Davant i darrere el tasser.
El Barracar era el país de la humilitat. De la gent corrent, de les cases baixes i senzilles. Dels petits tallers de fusters, de botiguetes, de carrers folrats d’un tel de senzillesa, de simplicitat. Fa uns anys l’enyorat historiador Sebastià Sansó explicava que amb motiu de la fil·loxera, la malaltia que afectà la vinya a finals del segle XIX, el barri perdé bona part de la població perquè va haver d’emigrar. Ja sabem que les crisis econòmiques afecten la multitud però sobretot la multitud dels humils. Aquest mateix historiador documenta, temps enrere malnoms al carrer de la Verònica com Pistoletes, Totsol, Fidevé, Taulé, Moso, Tofolí o Porísima.
Els barris tenien la seva dinàmica particular i amb el pas dels anys eren una mena de xarxa que vinculava la gent. Els veïns immediats, a banda i banda de paret, els veïns del carrer, els veïns amb els quals els corrals es comunicaven. I més. I si hi ha qualque barri manacorí i popular aquest fou El Barracar. El barri de Guillem d’Efak, de Jaume Santandreu -es capellà Collet- o de Bartomeu Matamales. Els tres escriptors i moltes coses més. I aquí, en aquesta geografia de fets i sentiments hi havia el cafè que es deia Bar Frisan.
Fa devers un any en Xisco Lladó Morey caminava precisament pel carrer de la Verònica. Quan havia fet un centenar de metres va veure el “Restaurante Sabores de la India”. Era la casa número vint-i-cinc. Al davant hi havia un home de carnadura del color del cafè amb llet i els cabells del color d’una cova. O del color de la foscor del cul d’un pou. Aleshores s’hi apropà i li va demanar a aquell senyor si podia entrar al restaurant. No volia menjar. No volia beure. Volia entrar a mira, guaitar per veure aquell local. L’home de la pell del color del cafè amb llet no entenia els motius d’aquella petició, de tanta curiositat. Aleshores en Xisco Lladó li ho va aclarir: no era curiositat, era nostàlgia. Els seus pares havien regentat, durant un bon grapat d’anys, un cafè en aquella mateixa casa, el Bar Frisan. Per això el desig, l’ànsia d’entrar, mirar, de passar els ulls i la mirada per les parets, el sostre, el trespol, el tasser d’aquell espai en el qual havia col·leccionat una immensitat d’instants i records.
De fet, els que acumulam anys solem estar tocats de nostàlgia, d’una recança que sovint sembla inevitable.
Aquesta història té un començament a principi dels anys seixanta del passat segle. Aleshores el matrimoni format pel petrer Joan Lladó Morey i na Francisca Morey Riera vivia i treballava a foravila. Eren fills del seu temps. Eren foravilers, és a dir conradors i a més ella era filla d’un curandero, és a dir d’un home remeier. Eren amitgers, concretament a son Pou Fondo (curiós el topònim perquè a Manacor hi ha un pou fondo que dona nom a un carrer). La finca, aleshores propietat de la família Ferrer, està a l’actual carretera que va a “Calas de Mallorca” (en aquest cas un topònim postís i irritant), passada la propietat de sa Cabana. Tenien un fill, en Xisco que tornava gran i havia d’anar a fer els estudis mitjans i això havia de ser a Manacor. Aleshores el dubte, haver de prendre decisions. I ell, en Joan, home molt coratjut es decidí: anirien a viure a Manacor i pagarien un traspàs per a regentar un cafè del carrer de la Verònica que es deia can Peixet.
La vida de les persones està marcada per les decisions. Unes són erràtiques, terribles. D’altres encertades. Aquella fou la decisió, deixar de treballar la terra per a convertir-se en casiners. Dit i fet. La primera cosa era posar nom al cafè. Això fou fàcil: Bar Frisan, nom del cavall de carreres de la parella, un exemplar negre i excels, de pelatge brillant i cos fibrat. Ell anava de cavalls i de carreres a l’hipòdrom i d’aquella afecció rabiosa en el record familiar perduren nom com Huracán, Bolívar o Vesta. Però Frisan fou l’elegit per donar nom al cafè. Tant fou així que amb el pas del temps la família fou coneguda com de can Frissan. El nou cafè obrí l’any 1963.
