Durant les dècades dels cinquanta i els seixanta, les persones homosexuals van ser durament perseguides als Estats d’Units d’Amèrica. Així i tot, la comunitat es reunia en diferents locals dels barris de Greenwich Village i Harlem. Successivament, es veien atacats per batudes de la policia fins que 28 de juny de l’any 1969 decidiren enfrontar-se directament contra un sistema que els oprimia al bar Stonewall Inn al barri de Greenwich Village. Aquest esdeveniment és considerat per Occident la primera protesta LGTBIQ+ de la història. L’any següent es començaren a celebrar actes en memòria d’aquests fets a la mateixa ciutat de Nova York. Des de llavors, el 28 de juny s’ha convertit en el Dia Internacional de l’Orgull LGTBIQ+ i arreu del món la comunitat surt al carrer per defensar els seus drets. A Espanya, la primera manifestació de l’Orgull va tenir lloc a Barcelona l’any 1977, en plena transició. Hi van participar unes 4000 persones, que van acabar sent reprimides per la policia. L’any següent, es començà a celebrar l’Orgull a Madrid, un esdeveniment que tingué continuïtat fins a l’actualitat.
A Mallorca, les primeres celebracions de l’Orgull començaren durant els anys noranta de la mà de Ben Amics. Actualment, aquesta associació és la màxima representant de la comunitat LGTBIQ+ de Mallorca i és finançada tant pel govern de les Illes Balears com pel Consell de Mallorca. Cada any s’ocupa d’organitzar diferents esdeveniments com tallers, xerrades, conferències, festes o concerts –com el frustrat concert de Samantha Hudson i Fades a Manacor–. Des de fa uns anys, també és l’organitzadora de la manifestació de l’Orgull a Mallorca. Enguany, el lema de la protesta fou: «Orgull Rural. Resistència Diversa». Imagin que l’origen de la consigna és per fer front a les declaracions que es publicaren fa un parell d’anys d’una senyora alemanya, el nom de la qual no és necessari ni mencionar, que proclamaven que a la part forana no havien vist mai una lesbiana.
Així doncs, aquest passat dissabte 28 a les 18 h s’establia la convocatòria de la manifestació que recorreria els carrers de Palma des del carrer Jaume III a l’altura del Passeig del Born fins a la plaça d’Espanya. Una gran pancarta amb el lema esmentat encapçalava la manifestació, seguida de diferents col·lectius, d’una nombrosa batucada i de centenars de persones que acudien a la manifestació a títol personal. Finalment, cap al final, hi havia els sindicats i els grups polítics: UGT, Més per Mallorca i PSOE / PSIB. Si hi hagué proclames o no, no ho podem assegurar, ja que la batucada feia impossible qualsevol albiri de protesta. Evidentment, era més aviat una rua que no pas una manifestació, afegint que el lema de la manifestació era un sense sentit tenint en compte que s’apel·lava a l’Orgull Rural centralitzant la protesta a una de les ciutats més poblades de l’Estat. Òbviament, tot això només evidencia les principals crítiques que rep aquesta manifestació: la capitalització, el pinkwashing i el missatge buit que transmet que no diu res sobre el veritable Orgull a la Part Forana.
Davant aquesta situació, paral·lelament, a l’altura d’un conegut centre comercial del mateix carrer, una altra gran pancarta encapçalava una altra manifestació sota la consigna: «D’Stonewall fins a Palestina fins a l’alliberament total». La promotora era la recentment creada Plataforma Orgull Crític de Mallorca sorgida en resposta al caràcter excessivament festiu que havia agafat l’Orgull en aquests darrers anys i per la necessitat de posicionar-se davant un canvi de mentalitat política que fa perillar tots els drets aconseguits per les persones del col·lectiu. El seu ideari es basava en la lluita contra l’homofòbia, la transfòbia, el racisme, el classisme, el masclisme i el capitalisme.
El recorregut de la manifestació començava al mateix punt que l’altra, a Jaume III, però concloïa a la plaça de Llorenç Bisbal, al barri de la Gerreria. A diferència de l’altra manifestació, les proclames si se sentiren durant tot el recorregut. A banda dels lemes reivindicatius sobre la lluita LGTBIQ+ com «Cap agressió sense resposta», «Mallorca serà la tomba del terfisme» o «Més bolleres i menys fronteres», hi hagué proclames en favor de la lluita palestina com «Israel assassina, el govern patrocina» o «Lluita invertida per Palestina» i alguns recordatoris cap a l’altra manifestació «No és una festa, és una protesta» o «Sou Ben Amics de la policia». També hi hagué alguna proclama contra la situació de l’habitatge a Mallorca «Ni cuirs sense casa, ni cases sense cuirs.»
Ara bé, durant tota la protesta, hi hagué dos megàfons interrompent-se i tapant-se l’un a l’altre. El motiu, el de sempre, discrepàncies entre les organitzacions que formen part de la Plataforma. La gent aliena a aquestes desavinences no entenia res del que estava passant. La situació més tensa es va produir quan una de les associacions començà a cantar: «A Mallorca, en català». Ràpidament, les altres associacions taparen la proclama, per suposadament evitar «nacionalismes».
Personalment, aquest fet va ser la gota que va fer vessar el tassó de la meva paciència. No pot ser que una plataforma que a més de defensar els drets LGTBIQ+ defensa l’antiracisme, l’antiimperialisme i la lluita de classes invalidi la lluita del poble mallorquí en defensa de la seva llengua pròpia. Una de les característiques que defineix la lluita LGTBIQ+ és la seva interseccionalitat, com bé defensa la Plataforma amb els seus comunicats. Així doncs, és completament contradictori que part de la manifestació estigui enfocada a la lluita del poble palestí i altres tipus de col·lectius oprimits i que en el moment que hi ha una proclama en favor de la llengua se silenciï perquè «avui no toca». Sí, avui i cada dia toca, perquè les persones LGTBIQ+ de Mallorca tenim tot el dret de ser-ho en la nostra llengua.
En resum, com a persona LGTBIQ+ i habitant de la part forana, només puc dir que segurament l’any que ve pensi bastant la meva participació en les manifestacions ciutadanes. Les opcions d’enguany han estat nefastes: o la rua «rural» de la festa, el consum i els colorins amb missatge superficial o la baralla de moixos entre associacions intentant aclaparar totes les lluites possibles, però rebutjant les lluites pròpies. L’esperit d’Stonewall està molt lluny de la nostra realitat, una realitat que ens amenaça, on el discurs de l’odi ja no només el troben al carrer o a les xarxes, sinó també ja dins el Parlament o el Congrés dels Diputats. No podem reduir les manifestacions de l’Orgull ni a una festa ni a una guerra entre associacions, sinó que han de ser espais de reivindicació i unió per continuar defensant tots els drets que hem adquirit i exigir els que encara ens falten. Si no anem tots, totes i totis a una, tot allò que fou Stonewall fa cinquanta-sis anys no haurà servit de res.
