Roger Pistola és esperit creatiu i un músic prolífic i experimentat. Mostra d’això és que el darrer disc que va treure, l’any 2022 tenia ni més ni manco que 33 cançons. De llavors ençà hi havia molta feina i diversificació musical però també silenci creatiu en el seu projecte personal. Un silenci que ara romp amb “Porgar Fum”: un disc que tendrà onze peces que està acabant d’enllestir en una residència a Suralita i que mostrarà al públic diumenge 23 de novembre a les 12 h.
Aquest procés, però, va començar ja fa unes setmanes amb una residència al Centre de Cultura i Recerca InLoft, a Copons. “Allà vaig estar-hi una setmana, sense ordinadors ni res, només amb una gravadora de cassets, amb la idea de compondre sense distraccions. Els darrers discos els he fet amb l’ordinador i així com anava fent, ja produïa les cançons i les gravava. Quedaven talment com estan al disc. La idea era essencialitzar, només amb un bloc, la guitarra acústica i fer-ho tot manual. El resultat va ser positiu, perquè tenc 11 cançons i de fet, un dia en vaig fer 3!” explica el músic. Què fa però, una cançó completa? “Acords, melodia i lletra. Aquesta és l’essència de la cançó. De fet, m’he basat molt en el que deia Jeff Tweedy, dels Wilco, que argumentava que si necessites un pedal o un efecte per acabar aquesta cançó, deixa de ser una cançó: això és la identitat de la cançó”.
Ara bé, en Pistola és també una persona curiosa i això el du a voler experimentar i anar més enllà i per això encara té feina a fer. “Aquesta setmana he acabat els arranjaments de totes les cançons perquè de les 11 cançons que tenc, 7 duen arranjaments orquestrals. Això ho havia estudiat a la carrera i en alguna cançó anterior ho havia emprat, però va ser una cosa més puntual. M’havia quedat amb ganes de continuar-ho explorant perquè sempre m’havia atret la part de composició concretament per a corda fregada, més que per big band. Supòs que és influència de Nick Drake [riu]. Ara m’he immers en aquest procés i és tot un repte: estic aprenent molt” diu el músic que explica que ha decidit que el disc serà només amb instruments acústics i que tendrà, bateria, contrabaix i piano de cua, però aquest pic sense guitarres elèctriques ni sintetitzadors.
Per què, aquesta decisió? “I per què no?” diu el músic que explica que d’alguna manera havia d’acotar les opcions. “Les possibilitats són infinites i això, com diu en Brian Eno, és el que mata la creativitat. El que vol la creativitat són limitacions i quan te les autoimposes, és quan surten coses perquè és quan el teu cap ha de cercar solucions: quan ho pots fer tot, no fas res. És com quan obres l’Spotify i no saps què escoltar. Quan tenies quatre CD, escoltaves aquells quatre i els cremaves, els escoltaves fins que estaven retxats” afirma.
Garbellar, porgar, cribrar, destriar, passar pel sedàs, depurar… Aquesta part nua, acústica i sense ornament serà la que podrem gaudir en la mostra oberta de diumenge a Suralita: “En alguna d’elles potser també mostr les gravacions amb casset, perquè vegeu una mica el procés: me’n vaig anar amb una gravadora que tenia diverses pistes on anava gravant les diferents capes. Cosa d’això hi haurà, però en general serà un concert bastant a grito pela’o”. A més, hi haurà una presentació a càrrec de Jorra Santiago, que a partir de la paraula “garbellar” ha teixit una conversa prèvia que hauran fet els dos músics. Segurament tot plegat ens guiarà pels camins creatius de la composició musical. “Hi ha qui té un sac molt gran de cançons o que va fent trossos i al cap d’un temps compon, ajunta i crea. Són maneres de fer, però jo no tenc mai res al calaix, mai deix res estojat: quan em pos a fer cançons és per publicar. Si descart, ho faig molt al principi. Cadascú té el seu llibre de receptes. Com diu en Drexler, fer cançons no és una ciència exacta!”.
Una primera passa per aquest nou treball de Roger Pistola que encara està molt a l’aire perquè encara haurà de gravar tot bé. Així mateix, veu complicat dur-lo al directe en el format complet perquè amb les cordes “necessitaria una trentena de persones” i que de moment no té discogràfica lligada per editar-lo. “Si no, és probable que quedi al calaix: he vist que això de l’autoedició no acaba de funcionar. Però sigui com sigui, m’ho he passat molt bé i estic aprenent molt així que això m’ho enduré” explica el músic.
El paper de les residències
L’engranatge cultural que hem muntat sovint talla les ales creatives dels artistes. En aquest sentit, les residències, en un món hiperconnectat i hiperproductiu, són com un petit oasi que fan que després tots puguem gaudir de l’art.
Si un viu d’això, hi ha qui es pot permetre aturar just per crear. Hi ha qui va fent com pot, ara gravar aquí, ara compondre allà. Hi ha qui es demana vacances de la feina que li dona doblers per fer-ho. Hi ha qui combina com pot el seu dia a dia amb els processos creatius i tot plegat acaba sent una afició i no pas una feina. Hi ha també qui s’ha de cercar la vida per crear, per gaudir del procés, per publicar un disc…
Sigui com sigui, de cada pic es fa palesa la necessitat de calma i com és d’essencial donar-se permís per focalitzar-se en una sola cosa. Encara que aquesta sigui just mirar a la paret. Aquest tipus d’espais i experiències poden oferir a músics i creadors aquest entorn per poder fer allò que saben fer. Que després tot això arribi transformat cap a nosaltres, ja és un altre tema.
