Davant i darrere el tasser
El setembre del 2011 vaig entrar per primera al Bar Berlín. Aquell any havia obtingut una plaça de professor a l’IES Mossèn Alcover. Era a Manacor procedent de Palma i estava una mica resignat i malsofrit. La raó d’això era que estava convençut que haver triat aquella plaça i destinació era un error de campionat. Aleshores Manacor em resultava una ciutat llunyana i desconeguda situada en un cornaló de món ben lluny del meu redol.
Acabat el primer dia de feina vaig demanar als companys si em podrien dir on podia anar a dinar. Al Xiringuito de sa Torre dels Enagistes, digué algú. El Mingo o sa Fonda, proposà algú altre. Al Bar Berlín, em digué una professora de geografia que vivia a Santa Catalina. “Has d’anar al Berlín -em va repetir- allà fan entrepans molt grossos, llargs i complets”. I tot seguit em donà les entresenyes perquè hi pogués arribar.
Hi vaig anar amb cotxe i no em resultà gens difícil trobar aparcament en aquella barriada. Record el renou d’un “sinfí”, la serra mecànica circular i infinita, l’olor de l’encenall i serradís procedent dels tallers de fusta que han posat cara, cor i fesomia a Manacor per a fer mobles, portes, balustrades o marcs i motllures. Perquè el cafè estava entaforat en una geografia industrial en la qual els renous de les màquines, dels cops de maça i martell i les olors de fusta (i de vernís) estaven enganxades a la pell, la carnadura, el cervell i el voraviu de les persones. I el Berlín era a la frontera, entre Santa Catalina i sa Moladora. Un cafè que tenia una cama a cadascuna de les barriades manacorines.
Aquell dia el Berlín va complir una de les seves funcions: fou el refugi d’un professor que era extern, estava cansat i tenia molta gana i set. Eren passades les dues i estava afamat. Record que quan vaig entrar hi havia rere el tasser un home de mitjana edat que em convidà a passar amb un somriure. Al darrere hi ha un menjador, em digué. Record que hi havia una rotllada de Guàrdies Civils que hi havien anat a fer un cafè. Vaig demanar un entrepà de cuixot salat i una Coca-Cola. Temps després, molt temps després, he sabut que aquell home era en Jaume Nadal “Llunes”, casat amb na Fina, la filla dels propietaris.
El Bar Berlín no es pot entendre sense la personalitat, encant i carisma dels seus casiners: Rowita Schloz i Jaume Bordoy Adrover. Tenien el coratge de la joventut. L’anhel, l’alenada, la pistonada en uns moments en els quals aquesta illa nostra canviava de Pell a molta velocitat.
Na Rowita era nascuda a Berlín, Alemanya, rossa, alta, guapa. Perquè els mallorquins d’aquells temps sempre veien les estrangeres així. Havien vist dones rosses com ella a les pel·lícules, sobretot americanes i també a la platja. Ella, na Rowita, era com les dones dels films que es projectaven als cinemes Goya, la Sala Imperial i el Teatre Principal. Feia més d’un metre vuitanta d’alçada. Havia viatjat amb unes amigues a s’Illot per a passar uns dies de vacances i aquella contrada li va agradar. Eren els anys seixanta del segle passat i aquella trinxa de mar era una alquímia de coses bones. La mar, l’arena fina, el pinar i la mata d’un verd furiós, moltes hores de sol, dunes. Tot allò eren coses plàcides per als visitants i residents. Bellesa i els primers hotels. I aleshores es va decidir: cercaria feina en un hotel i s’hi establiria. Dit i fet. L’Hotel Peymar, el Club s’Illot, el Playa Moreya eren els primers hotels que aixoplugaven els primers visitants de l’Europa del fred i dels països dels dies curts.
En Jaume havia fet de picapedrer, però ho deixà per a fer de cambrer. Al Trípoli i després a l’Apolo. Aquelles foren les seves primeres passes en el país dels cafès, casinos i tavernes. I un estiu treballà en un hotel de s’Illot i conegué na Rowita. Aquella coneixença i química és una de tantes històries que podríem explicar dels primers anys del turisme. Mallorquins amb estrangeres. Coincidien vora el mar i brostava l’amor. Històries que em recorden una sèrie de televisió de finals dels anys 70 i principis dels 80 que tengué molt èxit. Era The Love boat (Vacaciones en el mar) en la qual els turistes s’enamoraven a bord d’un creuer que solcava la mar anant cap a Acapulc. Idò una cosa semblant succeí a s’Illot entre en Jaume i na Rowiita. La primera mirada i besada degué esser vora el mar, a s’Illot. No sabem, però, si fou a la banda manacorina o a la llorencina.