Aquell fou un cafè de barriada. De clients habituals, fixos que entraven i sortien i d’altres que passaven estones, sovint llargues. A la dreta hi havia el tasser i darrere la clàssica gelera amb les portes de fusta, el molinet i la cafetera. Era una Gaggia de dos braços. Al marge de l’estança habitual hi havia unes saletes annexes on feien una “mica” de joc. Can Frisan mai fou un cafè on es jugàs fort, però així mateix es feien partides de monte, garrofina o triplí. Poca cosa però joc era. I prohibit, però permès perquè en aquells anys les autoritats alternaven la severitat implacable amb fer els ulls grossos.
La parella es va instal·lar al pis de dalt, on hi havia l’imprescindible per a romandre-hi perquè la vida es feia al cafè. El fill, en Xisco, que estudiava amb els “frares des Baverai” o de La Salle, sovint dormia amb els padrins, al carrer d’Espanya.
El Bar Frisan devia donar per viure i marxar bé. Alguns detalls ens ho permeten intuir. La cafetera de dos braços era insuficient, no donava l’abast i sovint s’havia d’arreglar per un ús massa intensiu. Aleshores el mecànic de cafeteres, en Joan Bauçà, els proposà baratar-la per una de tres braços. Era una inversió cara, però s’amortitzaria ràpidament. L’oportunitat arribà quan el propietari de la cafeteria de la Sala Imperial de Manacor volgué baratar de cafetera. Aleshores en Joan Bauçà instal·la la del cinema al Bar Frissan i tots contents.
Un altre fet que ens permet intuir que el cau d’El Barracar era un negoci modest, però amb rendibilitat suficient és el fet que al llarg de la seva existència el matrimoni Lladó-Morey el va regentar amb altres socis. Entre aquests hem de destacar el matrimoni format per Roswita Schloz i Jaume Bordoy els quals estaven al capdavant del cafè de can Totsol, al carrer de Francesc Gomila. Aleshores, abans d’obrir el Bar Berlín, on foren estimats i populars, varen dur a mitges can Frisan. Una altra parella que va regentar el cafè amb els Lladó-Morey foren na Maria Galletero i en Pedro Pascual. Aquests així mateix hi estàren un bon grapat d’anys, concretament entre l’any 1970 i el 1981.
Des d’una perspectiva actual costa entendre el fet que un cafè de barriada permetés viure dues famílies sense estretors. Alguns aspectes, però hem de tenir ben presents. En primer lloc, la cultura de cafè que hi havia entre una part important dels homes. Aquests hi anaven amb molta freqüència i en més d’una ocasió al dia. Els veïns i els treballadors de les fusteries d’El Barracar. En segon lloc, a aquella cultura de cafè o de taverna hem d’afegir la ingesta habitual de begudes alcohòliques. És a dir, la gent bevia molt més que no pas ara. Vi, Conyac, cassalla, anís, mistela, rom, herbes dolces o seques o el palo. Hem de dir que era molt curiosa la recepta del palo de Mallorca, fet per mitjà d’infusionar i macerar quina i arrels de genciana amb alcohol etílic d’origen agrícola, sucre, sucre caramel·litzat i aigua. Té un color molt fosc, gairebé negre, amb un sabor dolç, amb un gran regust amarg, i és de sensació densa.
El que queda clar és l’hàbit, àmpliament instal·lat de consumir alcohol. I això es notava a les caixes. I òbviament el cafè. De fet, els cafès sempre deixen un marge de benefici considerable. Un i un fan dos. Dos i dos quatre. Quatre i quatre fan vuit. I així successivament. Al marge de l’alcohol i el cafè, hi havia els ingressos complementaris dels caps de setmanes quan s’oferien variats i callos.
I encara hem de referir un altre factor indispensable per entendre el funcionament dels cafès i tavernes: la feina. Acumular hores de feina i això vol dir obrir ben prest i tancar tard. I no tancar cap dia a la setmana. El Bar Frissan obria a les sis del matí i tancava devers la una de la matinada. Obrien les dones. Tancaven els homes. A la majoria dels cafès manacorins això es feia així.
