“Mon pare esperava que jo fos castellanoparlant, advocat i de dretes, però a la fi vaig ser catalanoparlant, poeta i d’esquerres”. Aquesta frase de Josep Maria Llompart ajuda molt bé a il·lustrar la seva peripècia vital, la seva decisió de no ser qui li havien dit que havia de ser. I posa damunt la taula, també, una consciència i un esperit de transcendència que va travessar la vida del poeta, escriptor i activista palmesà.
Llompart: una vida, una herència, és el muntatge que La Fornal n’ha preparat, ara que es compleixen 100 anys del seu naixement i que vol fer un repàs molt divulgatiu, sensible i alhora reivindicatiu de la figura de Josep Maria Llompart. El fil que ajuda a cosir-ho tot és la confecció d’una fotobiografia. El poeta cerca dins una maleta fotografies de la seva vida, ara que ja és un prohom de la pàtria, un personatge que ha estat present als grans moments de la història recent de l’illa de Mallorca i dels Països Catalans. La guerra civil, la dictadura i la repressió, i la gran manifestació reclamant l’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears.
Sorprèn la mímesi física que aconsegueix Joan Gomila amb el Josep Maria Llompart dels darrers anys. Estirat, elegantíssim sempre amb vestit i corbata, i fins i tot guardapits davall l’americana, la barba blanca i retallada, les ulleres metàl·liques, els cabells del rodapeu engominats i pentinadíssims cap a darrere… Elegant en la presència i elegant en la paraula, així va ser Josep Maria Llompart. Un “adolescent de casa bona” que no va parlar en català fins als desset anys i que va acabar esdevenint un dels grans líders cívics i culturals en defensa de la llengua del país.
Llompart, com tants d’altres joves del seu temps, va viure també un temps de malaltia, una nefritis que li va permetre llegir “el que no està escrit”. El seu metge era un tal “Emili Darder”, un senyor que es llevava la O final… “Em pensava que els metges es llevaven la darrera lletra del nom”. Més endavant descobrí, el jove poeta Llompart, el catalanisme del doctor Darder, que moriria afusellat pel feixisme durant la guerra civil.
Antònia Vicens, que posa davant el públic la distància que separava el poble de la ciutat a la Mallorca de la segona meitat del segle XX, i Encarna Vinyas, companya de vida i germana també de la poeta Cèlia Viñas, acompanyen Llompart damunt l’escenari, interpretades magníficament per Xesca Forteza i Joana Salas. Pedro Mas fa de reporter per situar-nos en cada moment històric. La proclamació de l’estatut, la llei de normalització lingüística… També hi apareixen, per descomptat, els companys de generació, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Llorenç Moyà. O també Bernat Vidal i Tomàs, l’apotecari santanyiner que va descobrir la Generació del 27 als joves poetes mallorquins, que abandonaren el paisatgisme tan sovint innocu de l’Escola Mallorquina.
La contundència del missatge s’alterna constantment amb l’anecdotari personal, avui gairebé ja mitològic, de Llompart: el cartell que va penjar a l’Editorial Moll negant-se a fer més pròlegs i presentacions; les tertúlies literàries; la pintada que li feren a ca seva acusant-lo de renegat catalanista… i la seva voluntat rabiosa de ser poeta, l’única manera de transcendir més enllà de la vida fugaç: “Qui es recordarà de nosaltres?” es demana en constatar que la vida li ha passat per davant sense tenir fills. “Del dolor n’has fet paraula, i amb la paraula, resistència”, li diu encoratjadora la seva companya Encarna Viñas.
La preocupació per la llengua, l’esperit constructiu, el sentiment d’acollida i agombolament i coratge cap als nouvinguts que intenten parlar la llengua d’aquí, la consciència que una llengua per sobreviure ha de poder ser emprada en tots els àmbits i, més encara, ha de ser necessària… Tot això hi és, i quan al vell Llompart li demanen si encara hi ha esperança, respon: “Mentre hi hagi infants que cantin cançons velles i poetes que escriguin versos nous, hi haurà esperança”.
La correspondència amb Antònia Vicens o l’assaig Països catalans i altres reflexions es mostren de forma transparent com alguna de les fonts d’on s’ha extret material per a la dramatúrgia del muntatge. Tanmateix, la dèria poètica de Llompart ho sobrevola tot. Agnès, la teta porrerenca tan present, tan mitificada com aquell enllaç entre la infantesa i la mort als seus versos, es fa present al muntatge de la Fornal, com també hi apareix Antònia, la companya de jocs sollerica…
El país petit de Lluís Llach, el país que no sap ploure de Raimon, els homes que no moren al llit de Guillem d’Efak són algunes de les cançons que, en directe, interpreta la soprano Cristina Brunet, excel·lent vocalment, extraordinària en la calma i el repòs interpretatius.
La mort, precisament… el pas del temps, precisament… aquells dos elements que impregnen tants de versos del jove i del vell poeta Llompart, és també la llum que apareix en tombar la cantonada, el ressò dins els darrers versos que llegeix, amb la maleta preparada…
Un muntatge emocionant per als qui conegueren o tractaren Josep Maria Llompart i d’aprenentatge per als qui es volen acostar a la figura d’un dels homenots de la Mallorca del segle XX. Els qui en quedin endarrer podran veure’n noves funcions el mes de gener.
“Mira’t per darrer cop en el mirall dels prodigis, llambrega el gest de la mort. Adesa-ho tot ben adesat, que ho trobin tot a punt. Dissimula, fingeix, somriu. Agafaràs la maleta, clissaràs encara el mirall dels prodigis, hi endevinaràs el gest de l’esperança. Obriràs la porta”
En aquest enllaç el podeu veure recitant aquests versos en el minut 17:
https://www.rtve.es/play/videos/literal-arxiu/josep-maria-llompart/16378230/
