Les normes de cortesia són volàtils i convencionals, potser necessàries per viure en comunitat. Avui en dia estan en un gairebé total desprestigi, i sovint són assimilades a determinades classes socials, a èpoques passades i a règims caducats. No em sé estar de dir que soc totalment partidari d’aquesta mena de reglament fluctuant al llarg de la nostra història, per fer-nos la vida tan agradable com es pugui, perquè aquesta és la seva principal finalitat.
Com en tantes altres coses, diria que la nostra cultura no parteix del no-res pel que fa a allò que s’ha anomenat cortesia -cal recordar l’amor cortès, beceroles de l’educació sentimental d’Occident-, urbanitat, bon to, capteniment, saber-se comportar, etc.
Ramon Llull dedica un llibret al comportament dels cavallers, Llibre de l’orde de cavalleria, on s’explica que els cavallers, entre altres coses, han de “caçar cercs, orses, senglars, lleons e les altres coses semblants”, afirmació que resultaria deliciosa a les orelles d’algun mandatari del Consell de Mallorca, imaginant que sabés de l’existència del gran artífex de la llengua catalana.
Segles més tard, la cosa ja ha pres cara i ulls. El gironí Francesc Eiximenis acaba el 1384 el seu Terç del Cristià, on s’ocupa dels pecats capitals. Quan arriba al terrible pecat de la gola, dedica una bona part dels seus consells al menyspreu de l’embriaguesa, així mateix 17 capítols, on la mostra com una cosa terrible, sobretot si hi cauen fembres o eclesiàstics. La part més interessant, però és quan explica com s’ha d’estar a taula en companyia d’altri, i arriba a la conclusió mostrant diferents exemples que els catalans ens comportàvem a taula millor que les altres nacions, en aquell llunyà segle XIV. “La VII [raó] car los catalans tostemps mengen seient en taula alt, mes castellans seuen en terra, e altres nacions per altres vies fort incòngrues, doncs, millor ho fan los catalans.” També considera que els nostres avantpassats feien servir coltell i forqueta mentre castellans, francesos, itàlics, alemanys i anglesos només usaven les mans per menjar carn, i això els feia sollar-se de mala manera.
En el seu indispensable per als servidors públics, Regiment de la cosa pública, Eiximenis arriba a diferents conclusions. Per exemple, que la “multiplicació de prínceps e regidors destrueixen la cosa pública”, o bé que hi ha massa notaris i juristes, i això és nociu per al comú de la població, mentre que lloa els comerciants als quals considera la peça més important de la res publica.
L’extensa mostra de lletres de batalla o desafiaments entre cavallers, provinents sobretot dels s. XV-XVI també ens donen un bon exemple de les normes de cortesia que calia seguir per desafiar-se, duel que podia acabar, rarament, amb la mort d’un dels desafiadors.
Hem d’arribar al segle XX perquè es reprengui l’interès per la cortesia, tot i que al s. XIX ja és palès. El polifacètic senyor de Barcelona, Carles Soldevila, amb el pseudònim Myself, escrigué dos llibrets adreçats, primer als homes, L’home ben educat (1926) i més endavant a les dones, La dona ben educada (1927). Constitueixen el tractat definitiu per al capteniment de seguidors del Noucentisme, moviment cultural hegemònic en aquells anys, al nostre país. Hi ha una menció deliciosa a l’ús del tovalló o torcaboques, quan recomana no fermar-se’l al coll sinó dipositar-lo delicadament sobre la cama per fer-lo servir al llarg de l’àpat. El cop d’estat feixista del 1936 promogut clarament per maleducats i grollers, obre una etapa on qualsevol norma de cortesia és hivernada i oblidada. I jo afirm categòricament que convé conèixer les normes de cortesia vigents en cada moment de la història, algunes són intemporals, si més no per diferenciar-nos de forma clara de patuleia com el genocida Netanyahu, el seu còmplice i dictador, Trump, l’exacuseta i actual vampir Putin, el zongtong, ocupant del Tibet, Xi Jinping o genteta semblant.
