“La mort de les persones bones ens du a reviure i assaborir el testimoni de vida que aquella persona deixa entre els qui ens hi hem relacionat”. Així començava l’escrit que els amics de Petra Munar Fullana dedicaven a la coneguda i estimada activista manacorina, que havia mort aquella mateixa setmana. Casualitats de la vida, aquests dies ha tancat S’Altra Senalla, la botiga de comerç just de Manacor, una de les principals impulsores de la qual, precisament, va ser Petra Munar, “una persona que no cercava medalles ni honors, sinó que feia feina amb senzzillesa perquè tot funcionàs i el món anàs una mica millor. I animava els altres a fer el mateix”, segons explicaven d’ella els autors d’aquest mateix escrit. “Volem acabar donant les gràcies a na Petra i la seva família pel testimoni de serenitat, fortalesa, amor, unitat, pau i esperança cristiana que ens han donat durant aquests mesos i aquests darrers dies. Petra! La teva llum ens il·lumina, Des d’on ets segueixes amb nosaltres”, acabaven dient.
A l’entorn de Tots Sants i de la festa dels morts, precisament també era notícia aquells dies la col·locació de la primera pedra d’un “cementeri privat amb 1.224 nínxols i un forn crematori. Era l’inici del que es coneix avui com a Parc de l’Auba. L’acte d’inauguració de l’obra va estar envoltat d’una certa polèmica política. No hi acudí el batle Antoni Pastor, que després argumentà que “es tractava d’un acte privat al qual no havia confirmat l’assistència”. Sí que hi va anar, per exemple, el regidor Miquel Àngel Grimalt. Hi devia tenir res a veure que un fos del PP i l’altre del PI?
Sens dubte, però, una de les preocupacions més al dia d’aquell moment era l’educació. Saturació a les escoles, infraestructures precàries i decadents… Les famílies de l’Escola Graduada exigien la construcció immediata d’una nova escola amb una manifestació. L’administració reconeixia el problema i de forma immediata el resolia amb les aules prefabricades, a l’espera que es poguessin construir nous centres educatius. Els estudiants de l’IES Na Camel·la, mentrestant, desoint les ordres de l’equip directiu, organitzaven una manifestació per protestar per la precarietat de les instal·lacions. Neus Santaner, de l’STEI, responia en una entrevista al nostre mitjà, que a Manacor hi feien falta tres escoles d’infantil, tres de primària i dos instituts de secundària. No hi havia llavors, ni el Molí d’en Xema, ni la renovellada Sa Torre, ni els Sementals afegits al Simó Ballester, ni l’IES Portocristo, ni l’IES Manacor…
El temps antic es mesclava amb el modern. Al forn de Can Munar anunciaven la jubilació dels amos, Francisco Munar i Catalina Font, propietaris del forn dels sospiros i els amargos del carrer d’Artà s’havien de jubilar pel febrer de l’any següent, tot això sense tenir encara un relleu clar… “Si es vol fer feina, un forn dona uns bons viures”, deien. Aquell Manacor secular contrastava amb el Manacor més modern. Els veïnats de Fartàritx protestaven contra una antena de telefonia mòbil, que no tenia ni llicència d’obra ni llicència d’activitat. Mil signatures, es recolliren, en una època en què els aparells de telefonia mòbil encara no eren universals…
També aquell mes de novembre s’inaugurava la variant nord de Manacor, en presència de la consellera Mabel Cabrer i, sobretot, de Jaume Matas, aquell president autònomic que prometia “feina, feina i feina” i que ca acabar enfangat fins als genolls pels casos de corrupció i el seu palauet amb graneretes de vàter de 300 euros.
Mentrestant, aquell Manacor governat per Antoni Pastor assajava la participació ciutadana a través de l’Agenda Local 21. Però poca cosa avançava… Només el 9 per cent dels projectes proposats per les assemblees ciutadanes s’havien duit a terme.
En l’àmbit de la cultura, entrevistàvem el pianista Andreu Riera, que ja fa 20 anys, reivindicava un festival de música clàssica a Manacor. A l’Hospitalet Vell estaven de festa, en canvi, perquè havien descobert les restes d’una naveta fins aleshores inconeguda.
