell moment. A Manacor i arreu de Mallorca i d’Europa hi viuen persones de molt diverses procedències, algunes ja nascudes aquí, d’altres ja ben arrelades i d’altres, malauradament, encara força allunyades de la integració social que seria desitjable.
Aquests dies, arran dels fets desastrosos de Ceuta, hi he tornat a pensar. He intentat més o menys seguir les informacions que han anat sortint, les reaccions polítiques i socials als fets, la resposta d’Europa, les manifestacions d’uns i altres i, en general, la sensació que em queda és de profunda decepció. Més encara, he sentit por. Por d’allò que pugui venir si de cada vegada més gent s’identifica amb les postures pròpies de la ultradreta, del rebuig al diferent pobre i de la manca d’un diàleg constructiu que ajudi a donar una resposta justa i positiva a una situació certament complicada i difícil.
No som ningú per donar cap tipus de resposta de com s’hauria d’actuar en una situació com la que hem viscut aquests dies. No pens en un acolliment indiscriminat d’aquesta multitud desesperada. Reconec que tot plegat és extremadament complex i que constitueix una forma inassumible d’utilització de les persones més pobres a favor d’interessos internacionals i segurament personals, la naturalesa dels quals som incapaç d’imaginar.
Però si d’alguna cosa estic segura és que la resposta no es troba ni en manifestacions racistes ni en acusacions simplistes entre partits, ni molt menys en esquemes ultradretans allunyats del més mínim sentit de la justícia. Tampoc en algunes escenes mediàtiques que hem vist aquests dies. La presència interessada de personatges com Alvise i Abascal a Ceuta és un intent d’aprofitar-se d’una situació desesperada, tant de les persones arribades com dels mateixos habitants de la sovint oblidada ciutat de Ceuta.
La ultradreta de la manca de llibertats s’alimenta d’incidents com aquest fent un discurs demagògic, fora de la realitat, que no té cap mena de base ni moral ni científica. No ens els podem creure, no podem deixar que ens guanyin territori en espais conquerits amb molta lluita.
El tema és seriós, tant els fets de Ceuta com el nombre de morts comptabilitzats en la ruta Algèria – Mallorca, des del punt de vista polític i, sobretot, humanitari. Pensem-hi i rebutgem qualsevol resposta aparentment fàcil a un problema complex, rebutgem, sobretot, aquelles “solucions” que es basen a aprofundir les diferències i en negar el dret de tota persona a viure amb dignitat i a tenir garantits els seus drets i deures més elementals a qualsevol banda que sigui de la frontera.
