Els fills dels forasters

Els anys setanta significaren per a Mallorca l’abandonament definitiu del camp i l’assumpció que la riquesa es generava de forma ja gairebé exclusiva a vorera de mar. Tanta era la potència de l’emergent indústria turística que la mà d’obra local no bastava ni per començar. La construcció d’hotels i infraestructures turístiques arran de les platges més paradisíaques de l’illa i la posterior ocupació amb ingents llocs de feina en el sector de l’hostaleria generaren un efecte crida que dugué fins a aquella illa immediatament post-rural un gran nombre de persones que s’instal·laren a pobles, viles i ciutats i també, sobretot, a les noves urbanitzacions que albergaven la mà d’obra barata que havia de servir per sustentar la nova gallina dels ous d’or. Mallorca deixà de ser una illa pobra per esdevenir un indret que es convertiria en model (desafortunat per a molts) arreu del món, sempre que parlàssim de turisme.

El cas és que l’allau d’andalusos, extremenys, murcians i manxecs que arribaren a Mallorca, hi vengueren per quedar. S’hi instal·laren. Hi feren un ca seva. I hi crearen les seves famílies. Amb habitants indígenes, o entre ells mateixos, els “forasters”, com se’ls anomenava de forma merament descriptiva (“els venguts de fora”) tengueren fills que ja eren mallorquins. La realitat social i econòmica del moment, però també la lingüística, facilitaren per a molts una integració que va ser en alguns casos immediata, i en altres progressiva. En qualsevol cas, però, la segona generació “forastera” se sentia, sense dubte, “mallorquina”. Estimaven l’illa que els va veure néixer alhora que recordaven amb nostàlgia les velles històries que pares i padrins els contaven dels seus pobles.

Avui les coses són diferents. El pes social de la llengua catalana ha minvat, tot i que la presència legal a l’escola és superior a la dels anys setanta. La integració lingüística, i per tant també la social i l’econòmica, és, en el millor dels casos, més lenta, i la distància que senten els nous mallorquins, els fills dels forasters d’avui, és infinitament superior a la que sentiren aquells infants nats a l’entorn de la mort del dictador Franco.

Molta de feina haurà de fer la nostra societat per aconseguir seduir unes noves generacions que no troben referents atractius on aferrar-se, quan parlam de llengua i identitat. La constitució de guetos, el sentiment d’inferioritat de classe, i les dificultats econòmiques estan a l’ordre del dia. Només comprenent l’oportunitat de cohesió que suposa el coneixement i ús de la llengua catalana podran aconseguir els nous mallorquins un canvi d’estatus que ara s’albira massa lluny.