El 15 d’octubre de 1878, la contrada de Son Negre visqué una jornada memorable. Després de gairebé dos anys d’intensos treballs, l’ecònom manacorí Mn. Jaume Santandreu beneí solemnement la nova esglesieta, un temple aixecat gràcies a l’esforç col·lectiu dels veïnats. El temple, modest però significatiu, mesurava 86 pams de llargària, 32 d’amplària i 42 d’alçària. En seguiment de les seves arrels pageses i ramaderes, els habitants decidiren posar-lo sota l’advocació de sant Antoni Abat, patró del camp i dels animals. La importància d’aquell punt de culte no es feu esperar i en pocs anys començà a rebre les visites pastorals dels bisbes diocesans. Amb la voluntat de garantir-ne l’atenció espiritual contínua, els veïnats acordaren cedir-lo a l’Església, que n’assumí la titularitat amb el suport econòmic i presencial dels fidels. El primer custodi documentat fou Mn. Joan Font Parera, qui liderà, entre 1901 i 1903, les obres d’ampliació dirigides per Mn. Antoni Maria Alcover. Aquella intervenció va donar forma a un edifici que, amb el pas del temps, esdevingué un referent patrimonial i espiritual de Manacor.
Durant dècades, l’oratori de Son Negre fou el veritable epicentre de la vida social i espiritual del llogaret. S’hi celebraven misses diàries i festivitats assenyalades com sant Antoni i Nadal, integrades plenament en el calendari i el tarannà del món rural. Tanmateix, la segona meitat del segle XX marcà un punt d’inflexió. L’abandonament progressiu del camp, generalitzat a partir de la dècada de 1960, va estar condicionat per profunds canvis socioeconòmics: la migració rural cap a les ciutats, la crisi de l’activitat agrària tradicional i, sobretot, la irrupció del turisme com a nou motor econòmic de Mallorca. Aquest procés de transformació no només afectà l’estructura econòmica i demogràfica de la zona, sinó que també tingué un fort impacte sobre la vida religiosa. La pèrdua de pes de l’Església al món rural, combinada amb l’envelliment de la població que encara es mantenia lligada a l’agricultura i la ramaderia, provocà una disminució dràstica de l’activitat litúrgica. Amb el temps, la presència eclesial a Son Negre es reduí a la mínima expressió. El pas dels anys i la manca de manteniment començaren a fer estralls en l’edifici, que quedà exposat al desgast i a l’oblit.
La degradació va arribar al seu punt culminant l’abril de 2024, quan la teulada va cedir de manera sobtada. Tal com informava aquesta mateixa revista, l’ensorrament va ser detectat per un veïnat molt pròxim al temple i s’apuntà com a possible causa la gran acumulació d’excrements de colom que s’hi havia anat dipositant al llarg dels anys. Segons aquesta hipòtesi, la sobrecàrrega generada pels residus hauria estat determinant en el col·lapse estructural. Tot indica que el primer a caure hauria estat el sostre, i que el seu pes, en desplomar-se, hauria provocat la caiguda de la volta que cobria tota la nau principal. Des de l’exterior, l’església continuava oferint una imatge de relativa normalitat. Però el dany era intern, silenciós, i ja feia temps que tant els veïnats com el Bisbat eren conscients de l’estat crític de la coberta.
L’esfondrament va causar una notable i lògica commoció entre l’opinió pública manacorina. Davant la magnitud de l’incident, tant tècnics del Bisbat com representants de l’Ajuntament varen mostrar interès per avaluar l’estat real del temple. Públicament, ambdós organismes es comprometeren a actuar amb celeritat per garantir-ne la restauració. Fruit d’aquesta voluntat, dos mesos després s’iniciaren les primeres tasques d’urgència. Les obres de consolidació i seguretat començaren amb la col·locació de bastides al llarg de tota la paret longitudinal esquerra. Durant el mes següent, els treballs se centraran a apuntalar les zones més vulnerables, retirar els enderrocs acumulats i protegir aquells elements patrimonials considerats més sensibles. Cal recordar que l’església de Son Negre està catalogada com a bé protegit pel consistori manacorí, amb nivell de protecció integral, fet que obliga a una especial cura en qualsevol intervenció sobre el seu conjunt arquitectònic.
Però, malauradament, la realitat és que allò que anomenam “actualitat” resulta, per definició, efímera. Ha passat més d’un any dels fets que hem relatat anteriorment i, lamentablement, l’edifici continua, almenys a simple vista, en la mateixa situació precària. És raonable pensar que, amb el pas del temps, el seu estat continuarà degradant-se gradualment, incrementant el risc que es perdi un patrimoni que és part essencial de la identitat manacorina.
Aquest escrit té com a objectiu posar en relleu, un cop més, la vulnerabilitat del nostre patrimoni local i la necessitat imperiosa d’actuar amb diligència. L’església de Son Negre, en particular, representa molt més que un simple edifici; és un testimoni viu d’un passat recent que ens connecta amb la nostra història i cultura. Deixar que aquest element es deteriori sense resposta efectiva suposaria una pèrdua irrecuperable.
És vital que les autoritats i la societat en general redoblin els esforços per impulsar la restauració i manteniment d’aquestes construccions. No es tracta només de preservar pedres i façanes, sinó de protegir la memòria col·lectiva i garantir que les generacions futures puguin conèixer i valorar la riquesa cultural que ens ha precedit. El patrimoni de Manacor necessita atenció immediata, i la reconstrucció de l’església de Son Negre hauria de ser una prioritat indiscutible.
