A la foto: Captura d’una actuació, un any de molt de fred el Saló Parroquial acollí la ximbombada. Ho tornarem a veure?
Un diumenge qualsevol de febrer o març de Darrers Dies a aquelles cases, 200 anys enrere aquell barri just tenia unes cases que entre portals i finestres sumaven tant de dies com té un any normal; cap a 1890 i abans començaren a desaparèixer aquelles rotes, cada barri té una característica: Son Cladera el pla, Sa Vall, Son Vell i Son Gall l’aigua i Sa Mola el pedreny, però totes coincideixen a tenir aquests turons; i agafar fesomia de barri rural amb aquelles cases fetes per tongades amb portals i finestres amb peces de pedra de Santanyí i marès de Porreres. Finestrons emblanquinats i referit de ciment mallorquí entre les pedres; la carrera reunia els veïnats entre ells un i qualque guitarroner que s’hi afegia i que n’havia après els vespres rapant un borino devora la foganya amb el mestre i de cada dia d’oïda i autodidacte. Però primer una ximbombada amb cadufs esmorellats de la sínia de Ca’n Ullet i pell de cabrit de la guarda de Ca’s Cavallot.
Tonada va tonada ve, olé i ola, ja no sona, que toma la nita, nita i en sa meva ximbombeta. Cançons al·lusives al temps se’n venia amb els preceptes socials que s’avenien entre la gent. Però en la mirada posada en la reactivació de les diversions de quan el temps i el dia s’estira.
Els vespres eren de tirar tests, cossiols romputs, olles esculades amb terra per la carrera amb el vistiplau dels amos, ja que algú pensava amb la seva filla. Però en aquelles quatre cases que agafaven aire de poblet, hi havia qui no li bastava tirar tests al carrer i ella invertí el rol propi d’aquest costum. Car, ja ho tenia tot pensat. Tapada amb un llençol blanc, sense inicials, amb elles en aquella casa que tiraria els tests investigarien qui podia ser; el fantasma la fressa més universal de tot el temps; entrà en aquella casa una bubota per aquelles portes de portellons empeses, ningú no la reparà fins que aquell cossiol es xapà i s’esbocinà damunt el trespol gris i gruixat. Partí davant la mirada d’aquells qui sopaven amb satisfacció.
Cada vespre es repetien unes tiradisses de test molt animades fins al Dimecres de Cendra.
Aquells finals de dècada dels setanta, duien canvis i a poc a poc els quaranta anys d’oblit s’anaven recuperant amb una col·laboració social al contrari de la moral pública enrere. Aquell setanta-set fou un precedent, un avanç de la dècada que vendria i dels anys posteriors. Una idea senzilla, sorgida de trobades vespertines dins un cafè, trobades que eren la llavor d’una festa que només havia de mester dos components: ximbombes i veus preparades per aguantar les tonades que oferia aquest instrument rústic i casolà però tan important en aquest dia, perquè només sortia un vespre, però ho donava tot en una vetlada al voltant d’un fogueró de pi i de fresses improvisades i unes greixoneres de coquet o ensaïmada. Aquestes vetlades així com la de feia un mes o quatre setmanes abans, aquell dissabte de rua, de matinada amb veus enceses i que no duien idea d’acabar; les madones compareixien ja de tard amb un braser a carregar de caliu per encalentir aquelles taules-braser. L’endemà aquell caramull encara cremava i fumejava, deixant el record de la darrera fita de l’hivern.
La dècada dels vuitanta acollia l’endemà del Dijous Llarder, grups d’arreu de Mallorca amb la recuperació alhora del ball de pagès, que n’és el promotor de totes aquestes fites del cicle anual. Els tests comparegueren altre pic vespre darrere l’altre fins al dia de l’enterrament de la Sardina.
I així acabam l’hivern i la darrera festa de foc i la penúltima del cicle per encarar els darrers dies d’aquesta estació devora la foganya.
“ Ximbombeta jo te demanaria,
una cosa ben noble,
si un dia me moria,
tornar néixer a n’aquest poble ”
