Davant i darrere el tasser
Les parets dels cafès tenen orelles i ulls. També els tassers, les taules i les cadires. Per això han vist i sentit moltes coses, històries infinites. Històries confessables i d’altres secretes. Històries netes, negres. També blaves i roges. I verdes, verdes també.
Can Marit fou un cafè i no pas un bar. Després explicarem això. Però per començar hem de dir que va ser un indret on s’acumulen fets i records potents i que es convertí en història viva de la ciutat. Perquè obrí a principis del segle XX i tanca el 31 de desembre del 2000 i com sabem aquell segle a Manacor tengué de tot: llum i dolor. Si les parets de can Marit parlassin serien com les caixes negres dels avions i contarien amb detall històries i anècdotes.
Totes les coses tenen un començament. I el de can Marit és quan Guillem Nadal i Maria Pascual obriren un cafetó al carrer Nou, al barri del Convent. Això fou al primer decenni del segle XX. Era un local estret. El portal també ho era, però tenia un rètol que deia Bar-Café Marit. Allò era la gènesi d’una història d’històries que es congriaren en aquelles quatre parets.
El barri donà caràcter al cafè. El Convent era un espai de tragí i de poder: l’Ajuntament, la Guàrdia Civil, el Registre Civil i el jutjat. Fins i tot la presó era a prop. Però l’empremta fonamental fou la dels casiners que el regentaren. Es treballava al cafè, es vivia al cafè, no es tancava cap dia. Família i cafè eren tot un. No hi havia lloc per la privacitat, per a la intimitat. Esforç, feina, sacrifici i saber tractar els clients. També fer bon cafè. Això es convertí en un dels emblemes dels Nadal.
La segona generació fou la del fill i la nora: Montserrat i Maria Gual. Ells agafaren el testimoni, continuaren la feina feta i fins i tot feren que el cafè es consolidàs com un espai primordial al centre de Manacor. De fet, compraren la casa del costat, amb entrada a la plaça. La parella es trencà l’esquena treballant i quan tenien un racó feien obra. El picapedrer fou en Joan Mesquida, un humanista, un home d’idees avançades (militància i compromís que pagà amb anys a camps de concentració), apòstol de l’acció social i creador d’APROSCOM. L’arquitecte fou Antoni Riera Nadal. Això era als anys 50. Aleshores la parella tenia un fill, en Guillem. El 1954 inauguraren el nou cafè. Hi anà una gentada. Un dels frares domicis, el pare Llorenç Caldentey beneí el local tot desitjant els millors auguris als Nadal-Gual.
Com era el nou espai? Enfront del portal, al fons, hi havia un tasser llarg i alt. Al darrere prestatges amb tassons, botelles i sobretot una cafetera de quatre braços de la marca Faema. Quatre braços! Això volia dir molts cafès al dia. Perquè el cafè que servien a can Marit era escumós, superior. Els casiners tenien en el cafè el secret més valuós que calia preservar. La mescla, la marca, la varietat i manera de torrar-lo i de moldre. Per això, Montserrat i el seu fill Guillem deien que can Marit era un cafè i no pas un bar. Al terrat tenien una torradora de grans dimensions amb una manovella. A la part de baix hi posaven clovelles, llenya per obtenir un bon caliu i a la part superior el cafè. Millor dit, la mescla de cafès. Aleshores en Montserrat i el seu fill Guillem donaren voltes amb paciència a la maneta. Quantes voltes ha fet la torradora de can Marit? Milers, milions de voltes. A poc a poc, amb cura perquè els grans no es socarrassin en excés. Al davant tenien l’estampa del campanar del convent, els sorolls de poble d’un temps, l’esbart de remors de vida, de quotidianitat. I d’una manera progressiva el flaire de cafè impregnava la plaça, el carrer, els terrats, les teulades. Can Marit entrava per les finestres a les cases. Era una olor amiga, de vida, de veïnatge. Olor de proximitat, confiança. La vida era feixuga, podia ser aspra, podia ser punyetera, però gràcies a coses com l’aroma, el flaire del cafè de can Marit acaronava de manera deliciosa la vida del veïnatge.
Una setmana després d’haver inaugurat el nou cafè, en Guillem el fil, feu la primera comunió. Era un al·lot xalest, començava a adquirir els primers rudiments per aprendre l’ofici. Rosset, eixerit. A les fotos se’l veu pentinat amb la clenxa a l’esquerra, somrient i amb ulleres rodones. El seu fill Montserrat li sembla.
El 1972 va morir en Montserrat Nadal, de la segona generació. Aleshores el professor Gabriel Barceló va escriure que havia estat un “cafeter exemplar per la seva constància i dedicació. S’ha dit d’ell -i amb molta raó- que amb la seva simpatia havia sabut fer cent clients i guanyar cinc-cents amics. Un home així bé es mereix un lloc a la Sala”. Crec que cadascun de nosaltres en arribar el moment voldríem ser recordats així.