A principis del 1972 la premsa manacorina es feu ressò d’un debat al voltant dels horaris dels cafès. La qüestió era si havien de tancar un dia o no. Sobre aquest assumpte, el setmanari Perlas y Cuevas assenyalava que “Por lo visto los propietarios de bares de Manacor no terminan de ponerse de acuerdo. Unos quisieran cerrar un día a la semana, los otros no ven la necesidad. Al público la cosa parece dejarle un tanto indiferente: los unos comprenden que quieran tener un día libre -como todo quisque- mientras que los otros se preguntan adonde ir el día que cierre “su” bar. Difícil la cuestión, sobre todo la última…”
Cafès com el Bar Frissan eren caus de companyionia. Es conserven algunes fotografies que ens permeten veure rotllades d’homes amb un somriure als llavis (i una cigarreta o un puro). Era la conversa i el fet de compartir instants. També hi ha fotografies de qualque partit de futbol entre els clients de can Frisan i els clients d’altres cafès manacorins. Coses, aquestes que ens permeten veure o almenys intuir l’ambient que es creava.
Les fotografies del Bar Fisan em fan recordar i fan cmparèixer la nostàlgia perquè tots tenim records que sobtadament ens posen nostàlgics. Jo, que tenc passada la cinquantena d’anys, tenc records importants de quan era jove a un cafè del meu poble. Els dissabtes i diumenges havent dinat sabia que si hi anava trobaria qualque amic o company per a parlar i passar l’estona. Sempre era així, no calia concretar cap cita. Sovint hi estàvem fins a l’hora del sopar i les converses eren anàrquiques, anaven d’una banda a l’altra. Parlàvem de futbol, d’anècdotes de la darrera gresca nocturna, dels nostres fracassos sonats amb les al·lotes, de política, del temps, de les nostres motocicletes que sovint estaven trucades. Fullejàvem la premsa i per qualsevol cosa ens fèiem befa. Miràvem la televisió. Discutíem molt, però no ens barallàvem. Aleshores jo era d’una ideologia ben diferent de la dels meus amics i em deien que no ho entenien. Que no entenien la meva curolla en la defensa del català i no pas del mallorquí, em deien. Els que fumaven s’empassaven el fum, la nicotina i el quitrà. Els que no ens empassàvem el fum que entelava l’aire. L’olor de tabac de la roba, sobretot dels jerseis de llana, delatava aquells dissabtes i diumenges infinits en un cafè del meu poble que es deia Cas Ros. Entràvem amb el sol ben rutilant i entre conversa i conversa el dia s’apagava, el sol baixava, el dia s’enfosquia i arribava l’hora d’anar a casa a sopar. Potser això, el fet d’acumular hores de la vida en un cafè pot semblar una pèrdua de temps. Però en els meus records i sentiments ho identific amb l’amistat, a la necessària presència, a la necessària conversa i a la necessitat de riure. Riure és fonamental. Encara que qualque vegada hi hagi neguits. Riure en un cafè envoltat dels amics de tota la vida és un tresor potent. Riure i estar desinhibit és cosa necessària. I aquesta funció la feien els cafès i l’ambient que s’hi creava.
A principis dels anys vuitanta en Joan Lladó Morey estava delicat de salut. Havia tengut un infart i a més es trencà la melsa quan va caure d’un cavall. Aleshores el més prudent era aturar, deixar aquella feina sacrificada, però que tantes alegries havia donat a la família perquè prosperassin. El 1982 traspassaren el negoci. La història del cafè va continuar uns anys. Més tard hi hagué El Asturiano, una sidreria i finalment el referit restaurant hindú.
Encara, abans de donar per acabat aquest escrit, vull reflectir una anècdota, aquest cop poc agradable. El 10 d’abril del 1992 la premsa informava d’un “ROBO EN EL BAR FRISAN, En la madrugada del 22 el bar Frisan, ubicado en la calle Verónica, fue el objetivo de los cacos. El botín: una máquina recreativa y unas cien mil pesetas. El «modus operandi»: rotura de ventana.”
El temps ho cura gairebé tot. Fins i tot el gust desagradable quan t’ha fotut cent mil de les antigues pessetes, és a dir uns sis-cents euros.
