Dimecres Antoni Janer, en companyia d’Antoni Tugores i Manel Santana, va presentar a Manacor “Memòria d’una amnèsia”, el llibre que recull tot un seguit de reportatges que ha anat publicant al diari AraBalears relacionats amb la memòria històrica. Dissabte a les 19:30 i a l’Espai 36 el presenta a Sant Llorenç. I divendres que ve, el presentarà també a Maria de la Salut.
Memòria d’una amnèsia és un recull dels reportatges que publiques els diumenges a l’AraBalears… però havies començat parlant-hi de turisme.
Sí. Enguany és el 50è aniversari de la mort de Franco. Des del 2018 escric reportatges, i sovint he pegat cap a temes de memòria històrica, i es per això que des de l’editorial em demanaren de fer-ne un recopilatori. Els he ampliat i els he donat un fil conductor, a aquests reportatges que he inclòs en el llibre. Aquesta és la segona part després de l’altre llibre, La desfeta del paradís, més centrada en la Mallorca turística. Jo en un principi havia proposat de fer una sèrie de reportatges sobre la història del turisme, però aviat em vaig adonar que tot estava lligat.
I quina vinculació hi ha, entre turisme i memòria històrica?
Vaig descobrir que el boom turístic va ser la salvació del franquisme. Amb el final de la 2a guerra mundial els exiliats tenien l’esperança que els aliats rescatarien Espanya de la dictadura. Però Winston Churchill, primer ministre del Regne Unit, era un anticomunista furibund, i s’estimava més una dictadura en plena guerra freda que no una república en mans de comunistes. Els Estats Units, per part seva, aportaren ajuda econòmica a Espanya a canvi del permís per instal·lar-hi bases militars, una de les quals és la del Puig Major. I Espanya va obrir-se en canal a la indústria de sol i platja. El primer laboratori va ser Mallorca, i és aquí on comença aquesta amnèsia, no sols per oblidar les estretors de la postguerra, sinó també la tragèdia humana de la guerra civil. Els fills dels familiars de les víctimes quedaren enlluernats per la nova riquesa del turisme i foren també educats en la ignorància. El boom turístic va servir per tapar tot allò.
Els estudis sobre la guerra civil i la repressió franquista són ingents i fondos. Què has pogut aportar de nou?
Un d’aquests reportatges està relacionat amb Manacor i fa referència a Margarita Cabrero. Hi ha una imatge de dues milicianes amb una bandera d’un partit polític que va ser presa a la zona de Son Carrió. Em va interessar molt aquesta imatge, perquè sempre es parla de les cinc milicianes que foren assassinades a manacor, però vaig localitzar la història d’aquesta miliciana de vint anys. Cinc anys abans de morir-se ella, un fill seu va descobrir aquesta foto de sa mare al fons de l’armari de ca seva. Margarita Cabrero havia pogut tornar reembarcada cap a Barcelona i va poder fer vida amb normalitat, però per poder-ho fer no va contar ni al seu propi fill el seu passat com a miliciana.
Un altre cas és el de la memòria dels descendents dels botxins. Abordares el cas del capità Jaume.
Sí, vaig dedicar un capítol als néts dels botxins. I en vaig parlar amb Orestes, net del capità Jaume. Aquest llibre ha estat possible gràcies a l’ajuda dels historiadors amb qui he contactat. Antoni Tugores recorda sovint que la mort prematura del capità Jaume va fer que se li atribuïssin els morts de la guerra a ell. Ja se sap que els testimonis orals de vegades s’han d’agafar amb pinces… Orestes va tenir una crisi existencial perquè tenia un sentiment de culpa pel que havia fet el seu padrí, per uns actes que ell no havia comès. Per això quan va tenir notícia de les exhumacions a Manacor, les va visitar, perquè era la constatació que tot allò que deien els historiadors era vera. Els nets dels assassins són també víctimes de la barbàrie.
Les teves històries en forma de reportatge configuren un collage molt global per configurar un panorama de tot el que va passar.
Són com una espècie d’enciclopèdia de la memòria històrica. Abordam el context de la guerra, de les víctimes, dels assassins, de l’exili, de la repressió cultural, de la transició… De fet, la primera amnèsia va començar amb el boom turístic, i la segona es va consolidar amb la mal anomenada transició, tutelada per l’statu quo franquista. Amb la llei d’amnistia del 78, els activistes antifranquistes varen poder viure en llibertat, però també romangueren impunes els assassins que encara vivien. Jo mateix, que som del 78, vaig patir aquesta amnèsia, que dura fins avui. Veim com els reis d’Espanya visiten Auschwitz en memòria dels republicans espanyols, però després són incapaços de visitar les fosses comunes de Manacor o de Porreres, perquè no obliden que va ser el dictador qui va restaurar la monarquia…
A les presentacions sempre hi ha sorpreses.
Sí, a Porreres va venir-hi la neboda del batle Climent Garau, assassinat pel feixisme. El seu cos encara no s’ha trobat i se suposa que és a una fossa comuna a Palma. Ell deia: “Contau el que va passar el 1936, perquè ho contareu i no vos creuran”, és una frase que m’ha servit d’esperó per fer el llibre. La frase és a la làpida familiar del cementeri de Porreres.
