Catalina Tomàs Gayà Bosch (Manacor, 1961) és diplomada en Treball Social des del 1992, quan va obtenir la convalidació pels estudis d'Assistència Social que havia acabat a la UIB l'any 1982. El 1985 va començar a fer feina a Aproscom i només un any més tard li sortia l'oportunitat d'entrar com a treballadora social a l'Ajuntament de Manacor. Va ser la primera. Aquest estiu, després de quaranta anys de servei, es jubila.
Estudiares a la Universitat… devíeu esser de les primeres fornades.
Al contrari. Els estudis quan jo vaig anar a la universitat es deien Assistència social i encara anàvem amb plans antics. Per obtenir la diplomatura de treball social vaig haver de fer una convalidació anys més tard.
I devíeu ser poques…
No ho record exactament, però sí, una quinzena de persones.
Vares ser, l’any 1986, la primera treballadora social de l’Ajuntament de Manacor.
Sí. Primer vaig fer feina a Aproscom, que fa quaranta anys també era una entitat molt més petita devora el que és ara. També hi vaig fer de treballadora social, allà, però era un moment que hi havia un gerent, que era Francesc Gayà, i un director, que era Tomeu Colom, però després les coses se succeïren de manera que el director se’n va anar… i va arribar un punt que no sé si feia de treballadora social o de gerent… Hi vaig estar un any i mig. Aleshores les coses no eren com ara, que a una plaça se n’hi presenten mil. Record que a mi fins i tot m’oferiren d’anar a l’Ajuntament. Hi havia un grup de gent vinculat a Caritas que insistien a l’Ajuntament que havíen de tenir una treballadora social. Record que en aquell grup hi havia Llorenç Fai, José Mateos, Maria Muntaner… i també Llorenç Morey, que a més també formava part de la junta d’Aproscom, i va ser ell que m’ho va dir.
No havia de ser senzill començar com a primera treballadora social de la història de l’Ajuntament de Manacor… i a més als Ajuntaments del redol tampoc no hi devia haver cap referència on poder-te agafar. Com us enginyàreu?
Hi havia unes feines que ja es feien des de l’Ajuntament. Me’n record que hi havia unes cartilles sanitàries municipals per a la gent en situació de vulnerabilitat que no tania sanitat pública. Crec que quan jo vaig entrar es cuidava d’això Nena Perelló, de batlia. I jo les vaig agafar tot d’una. El metge era don Joan Sans. Però hem de pensar que vengueren moltes coses a la vegada. L’estatut d’autonomia era del 1983. La llei de bases de règim local, del 1985… i deia que els ajuntaments de més de 20.000 habitants havien de prestar serveis socials, i això va servir d’embrió per començar-nos a posar les piles. Hi havia altres ajuntaments grossos com Palma, Llucmajor, Calvià… Inca va venir després, i també el Consell Insular. Entre els professionals ens reuníem i ens donàvem suport, molt prest ja hi va haver el Consell, amb Lluís Ballester, es va començar a donar cos a l’estructura que avui coneixem. Ara som en un altre estadi normatiu. S’ha fet moltíssima de feina. Fina Santiago i els tècnics que han estat a les conselleries respectives varen començar a donar cos a l’estructura que avui coneixem. Al prinicpi no hi havia res estructurat i ara amb el desenvolupament normatiu de les lleis d’infància, de persones amb discapacitat, de famílies, de dependència… s’ha avançat molt.
Sovint diuen que moltes lleis bones no es poden desenvolupar perquè no es doten dels recursos necessaris…
Sempre trobam coses que són millorables, però el canvi és abismal. El Departament de Serveis Socials no s’ha aturat de créixer d’ençà que vaig començar el 1986. Podria estar més ben dotat? Sí. Però l’Ajuntament sempre té interès en tot, en el sentit que vetla pel benestar d’aquella col·lectivitat. Hi ha lleis i competències que no són ben bé de l’Ajuntament, però que l’Ajuntament hi té un interès, directe o no tan directe. I si ets dins l’Ajuntament sempre voldries l’ideal. No s’ha aturat mai el desenvolupament per donar cobertura a les situacions de necessitat de les persones amb vulnerabilitat.
Quan vares començar no hi devia haver un regidor de Serveis Socials, si eres tu la primera treballadora social que hi havia…
El regidor que es cuidava d’aquests temes era Rafel Muntaner, quan vaig entrar. Record que ell duia la residència, que també era nostra. Hi havia una nomenclatura diferent.
Igualment, deus haver conegut una evolució en la manera com els regidors responsables s’han acostat al departament de Serveis Socials. Un temps no devien entendre gaire quins eren els objectius…
No tenc males experiències amb els regidors. A nivell personal sempre hem tengut bon tracte, i evidentment han estat gent de diferents branques polítiques, com ara Tòfol Pastor, Jaume Darder, Biel Gibanel, Rafel Nicolau, Miquel Vives… o més recentment Carme Gomila. I tots ho han entès molt bé, perquè serveis socials té una òptica molt àmplia, feim feina amb persones majors, amb persones amb dependència, amb discapacitat, altres tasques de tipus més preventiu, o més comunitari, com férem per exemple els anys de la crisi. I entre els regidors un ha donat un enfocament o més importància a una problemàtica o a un sector, o un altre ha vist més un col·lectiu o un altre. Per posar un exemple i anar enrere, en temps de Jaume Darder no teníem com ara una branca que fa feina amb violència de gènere, ni teníem aquesta nomenclatura ni estava estructurat a nivell d’administració. I totes les administracions s’han anat desenvolupant a la par. Antigament no parlàvem d’habitatge i ara és un gran problema que darrerament des del Departament de Serveis Socials hem demanat reiteradament que es dediquin esforços a tots els nivells per elaborar un pla municipal d’habitatge. Fa vint anys a Manacor tothom podia llogar un pis, a dia d’avui hi ha molta de gent, moltíssima, que viu a barraques.