Guillem Nadal festejava amb na Margalida Fullana, de can Cantó i de can Peixet, d’una família de pagesos amb terra. A ella el pare li deia que no li feia gens de gràcia que es casàs amb un cafeter perquè allò seria un captiveri, un esclavatge de la feina i de les circumstàncies. Però na Margalida fou tossuda, no es deixà vinclar. Es casaren i foren la tercera generació de can Marit. I n’està ben orgullosa. Hi he parlat i m’explica una història rere l’altra. Amb nostàlgia conscient que en aquelles quatre parets hi diposità suor i il·lusió.
A la part dreta hi tenien un petit menjador. Allà hi feien la vida. Hi dinaven, sopaven i els tres fills -na Maria, n’Antònia i en Montserrat- hi feien els deures escolars. Qualque client hi anava a sopar habitualment, com don Pedro Alcover, un metge fadrí. I el metge ajudava al fill, en Montserrat, a fer els deures. Allà, em diu na Margalida, es jugava a cartes, a jocs prohibits. Això aleshores era habitual. I de tant es venia qualque cartó de tabac ros de contraban. Na Margalida em mostra al primer pis on tenien els secrets, és a dir els amagatalls on es guardava el tabac.
En Guillem Nadal fou el que ara en diríem un activista cultural i linguístic. Allà no servien cortados sinó trencats. De fet, el cafè rebé una distinció per part de l’Ajuntament per tenir la retolació en català.
Can Marit: una escola de vida
El meu amic Llorenç Carreras sovint es fixa en el perfil de clients que va a cadascun dels cafès. Això no és cosa menor, em diu. Per això en aquest reportatge li farem cas i tractarem d’explicar qui anava a can marit.
En primer lloc, els homes de l’ajuntament. Com el batle Gabriel Homar que sempre demanava un cafè curt sense sucre i s’asseia al fons a la dreta. Perquè els clients solien seure sempre a la mateixa taula. També funcionaris del jutjat, guàrdies civils. I el Misser Llorenç Femenies que rebia allà els clients i com que no tenia telèfon feia les telefonades des del cafè. I també els empleats de la Banca March, com l’escriptor Bernat Nadal. La nòmina de clients és tan llarga que no l’acabaríem mai. Però podem esmentar el pas per allà de John Lennon i Yoko Ono quan hagueren d’anar al jutjat de Manacor reclamats per la justícia (episodi del qual la meva amiga Bàrbara Duran ha fet un llibre). També els cantaires de la Capella de Manacor, els actors del Teatre principal, etc., etc. El cafè es convertí en un espai on hi havia un entremesclat de persones de diferent condició. Polítics de dretes i d’esquerres. Conservadors, catòlics, ateus, rojos, extravagants, discrets, catalanistes, gonelles, gais, héteros, comunistes, republicans, monàrquics, antics feixistes. De tot i molt anava a can Marit.
En Montserrat que és professor em diu que es sentia a parlar de política. Em diu que “Per a mi i les meves germanes fou una escola de saber escoltar, de conversar, de callar quan calia, de ser prudent i discret”. El que els casiners i els fills de can Marit escoltaven a can Marit quedava a can Marit.
Però no tot foren flors i violes. En una ocasió els de la barriada, amb els de can Marit al capdavant feren un fogueró per Sant Antoni. Era habitual que els dimonis entrassin a ballar al cafè. Aleshores retiraven les taules perquè els dimonis entrassin. Era un moment emocionant perquè feien xocar amb els bastons al trespol i retronava com si fos la festa de la fi del món. Però com deia, un any algú veié en fogueró de can Marit al·lusions al procés de Burgos. Els va denunciar. Franco era viu i poca broma si els acusaven de fer crítica política i propaganda antifranquista. El malentès s’aclarí, però el succeït els llevà la son un parell de dies.
Necessitam reivindicar homes com en Guillem Nadal, el darrer cafeter de can Marit, convertit en l’ànima del barri. I la resta també. Però sobretot les dones Maria Pascual, maria Gual i margalida Fullana, perquè la història i els afectes també tenen nom de dona.
Can Marit tancà el desembre del 2000. Ens queda el baf dels records i les emocions acumulades. Els que hi anaren sovint els sentiments, els afectes. I pel que fa a la meva persona, he tractat de relatar la seva història amb l’apassionament necessari perquè reivindic espais com els cafès, indrets primordials i abellidors on tot, absolutament tot és possible gràcies a la presència i la conversa. I Sobretot projectar un món millor, més humanista.
