Aquest sementer és de blat, però si fos de faves, tant a l’un com l’altre, el fet de segar és el preludi de l’estiu. Canviaria el color de groc o ocre al negre de dol, tal vegada la primavera vol o insinua la seva fi. Instantània macianera dels 80, el nostre petit segle d’or. Un segle d’or llevantí.
El temps pasqual duia nous canvis i foravila cobrava força d’aquestes noves correnties que bufaven els horabaixes. Voreres ben florides, espigues al vent jugant a fer ones i ombres. Talment la mar, però la mar terrestre d’abril i maig. Verdor arreu. El racó del jardí dels tarongers, les herbes medicinals, desprenien les seves espigues de colors i olors mediterranis una flaire just al passar i ser mogudes per l’oratge. Les abelles també donaven vida a aquell petit espai, de solcs d’hortalissa d’estiu i tarongers. Els vespres, les aromes inundaven les habitacions de ses cases amb la serena que mancabava. Mentre les trinxes i gaies de terra amb un pou mudaven la fesomia de l’hivern. Quasi imperceptible dins els brins de futures espigues. El Turó de Sa Moleta es vestia després de la nuesa que el fred li donà amb les seves bufades. Les figueres donaven vida al comellar. No molt lluny del caminoi de Sa Font de Sa Bruixa, un bocí arran del camí cap a Sa Moleta; unes tomatigueres a la seca. Sa Font de Sa Bruixa regalimava els darrers degotissos abans de l’estiu.
Les mosques fugien dels bous i es ficaven per solls, païsses i sestadors. La lluna vella havia entrat. Ja és ben hora, amb un dia n’hem d’haver sortit, deia l’amo de qualsevol possessió. Amb les primeres clarors del dia copa d’anisat i grapada de figues seques. Replegada de vellons i rodets de llana sense busques. Tocades les onze, berenada de sopes davall el porxo o l’enramada de l’estiu dels sestadors. En tocar la quinzena d’ovelles toses, les cuineres al crit d’un al·lot falaguer, ja eren partides a tirar l’arròs. En arribar els tonedors, taula posada. Arròs, com si fos diumenge o un dia de solemnitat; i sí, solemnitat popular. Seguida d’escaldums i una cosa lleugera per acabar. Orellanes amb mel primerenca i que no faltassin les galetes rissades, que seria d’aquest dia sense elles. Obsequi de l’amo cap als tonedors. Xep-a-xep o converses fins al toc amb la mà plana de l’amo per aixecar-se de la taula. A la carrera jocs de força altre pic fins a la convidada general per l’any que ve. De quadrat i de retxat, dos estils davall una figuera, garrover o ametler de fullam atapit de dins la tanca. Però les modalitats de cordó, de filera, de gra d’ordi o de miralló damunt un xot.
Les faves granaven, donant el color de l’estiu. Els primers rostolls. Contrast de color amb el verd i el groc del juny i el juliol. Anada a la mar per alguns feners del mes d’agost. Garberes a l’espera de ser batudes, les primeres del juliol.
La devoció popular aquest mes es mostrava a una casa de cada barriada. Una habitació, un altar diferent a cada barriada. Botjes, vaumes i les darreres espadelles i qualsevol altra flor per arranjaments casolans. La Miraculosa, Fàtima, la Puríssima, Lourdes, el Cor de Maria presidien aquella habitació. Les dones més majors cercaven les botges més grosses i feien reserva. Amb que granassin i perdessin les flors, tot el mes aquelles umbel·les blanques que deixaven polseta damunt les estovalles feien vida durant el maig. Capvespres de rosari, mirades i converses entre futures parelles.
I així el preludi d’un estiu, d’unes messes del final del cicle agrícola. Quasi a l’equador de l’any.