Foren fills del seu temps. El futur era al sector dels serveis. Ella treballà un temps en una joieria de Portocristo, però la parella, un cop casada, es feu casinera. Primer estaren al capdavant de can Totsol, al carrer de Francesc Gomila. Més tard a can Frissan. També al Bar El Cisne de Cala Ratjada. Ja ho he dit, eren joves i coratjuts, tocats de la il·lusió que confortava i obria la mirada, l’horitzó i les expectatives. Dins la seva biografia també hi podem trobar que ambdós treballaren a un hotel de Cala Bona i que a principis dels anys 70 regentaven un quiosc de fusta que hi havia a sobre la platja de sa Coma. Un “xassís” o carcassa de fusta enclavat en l’arena. Servien refrescs que guardaven en una gelera de fusta reblida de barres de gel. Aquell turisme sembrava il·lusions, era com a la quimera de l’Oest americà que convertia les persones en una mena de rei Mides, el qual tot el que tocava es convertia en or. Aleshores el turisme era això i res feia pensar en l’embalum feridor, i sovint abusiu, que pot suposar per als residents en algunes de les contrades més turístiques.
El 1977 feren una passa més. I si obrien un cafè al carrer de Santa Catalina Tomàs on tenien una finca de dos pisos amb una portassa als baixos? I així va néixer el bar Berlín. Les raons d’aquell nom són òbvies, però pels manacorins era can Bordoy.
Can Bordoy estava a la frontera, entre Santa Catalina i sa Moladora. Tècnicament, era de sa Moladora, però es nodrí de clients dels quatre punts cardinals. Aleshores eren barriades amb menys veïns, menys habitatges. Allò era incert. Però en Jaume tenia moltes coneixences i tard o d’hora Manacor creixeria, tornaria gros i el barri s’estibaria de gent. A més hi havia tallers i fusters. També el magatzem de ferros d’en Frau. Els treballadors necessitaven descansar, fer una parada per a berenar, per a fer un cafè o un ponxet. Ells foren els primers clients. També, a primeríssima hora els pagesos, els que treballaven a fora vila. Aquests compareixien al Berlín abans de les set del matí. Un i un fan dos. Dos i dos fan quatre. Quatre i quatre fan vuit. A poc a poc les caixes augmentaven i la parella podia viure sense estretors. No eren rics, però mai no foren pobres.
Aquell cafè era com els cafès d’aleshores. El portal era estret (encara ho és), coronat per un cartell que anunciava el nom del bar i la marca Trinaranjus. El tasser estava a l’esquerra i disposava d’un petit menjador amb una xemeneia d’obra (substituïda, anys més tard per una de ferro). Les taules i cadires també eren de ferro. Les havia fetes en Mesquida que tenia un taller a prop del carrer Doctor Fleming. I a sobre de les taules una post de fòrmica i les cadires tapissades d’scai. Eren uns anys en els quals totes les coses es podien trobar a poca distància. Comerços, tallers i fàbriques tenien el segell de Manacor. Entre les persones hi havia una teranyina de relacions humanes i econòmiques (i sovint fraternals, basades en la confiança). Manufactura i serveis circulaven en aquell univers vivaç i funcional que era Manacor Els tallers tenien fesomia, noms i llinatges. Els comerços i els cafès també.
A la cuina, en Jaume feia entrepans de pa amb oli amb una peculiaritat: eren grossos, paquidèrmics. I els caps de setmana servien variats. Variats que esdevingueren famosos, mítics, molt sol·licitats per la munió de gent convertida en clientela habitual. Eren els variats d’en Bordoy.
De callos i de llengua
En Jaume Bordoy era a la cuina i ella, na Rowita rere el tasser. Feia cafès amb una Gaggia de tres braços que cada cert temps Joan Bauzà (en Joan de ses Cafeteres) revisava i la mantenia en perfecte estat de conservació en.
Ella, alta i rossa era l’element exòtic. Venia de lluny, del país del fred. Venia d’un país desenvolupat que s’havia aixecat per enèsima vegada després de patir una guerra (com nosaltres que també tenguérem una maleïda guerra de la qual ens costà recuperar-nos). Però na Rowiita s’havia estimat més viure a Manacor i fer de casinera. I de mare perquè aviat va néixer na Josefina, el fill de la parella. Els tres vivien al pis que hi havia sobre el bar.
Als anys vuitanta Manacor creixia vertiginosament. Primer s’havia fet l’ampliació de la carretera d’Artà. I això volia dir que els operaris anaven a berenar a can Bordoy. L’ambulatori era a poca distància i, tot i que hi havia el cafè d’en Xoro a sa Tafal, molts metges i infermeres també anaven a can Bordoy. El mateix passà quan començaren les obres de construcció del quarter de la Guàrdia Civil. Aquella forana, aquell territori límit es va humanitzar, hi anà a viure més gent, es convertí de bon de veres en un bocí de la ciutat. I tot això eren clients. Eren berenars, eren tassons de vi, eren cerveses, eren tassonets de cassalla, de rom, de ginebra. I na Rowita que era alemanya aprengué a parlar català, cosa que encara la convertí en més mallorquina però també més exòtica.
