El pròxim diumenge 8 de març a les 20 h el Centre de Cultura de Portocristo acollirà la funció de “De la sal de la ferida n’he fet un tatuatge”, una peça teatral que és descriu com “una ofrena sense pal·liatius als adolescents” que exposa sense filtres i ben davant d’ells mateixos totes les pors i totes les salvacions d’aquests primers anys de vida després de la infància. Interpretada per Núria Sbert i escrita i dirigida per Manel I. Serrano, l’espectacle va guanyar el X Premi Bòtil 2025.
Segons explica Serrano, es tracta d’una obra dramàtica inspirada en la lectura, totalment accidental, de La crostera de na Cati Coll. “Quan vaig haver llegit un parell dels poemes, em varen regirar i vaig sentir que hi havia qualque cosa. Aquesta lectura em va transmetre moltes coses i vaig tenir clar que l’adaptació havia de ser d’aquest llibre”. L’autor i director afegeix que no és una adaptació a l’ús: ell es va fer seus els poemes i els va identificar amb la seva etapa d’adolescència, amb els seus patiments i amb el camí de la vida.
D’altra banda, afirma que quan va conèixer l’actriu Núria Sbert “em va transmetre una manera de fer molt xula, per la seva mirada, la seva veu, la seva cara innocent, però que alhora transmet força”.“De la sal de la ferida n’he fet tatuatge”, per l’autor és com una mescla de les adolescències de les tres persones implicades en el procés: Coll, Sbert i ell mateix. “A través d’un personatge sense nom, que hi posa el cos podem xerrar de les pors, de l’autoestima, de la soledat i de la superació de tots els tràngols en l’edat adolescent”. En l’edat adulta, explica, observam les crosteres d’aquelles ferides i això ens recorda d’on venim i qui som. De fet, la metàfora del tatuatge, explica, “serveix per explicar precisament això: que hi ha cicatrius que es converteixen en tatuatge i ens serveixen per recordar-nos qui som i què feim en aquest món”.
En la mateixa línia s’expressa l’actriu Núria Sbert que afirma que “ens enfocam en els moments en què ens sentim totes soles i ens hem sentit incompreses o diferents de la resta. Posam tot això damunt la taula, però també com sortir-ne: sovint pensam que és una cosa que només ens passa a nosaltres, però, qui més qui manco, s’ha sentit així en algun moment de la seva vida”. El personatge, explica, recorr un camí al llarg de la soledat: “A moments s’hi du bé, fa les paus i s’hi reconeix i arran d’això, com es construeix com a persona i és capaç de veure tot plegat des d’un punt de vista diferent, sense negativitat”.
Amb l’adolescència com a eix central, el monòleg narra les dificultats i la vivència de la diferència de l’etapa vital. “En la societat en què vivim hi ha molta facilitat per sentir-nos tristes, anul·lades, grasses, lletges, solitàries i terriblement diferents. Així i tot, les vides que vivim, són nostres i són dignes. Volem reivindicar l’autoestima, el fet de sentir-nos a gust amb nosaltres mateixos i de cuidar-nos. La clau d’aquests elements la tenim nosaltres mateixos. El llenguatge poètic i l’art en general, ens ajuden i d’alguna manera, ens salven la vida i ens conviden a estar millor dins del món”.
Tot i que l’obra conté especificitats que poden relacionar-se amb l’era actual, Sbert explica que és una obra enfocada al públic juvenil, però alhora considera que “el monòleg té elements amb els quals et pots sentir identificada, tenguis 14 o 44 anys. La soledat potser es manifesta de manera més forta i per primera vegada durant l’adolescència, però crec que és un estat que va i ve i que qualsevol persona que vengui a veure l’obra pot sentir ressonàncies”.
Així mateix, amb un rerefons sempre positiu, Serrano afirma que “el missatge que volem transmetre és que tot passarà, que podem demanar ajuda i estarem bé”. A més, definint-se com a “activistes”, plantegen l’espectacle acompanyat d’un col·loqui per poder reflexionar sobre totes aquestes qüestions. De fet, expliquen que han encetat una ruta per instituts perquè d’aquesta manera, “els joves puguin empatitzar amb les qüestions que tractam i sobretot, que puguin demanar tot el que vulguin”. En aquest sentit, Sbert explica que el que més li agrada d’aquesta part és, precisament, quan el públic participa i comparteix les seves experiències vitals: “Sovint se senten molt identificades i els serveix d’excusa per poder-ho xerrar, de manera propera i sense embuts. Crec que comunicar-ho i compartir-ho i fer-ho sense moralines fa que tot plegat s’alleugereixi una mica”.
