skip to Main Content

“Com més coses experimentes, més sensacions tens per descriure”

Aina Fullana (Manacor, 1997) és graduada en Llengua i literatura catalanes per la UIB. Continua amb la seva formació alhora que inicia la seva carrera professional. Aquesta setmana, però, ha estat notícia perquè amb la novel·la “Els dies bons” ha resultat guanyadora del premi de Narrativa Jove Alfons el Magnànim de València.

No és habitual tenir una novel·la acabada als 24 anys. Quan i com comença el teu interès per la literatura? I quan comences a escriure amb la idea determinada d’arribar a fer un llibre?
Es podria dir que sempre he tengut interès per la llengua i la literatura. Ja des de ben petita un dels meus passatemps preferits era llegir contes o, bé, que ma mare i mon pare me’ls llegissin. Es pot dir que qualsevol cosa relacionada amb les paraules m’agradava: jugar a inventar-me llengües i cançons, contar històries sobre el que veia en el dia a dia… De fet, sempre he tengut un diari personal i tot d’una que en vaig saber vaig començar a escriure relats breus, dels viatges que fèiem amb la família, per exemple. Devers els onze o dotze anys vaig començar a escriure la meva primera novel·la, molt més infantil, òbviament, i de tema fantàstic. Tanmateix, aquella novel·la es va perdre abans que la pogués acabar i amb el temps me’n vaig oblidar. Més endavant se’m va ocórrer una altra història que va acabar sent Els dies bons. Era un moment en què jo no em trobava gaire bé emocionalment, ja fa devers cinc anys, i escriure em va servir de refugi. Des d’aquell moment fins ara la novel·la ha evolucionat moltíssim.

Parlem de les teves lectures. Quins referents tens? Creus que el bon literat es fa a partir de la lectura? O hi ha altres factors que hi ajuden?
La veritat és que som una lectora bastant tardana: vaig començar a llegir sobretot en començar la universitat, que em va ajudar a descobrir autors, estils i temes nous. I amb nous em referesc a autors que jo no havia llegit perquè, en realitat, sempre havia preferit els autors actuals. En un principi em va sorprendre que m’agradàs tant La vida i la mort de Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès, per posar-te un exemple. D’altra banda, un dels darrers llibres que he llegit i que s’ha convertit en un dels meus preferits és Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà. Te’n podria dir mil, realment. I responent a les altres preguntes, no crec que la lectura sigui l’únic factor per a crear un bon literat, però sí que hi és fonamental. En el meu cas, llegir d’una manera més o menys habitual i diversa (malgrat que he de confessar que m’agradaria llegir més) m’ha ajudat a perfeccionar la tècnica i a jugar amb diferents estils, tot i que som conscient que encara em queda molt per aprendre. Un altre factor que em sembla importantíssim a l’hora de ser un bon escriptor és el fet de viure: com més coses experimentes, més sensacions tens per descriure i més situacions et pots imaginar.

Sense caure en espòilers… explica’ns una mica la trama d’Els dies bons.
Els dies bons conta una història de drogoaddicció des de tres perspectives diferents: tres personatges expliquen les seves vivències i la seva trajectòria vital en tots els àmbits, però sempre units per aquesta història que et dic.

El jurat parla de novel·la quinqui. Què vol dir? En quin gènere ubicaries la teva història?
Crec que el que el jurat volia destacar amb aquest adjectiu és la part de la novel·la que se centra més en el tema de la drogoaddicció que t’he comentat; aquest caràcter una mica sòrdid, cru, o com ho vulguis dir, de tot allò que envolta un tema com les drogues. Tanmateix, Els dies bons no és només això. També té parts molt més intimistes, sentimentals o reflexives, per dir-ho d’alguna manera.

També valoren l’estil, la narrativa i el lèxic. M’interessa aquest darrer aspecte. Com definiries la feina que hi has fet? Com tries les paraules que entren a formar part de la novel·la?
Quan vaig començar a escriure la novel·la el vocabulari que hi utilitzava era molt diferent, molt més inofensiu, més subtil, tal vegada. Em referesc a una de les parts en concret. En aquest aspecte sí que la lectura va esdevenir un factor imprescindible, en relació amb el que comentàvem abans. Passa que vaig llegir El vigilant del camp de sègol, de Salinger, i em vaig adonar que jo volia un personatge més semblant a Holden Caulfield que el que estava creant: més cínic i irreverent, es podria dir. Per a això em feia falta dotar-lo d’una manera de parlar que l’identificàs. Vaig haver de fer una mica de recerca i alguns coneguts em varen ajudar i em varen donar informació relativa a l’argot del món de les drogues i del moment en què se situa la novel·la. Per als altres dos personatges, vaig intentar també dotar-los d’una personalitat concreta, evidentment. Però sobretot el que intent quan escric és que cada paraula sigui ben precisa i defineixi molt bé allò que vull dir.

Tots tenim un destí escrit? O ens l’escrivim a nosaltres mateixos amb les nostres accions de vida? Creus en el determinisme? O ens podem desfer del que ens marquen els antecedents genètics i socials?
És una pregunta molt difícil. No crec que estiguem determinats, però sí que cada vida té un sentit concret. Vull dir que, deixant ara de banda els condicionaments socials i genètics, que no es pot negar que són molt importants, nosaltres tenim un cert poder a l’hora de triar la vida que vivim. Si ho feim bé i duim sort, podem trobar allò que hem vengut a donar al món; allò a què estam destinats, si ho volem dir així.

Com ha estat escrita la novel·la? Et crees primer un esquema de la trama? O ets més d’anar fent créixer el text i els personatges a mesura que escrius?
Som més d’anar improvisant. Hi ha dies que estic inspirada i escric fins i tot dins el tren. Després vaig ajuntant tot allò que se m’ha anat ocorrent fins que tenc una història coherent.

Els premis literaris sempre tenen un punt de controvèrsia. I tanmateix, està clar que poden ser un incentiu importantíssim per a la gent que comença dins el món de l’escriptura. Amb quin esperit i ànim has rebut tu aquest guardó?
Jo, evidentment, l’he rebut com una oportunitat per endinsar-me una mica dins el món de l’escriptura. Que persones que tenen molta més experiència i recorregut que jo dins aquest món hagin pogut sentir alguna cosa, trobar algun valor, llegint la meva novel·la és, si més no, emocionant. Estic segura que hi ha molts d’autors que s’han donat a conèixer a través de premis literaris i que ara ens agraden a molts de lectors. No crec que sigui res dolent que una institució com Alfons el Magnànim utilitzi el seu ressò per fomentar la literatura, i encara menys si és en català. Qui ho sap, tal vegada sense aquest guardó no hauria tengut mai l’oportunitat de donar a conèixer Els dies bons, cosa que per a mi és un somni fet realitat.

Back To Top
Search