Entrar a les xarxes darrerament em provoca un principal sentiment: por. Por de veure com, cada pic més, ser un “fatxa” està normalitzat i de moda. Por de veure com s’organitzen caceres de “moros”. Por de veure com hi ha grups organitzats a cada comunitat autònoma, incloses les Balears. Por de sortir al carrer. Por de ser la següent en ser agredida pel fet de ser “mora”. O que els següents siguin el meu pare, la meva mare, el meu germà o la meva germana. Por de no saber si tot això és real o si visc un malson.
Aquest sentiment de por no ve del no-res. Té un origen recent que ha encès encara més el foc de l’odi.
Fa uns dies, a Torre Pacheco (Múrcia), un senyor gran va ser agredit per un grup de joves. En donar el seu testimoni, aquest senyor va explicar que, per l’accent dels joves, creia que eren magribins. I arran d’això, tot va esclatar.
Per començar, es va iniciar una cerca dels culpables, prenent “justícia” pel seu compte. Imatges de persones amb trets magribins començaren a circular per les xarxes. Persones que, temps després, es va demostrar que no eren els culpables i que han denunciat aquests fets a la Guàrdia Civil.
Després, han aparegut grups radicals i racistes que han sortit a organitzar-se i a “fer justícia pels seus propis mitjans”. S’han dedicat a fer caceres d’immigrants, creant grups de Telegram per a cada comunitat autònoma. Organitzant una espècie de “jornades de caça”, els pròxims 15, 16 i 17 de juliol, sota el títol de: “Caza al magrebí”.
I jo em deman: tot això que està passant, és realment arran de l’agressió que va sofrir el senyor? O és arran del color de pell i la “raça” dels presumptes agressors?
Perquè l’any passat, a l’agost, un grup d’alemanys —policies de professió— estava gaudint del seu paradís turístic a Mallorca. Durant la seva estada, van agredir un taxista, un senyor de 71 anys, que va acabar hospitalitzat. I arran d’això… no vaig veure cap “cacera d’alemanys”. Cap comentari d’odi. Cap “son sus costumbres y hay que respetarlas”.
I mentre el món sembla incendiar-se al meu voltant, només em queda una pregunta:
Quant de temps més haurem de sobreviure amb aquesta por clavada dins la pell?
Perquè no és l’agressió, és el racisme.
No és la justícia, és l’odi.
No són casos aïllats, és un sistema que ens vol callades, amagades i culpables només per existir.
Però no pensam desaparèixer.
