Aquesta setmana ens ha deixat a 79 anys la mestra Antònia Vidal Garcies, Donya Antònia, filla del forner de Can Closca, Andreu Vidal, a qui vaig tenir l’honor de conèixer i entrevistar recopilant dades sobre soldats campaners durant la Guerra Civil. El pare de Donya Antònia havia fet el servei militar, devers set anys, coincidint alguns d’ells amb el meu padrí.
A Donya Antònia la vàrem tenir a 4t d’EGB al Colegio Nacional Mixto Campos del Puerto que, tot i aquest nom, va ser, juntament amb l’escola concertada Mata de Jonc, el primer centre a Mallorca en començar a normalitzar l’ús del català a les aules. Conserv els meus llibres de 3r d’EGB de llengua catalana com un tresor. I devia ser el curs 81-82, i ho record per un treball sobre la guerra de les Malvines entre Argentina i Anglaterra, quan tenguérem Donya Antònia. També, sobretot, la record per com aquell curs començà amb el fort impacte que ens havia causat la mort, durant les vacances d’estiu en accident a la carretera de Santanyí, de la nostra companya Francisca Ballester. La s’endugué un cotxe a ella i la seva bicicleta nova de trinques. Eren els anys que fèiem les primeres comunions. Amb la vida i amb la mort. Antònia era una mestra de conviccions cristianes i a mi personalment crec que m’inculcà, com a mínim, el valor del conhort davant aquell esdeveniment tan tràgic. Tenc molt present que ens comparà la vida amb una excursió, amb un estar de pas i en la motxilla el que havíem de posar dedins era amor, capacitat d’estimar. Com pot ser que recordi aquelles paraules tants d’anys després? Potser perquè són veritat.
Aquells anys també un company i el seu germà trobaren la mare que s’havia suïcidat. Torn a dir que eren les primeres experiències amb la mort. No s’obliden mai, també són veritat.
Però la vida continuava i les classes de Donya Antònia es desenvolupaven en un clima de respecte i atenció dins l’aula, i avui dia aquestes condicions són males d’aconseguir segons la matèria i l’hora que et toqui impartir-la. Amb tants de dispositius electrònics i horaris irracionals han aconseguit que els al·lots cada vegada semblin més moneions dins la gàbia del zoològic. La complicitat de molts pares en tot aquest calaportal és fefaent.
Tanmateix, no fa gaire un pare d’un alumne em digué: -Alguna cosa important es va perdre quan els mestres deixaren de ser Don i Donya. Dius això en un claustre o sala de professors i et classifiquen de fatxa perquè el que s’ha imposat és la idea que els docents han d’adoptar papers multifuncionals més enllà dels pedagògics. Cal intervenir en la dimensió emocional, social i comunitària… Quasi res diu el diari… Si un mestre domina la seva matèria això és secundari, ja que l’escola, cada cop més, sembla un espai de custòdia d’infants mentre els pares fan la feina i acumulen el que poden de doblers per sufragar tantes despeses, algunes imposades i d’altres innecessàries. Les institucions acadèmiques s’han colonitzat i burocratitzat mentalment amb una ingenuïtat terrible i, a partir de conceptes psicopedagògics imposats per teòrics i gestors que deserten, tant del contacte amb els alumnes com de la praxi senzilla d’ensenyar, han imposat deia, el seu relat suposadament transformador de vides. I no transformen ni la capa més superficial de l’encèfal. Aquesta sí que ha estat una imposició implacable i innegociable.
I com que els mestres d’ara volen fer tantes coses potser no acaben de fer les més bàsiques. L’escola és un exemple més d’una societat sense rumb on tothom vol fer de tot i les coses de sentit comú o més elementals queden sense resoldre. El nivell cultural ara ha de ser anivellat en paràmetres que ocultin la ignorància i l’analfabetisme funcional que s’escampa com una pandèmia. Però doctors té l’església per rebatre el meu modest punt de vista que no dubt desagradarà a molts de companys meus autoproclamats redemptors socials i membres de l’UNICEF secció educativa.
Quan pens en els mestres que vaig tenir, de la majoria tenc present la seva pulcra cal·ligrafia, la cura dels materials de l’aula i el respecte que transmetien. Com pot ser que avui un alumne et perdoni la vida escrivint els comentaris que li passen pel cap donant la seva versió d’una incidència en un full d’amonestació? No hi ha d’haver impunitat pels mestres, però crec que anivellar els mestres amb els alumnes és discutible. I els qui hi perden són els alumnes que es creuen cada vegada més impunes davant les seves pròpies malifetes i potser en sortir al carrer no els anirà tan bé.
Els mestres com Donya Antònia eren un exemple de perseverança en el sentit comú i en un concepte d’educació on la jerarquia es fonamentava, no en el classisme ni en la segregació arbitrària, sinó en el bagatge après i merescut, en l’esforç i no en l’estúpida idea de sobreprotegir els infants i els desvalguts pel simple fet de ser infants i desvalguts elevant-los a la categoria d’angelets innocents per ser.
Antònia Vidal va ser una lluitadora contra la ignorància, perquè sabia que la ignorància era culpable de tots els despropòsits, i també contra la malaltia del Parkinson que la va afectar de ben jove. En aquest àmbit ella i el seu estimat Damià Verger, també un gran mestre per a mi, impulsaren l’associacionisme d’afectats per aquest mal i feren campanyes de divulgació tant amb xerrades -record la que feren als alumnes de psicologia de 2n de batxiller fa uns anys a la qual els vaig convidar- i publicacions on brillava la presència de la ploma de Damià Verger.
Descansi en pau Donya Antònia, la mestra que m’ensenyà que la vida era una excursió. Després, anant els anys, he après que convé triar bé qui ens acompanyarà en el camí.