El temps passa com una pel·lícula. Quan som instants sembla que transcorre amb una lentitud exasperant, però quan ens fèiem majors és a l’interès. Els segons, els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos i els anys es desfloren amb una velocitat que ens sembla un carruatge desbocat. Temps i succeïts. Rutines i coses ordinàries. Extravagàncies i coses extraordinàries. Tot hi té cabuda en el túnel del temps en el qual irremissiblement ens fèiem majors. Això va succeir a na Rowita i en Jaume. Ella patia de les cames, es fatigava i ell, en Jaume cavil·là la possibilitat de vendre el negoci. Això feu decidir la seva filla i el seu gendre a fer-se casiners.
En Jaume Nadal “Llunes” era de la barriada. Na Fina Bordoy també i es coneixen des de ben petits. La història de la humanitat és la de persones que se cerquen perquè s’agraden i atrauen. I s’apleguen i comparteixen els instants i el camí. I es casen (o no) i procreen (o no). En Jaume i na Fina es casaren i tengueren un fill. El 1989 s’afegiren i passaren a dur el Berlín sempre amb la mateixa filosofia i idiosincràsia. Els majors, però, no es retiraren del tot, simplement feren una passa al costat. Feren una mica de remodelació perquè res canviàs i mantenir l’essència d’aquell cau confortable i abellidor.
Començaren les obres de l’Hospital de Manacor i això confegí una ruixada de clients de nova trinca: els picapedrers. De fet, els bars, cafès o tavernes al llarg dels darrers dos-cents anys han complert la funció de ser espais de trobada i descans dels treballadors. Els cafès eren, sobretot, indrets situats a prop de les fàbriques i els tallers i assaciaven la set, suavitzaven amb cassalla (o conyac, entre d’altres) la gola resseca i escarransida d’uns homes cansats i atupats. Eren oasis enmig d’una mar de cansament i rutina que són les obres magnànimes com les dels edificis amb mida de gegant que s’aixecaven per a fer un hospital, necessari i reivindicat pels manacorins i manacorines.
En jaume Bordoy, na Rowita, na Fina Bordoy, en Jaume “Llunes” (i el fill d’ambdós) capitanejaven la nau del Berlín. Se’ls afegí com ajudant una neboda i cosina, respectivament que també nomia fina Bordoy. Aleshores aquell cafè era un vertader clàssic on les dues famílies vivien i treballaven.
Gairebé tot succeïa al Berlín
En Jaume “Llunes” és el dipositari de la memòria del Berlín. Ens vàrem veure un dia al Bar Mingo. És un home amable, molt amable, i molt bon conversador. Em va mostrar tres àlbums amb moltes fotografies dels instants primordials d’una vida dedicada al cafè. Imatges de na Fina i na Rowita rere el tasser, d’en Jaume Bordoy a la cuina. Fotografies de rotllades de clients que hi anaven a fer la vetllada i jugaven a cartes (sense fer mal, sense jugar fort perquè tan sols es jugaven els menuts, monedes de duro o de vint-i-cinc pessetes) dels anys que han recorregut. També de foguerons i de qualque festa d’aniversari. El Berlín era el país dels veïns, dels que hi trobaven escalfor i fraternitat. I entrepans suculents. I dels al·lots i directius del UD Barracar que tengué la seu social al cafè. Això vol dir fer les reunions de la directiva i fer del cafè el punt de trobada dels jugadors quan tenien un partit fora de Manacor.
La salut és un tresor. La bona salut, vull dir. A na Fina la sort i la bona salut l’abandonaren. Es va fer tot el possible, ella va lluitar, però un malaurat dia del març de 2020 va morir. Una calamitat perquè totes les morts abans d’hora són una desgràcia. Just després tots nosaltres quedarem confinats per mor d’una cosa que en deien coronavirus i més tard COVID-19. El gener del 2021 morí na Rowita i el desembre del 2024 en Jaume Bordoy. Dels quatre pilars i bigues del cafè tan sols quedava en Jaume “Llunes”. I el record potent dels veïns, de tots els que els estimaren perquè l’estima mai no por. Allò que queda, el sediment de la humanitat d’unes persones que varen teixir una trunyella de fets, circumstàncies, d’imatges, remors i olors (olors de cafè que sempre fa olor d’hospitalitat).
El Berlín continua obert. Ara són uns altres els que el regenten. Amb aquest reportatge, com la resta, volem deixar constància d’aquell baf d’humanitat que fou el Berlín des del 1977.
