Què tenen les pel·lícules que ens parlen del cinema? Tenen alguna màgia que fa que agradin especialment als espectadors? O és perquè aprofitant aquesta màgia ens introdueixen en altres aspectes de l’ànima?
El fet és que tant els llibres que parlen de llibres com les pel·lícules que ens endinsen en el món del cinema agraden i agradaran sempre als seus seguidors.
Cinema Paradiso és una d’aquestes pel·lícules que, com veurem més endavant, no se cenyeix només al món del cine, sinó que va molt més enllà en els seus plantejaments temàtics.
La va dirigir Giuseppe Tornatore l’any 1988 i quan s’estrenà a Itàlia no aconseguí gaire èxit. Cal aclarir que el film s’estrenà en una versió de 155 minuts, però, de resultes de la resposta del públic, el director va consentir a muntar una versió de 123 minuts que fou la que es projectà arreu del món. I aquest cop sí que va ser un èxit total. Obtingué els premis més importants de cinema: l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera, així com el Bafta, els Globus d’Or i el Premi Especial del Jurat del Festival de Cinema de Canes. També reberen premis Philippe Noiret, un dels actors, i la inoblidable banda sonora d’Ennio Morricone. Darrerament, l’any 2005 va sortir publicada en Blu-ray i DVD la versió nomenada director’s cut, que té una durada de 173 minuts. Al Club de Lectura ens cenyírem a la versió comercial de 123 minuts per al nostre debat.
Després de l’èxit d’aquesta pel·lícula, Giuseppe Tornatore n’ha dirigit moltes més. Alguns d’aquests films han tingut un èxit notable (Malena, La llegenda del pianista a l’oceà, Baaria…), però no han pogut arribar a eclipsar la màgia que ha significat Cinema Paradiso per a tots els que la coneixen. Al mateix temps, també ha escrit i dirigit documentals, sobretot sobre persones del cinema que han estat importants per a ell. Un d’ells està dedicat a Ennio Morricone, del qual parlarem més endavant.
Cinema Paradiso es basa quasi tota en els records de Salvatore (Totó mentre és petit i adolescent) quan s’assabenta de la mort del seu amic Alfredo. Aquests records ens el mostren a ell de nin, d’uns cinc o sis anys, en un petit poble cap al final de la dècada dels quaranta, una època de postguerra sense gaires diversions.
Quan encetàrem el nostre debat, el primer tema que va aparèixer fou el del cine, ja que és el més evident. I és ver que ens parla de cine, però no del cinema en general, sinó de com la gent vivia les pel·lícules. Ens presenta el cine com una màgia per a un poble que no tenia gaires ocasions de reunir-se i de socialitzar, si no era a l’església o al cinema. I a aquest darrer la gent hi anava a trobar-se amb els amics; a dormir; la mare hi anava amb el nin petit i li donava mamar; s’hi anava a lligar o a trobar la mitja taronja… Anaven a riure, a plorar, a animar els «bons», a enfadar-se quan es trobaven amb els «petons robats» pel capellà que es dedicava a censurar les pel·lícules. Per a la gent del poble, el cinema era la seva «fàbrica de somnis» on oblidar-se per un temps de la seva vida rutinària i de postguerra.
L’altre gran tema que apareix és el de l’amistat que es crea entre Alfredo, que és el projeccionista del Cinema Paradiso, i Totó. Són dos personatges amb mancances. Per una banda, Alfredo no té fills, i Totó no té pare, ja que aquest està donat per desaparegut a la guerra. Aquest fet fa que es creï entre ells una relació de pare i fill que es manté fins que Totó deixa el poble per anar a Roma per complir els seus somnis de cineasta. Alfredo li ensenya de petit, gràcies a la tossudesa de Totó, a manejar la màquina de projecció i, d’aquesta manera, el pot substituir en la seva feina de projeccionista després de l’accident. I ja d’adolescent, i amb Totó enamorat, l’aconsella i l’ajuda a complir els seus somnis, car per a Alfredo la vida en el petit poble és de futur incert per a Totó.
Entremig comentàrem altres subtemes que també compareixen: el primer amor i els somnis que impliquen sacrificis per ser acomplits. I aquí també és essencial la presència d’Alfredo en la vida de Totó. Els seus consells (amanits amb frases de les pel·lícules que ha vist al llarg dels anys) són com els consells que un pare dirigiria al seu fill perquè aquest pugui ser feliç. Per això, quan l’acomiada a l’estació, li diu a cau d’orella: «Facis el que facis, estima-ho».
Aquest aspecte del film ens semblà molt reeixit gràcies a les ajustades interpretacions dels actors Salvatore Cascio i Marco Leonardi, que fan de Totó de nin i de jove respectivament, i de Philippe Noiret en el paper d’Alfredo, amb els quals el director crea una empatia que fa la història més propera a l’espectador.
Com ja hem dit, la història transcorre en un petit poble sicilià del qual no sabem el nom. Pot ser qualsevol poble després que una guerra li hagi passat per damunt. I el director ens el mostra amb quatre carrers, unes cases, l’església i, sobretot, la plaça del poble, on es troba el Cinema Paradiso. És el centre neuràlgic del poble i dels seus vilatans i un espai que va canviant amb el temps i amb les circumstàncies dels seus habitants. I aquest aspecte ens el mostra molt bé el director.
Se’ns va fer molt difícil oblidar la música del gran Ennio Morricone, amb un tema d’amor compost pel seu fill Andrea que es complementa perfectament amb els moments de joia, els de tristesa o els de malenconia que travessen tota la pel·lícula. No ens resultà gens estrany que la banda sonora obtingués reconeixements i premis com els que li van ser atorgats. De fet, la feina entre Tornatore i Morricone va ser tan gratificant que van treballar conjuntament en tretze pel·lícules més.
I és que a Cinema Paradiso tot és quasi perfecte. És una història entranyable, emotiva i molt propera —el poble italià podria ser perfectament qualsevol poble espanyol de la postguerra—, amb unes interpretacions molt acurades i magnífiques i adobada, com ja hem comentat, amb una banda sonora inoblidable del genial Ennio Morricone.
