skip to Main Content

“Clitemnestra és un personatge que sempre ha anat a remolc de la història del marit”

Agustí Villaronga (Palma, 1953) és guionista, director de cinema i ara, també de teatre. Parlam amb ell sobre els seus projectes cinematogràfics i sobre l’obra Clitemnestra. La casa dels noms, el segon espectacle teatral que dirigeix i que es podrà veure aquest cap de setmana a l’Auditori de Manacor. 

Una captura de l’espectacle amb Núria Prims i Josué Guasch al centre. Foto: Teatre Principal

De què va aquesta casa dels noms que s’atreveix a reescriure una tragèdia clàssica?
El que fa l’autor de l’obra, Colm Tóibín, és agafar una part de la trilogia de l’Orestídia d’Esquil i d’alguna manera la reinventa, en fa una nova versió. Ell però només es fixa en els personatges de Clitemnestra i els seus fills, Elektra i Orestes. El que passa és que ell ho fa a través de tres monòlegs i nosaltres a l’espectacle el que hem fet és fixar-nos únicament el personatge de Clitemnestra. Hem agafat aquesta espècie de monòleg i també l’hem reconvertit per adaptar la història al teatre.

Es tracta de fer una mica de justícia al personatge de Clitemnestra, que sempre s’ha mostrat com una dona dolenta?
Més que fer justícia jo diria que el que fem és intentar entendre-la i mirar-la amb un aspecte humà. Clitemnestra és un personatge que sempre ha anat a remolc de la història del marit i de cop intentam entendre-la des d’un altre punt de vista. El més important és el que diu Tóibín: Clitemnestra és una persona que no està disposada a acceptar les lleis fetes pels homes i fetes a la mida de coses que considera injustes. Si tires tants segles enrere, la dona estava tractada com un esclau en segons quins aspectes. Avui en dia ja no és el mateix que en la Grècia clàssica però ho podem entendre perquè, qualsevol persona que no forma part de la norma establerta, sap que s’ha de fer valdre.

Quan et decideixes per aquest text i quin és el procés de feina per adaptar-lo?
Fa uns tres anys ja vaig fer una obra que era similar i del mateix autor, El testament de Maria, amb la Blanca Portillo. Es tractava d’agafar el personatge de la verge maria i també donar-li un toc més humà, que fos una persona que toqui de peus a terra i les seves reflexions sobre tot allò que li va passar al seu fill i a la seva família. En aquest cas hem fet el mateix. Tan aviat com vaig conèixer el text em vaig posar en contacte amb l’autor pels drets i vaig fer una adaptació perquè fos molt concisa. De fet, no dura més d’una hora i un quart.

Una gran capacitat de síntesi perquè les tragèdies gregues solen definir-se per la seva llarga durada…
Sí però tenen els cors i moltes reflexions filosòfiques que ocupen molt de lloc. En aquest cas ens centram en un sol personatge i una sola història, la de Clitemnestra que en certa manera conta el passat des del futur.

Com va ser el procés creatiu? S’assembla a fer cinema?
De teatre n’he fet poc, de fet vaig començar com a actor quan tenia 17 anys en la companyia de Núria Espert i llavors vaig el vaig conèixer però com a director no tenc molta experiència i tampoc tenc moltes eines fetes. En aquest cas concret, he vist molt clar que tot plegat descansava sobre el personatge central, que interpreta Núria Prims. El fet de venir del cinema fa que jo li doni molta importància a la paraula però també a l’estètica i a la narració de l’obra: se m’escapa el toc cinematogràfic. Aquesta és la meva manera de treballar, més intuïtiva i en el dia a dia. Un punt important és que hem tengut dues fases d’assajos perquè quan estàvem a punt d’estrenar va esclatar l’estat d’alarma i es va interrompre tot. Al cap de sis mesos, aquest setembre, vàrem reprendre els assajos per estrenar a final de mes. Sincerament, crec que ha anat bé perquè durant tots aquests mesos l’obra ha reposat i va ser molt bo perquè tot l’elenc, que tot el temps està sobre l’escenari, amb interaccions paral·leles, ha quedat totalment integrat.

T’agrada més fer cinema que teatre?
Jo sóc una persona de cinema, tota la vida he treballat en això però el teatre m’agrada molt, tant com a director i com a espectador. Les dues experiències que he tingut han sigut molt positives i no em tanc a una nova oportunitat teatral. Al teatre m’ho varen posar molt fàcil perquè vaig començar en un projecte molt protegit, amb un text que ja tenia un productor darrere i amb Blanca Portillo, que és una actriu extraordinària.

Què destacaries de la part tècnica de l’espectacle?
L’escenografia està feta a base de matalassos i amb això es produeix una gran escala. Això és una idea de na Susy Gómez, que també ha fet el vestuari. També m’agrada el joc de llums perquè amb la llum seleccionam allò que vols que l’espectador miri. En el cinema tu dus la mirada a l’espectador, gairebé l’obligues a mirar on tu vols i amb el teatre, segons què remarquis amb la llum i l’espai també el pots conduir i fas que miri allò que com a director t’interessa mostrar.
També t’has atrevit a rodar, en temps de pandèmia. Quins projectes tens entre mans?
Sí, estam treballant en El vientre del mar que parteix d’un text que es diu Oceano Mar, d’Alejandro Baricco i que un dels seus capítols explica un naufragi a través de dos personatges, un timoner i un militar quirúrgic francès, dos punts de vista molt diferents. Durant el confinament necessitava expressar-me, no podia més i vam tirar endavant aquest petit projecte amb gent d’aquí. A l’agost vàrem rodar a Felanitx i aquesta setmana hem fet el passi del primer muntatge i estic molt content.

Són temps complicats…
Sí, és un tema seriós i que a més s’està s’allargarà més del que ens agradaria… Més enllà de les dificultats en cada professió, crec que tot plegat crec que afecta les relacions humanes. No vols entrar en el joc de l’aïllament social però finalment ho has de fer i fa molta pena. I professionalment és molt complicat. Per exemple, en una pel·lícula tens seixanta persones a l’equip, que conviuen diàriament… Treballar amb les distàncies ho fa tot molt complicat.

Back To Top
×Close search
Search