Com hauria de ser aquest pla d’habitatge? Un Ajuntament no té recursos per construir o comprar habitatge per fer lloguer social…
Directament o indirectament s’hi hauria d’implicar. S’hauria de fer feina des de molts de plans, com a un hospital, que tant pot agafar un pacient amb unes angines com un altre que està terminal. Hi hauria línies de feina, i això ja depèn de les voluntats dels qui comanden, però amb la idea d’intentar equilibrar els interessos dels qui no troben un pis per viure i els dels qui tenen habitatges tancats, i no em referesc a interessos econòmics, sinó al fet que sempre hem de mirar que a la llarga tothom hi surti guanyant, que aquests propietaris poguessin treure aquests habitatges a lloguer. Igual que han fet incentius per arreglar façanes, idò s’ha d’estudiar què es pot fer amb els qui tenen habitatges tancats. I si ho feim tendrem un poble amb més qualitat de vida. Que no és competència de l’Ajuntament ja ho sabem, però igual que compartim carrers, escoles, centres de salut… també hem de compartir això. Des de Serveis Socials destinam bastants d’euros a col·laborar amb aquelles famílies que no poden arribar a final de mes… per això hem de fer d’interlocutor decidit davant aquelles administracions que sí que tenen aquesta competències. L’Ajuntament no farà habitatges, però l’IBAVI sí que en pot fer, i hi ha ajuntaments més petits que el de Manacor que tenen més promomcions d’habitatge públic que nosaltres. Un altre exemple: hi ha persones que tenen un gran casal, i que ens conta que hi viuen totes soles i alhora necessiten col·laboració de l’Ajuntament per autogestionar-se amb una situació de tutela o de dependència. L’Ajuntament podria proposar llogar la meitat d’aquesta casa i que fos un habitatge compartit per dues o tres o quatre persones.
Això també depèn de la bona voluntat de cadascú. Creus que amb els anys hem perdut el sentiment de pertinença a una comunitat? Els valors comunitaris s’han afeblit? Som més individualistes?
No. I d’aquí ve la importància que des de l’Ajuntament es doni exemple. D’iniciatives solidàries potents n’hi ha més que mai, tant en l’àmbit local com en el més general. Quan ens hi fixam, ho veim, que hi ha solidaritat. Potser hem tornat més individualistes, les persones canviam… però quan una idea està ben plantejada la gent respon. Aquest estiu de cop i volta diuen de fer un sopar solidari per l’Associació contra el Càncer. I el parc era ple. La gent és solidària. També ho vàrem veure amb la guerra d’Ucraïna o amb altres vegades que es fan recollides de material per causes diverses. Hi ha coses que qualcú ha de començar i seria molt important que l’Ajuntament donàs exemple.
En tot cas, el que veim tornant a la qüestió de l’habitatge, és que avui una persona que fa feina, si està tota sola, no pot mantenir un ca seva, no arriba a final de mes. Això passava quan tu començares?
No passava, això, es poden donar algunes situacions de mala administració, però com passa avui, no. Avui una cosa que se’n du molts de doblers és l’habitage. I en aquest sentit insistesc en el pla municipal, però que s’ho creguin, que no sigui per preparar un document que quedi dins un calaix. Si es donassin incentius a la gent que té habitatges, aquests lloguers podrien sortir a uns preus més raonables. Les persones han de poder viure dignament, han de tenir llum, han de tenir aigua, sense luxes, però pagant un lloguer que puguin pagar. I quan veus que fent feina no pots pagar aquestes necessitats bàsiques, perds la motivació per la feina. Tens motivació si veus que amb els teus recursos pots avançar, i això fomenta la cultura de l’esforç. Amb una nòmina de 1.000 euros no pots fer front als lloguers que es demanen avui. Em pos en el lloc d’aquestes persones i les entenc. Per això és tan important que l’Ajuntament fos el primer que donàs exemple.
Els serveis socials es cuiden d’aspectes molt diversos de les necessitats de les persones. Amb quina filosofia conceps l’atenció social?
Els professionals acompanyam. I la finalitat és que aquella persona que passa per dificultats pugui tenir al màxim la seva autonomia i que es pugui empoderar.
Hi deu haver molts de casos en què això és així. Però també n’hi ha d’altres que estan cronificats. És molt difícil eludir el determinisme social… De vegades aquell infant que ha nascut en una família vulnerable és seguit des de l’inici de la seva vida per l’administració i tanmateix continua sent usuari de serveis socials…
Els canvis estructurals que planteges moltes de vegades necessiten generacions. I això ho veim en qualsevol tipologia de família. Els qui feim vida convencional, si volem canviar coses tampoc no ho feim amb un esclafit. Ni amb els tractaments que un pot fer, amb psicòlegs o terapeutes, els canvis , els qui feim vida convencional, també si volem canviar coses tampoc no es fa en un esclafit, i de vegades ni tan sols amb tractaments que un pot fer, amb psicòlegs o terapeutes, els canvis sempre solen ser a llarg termini. I això ho podem veure tant en famílies estigmatitzades com en famílies normalitzades. Fàcil no ho és. També hi ha molta de gent amb dependències… Hem de ser conscients que podem acompanyar, que podem ser un referent, però tots els professionals, nosaltres, i els metges, i les infermeres o els mestres.
No teniu una feina senzilla. Sou una autoritat. Els ciutadans que us venen a demanar ajuda de vegades ho fan de forma honesta, però d’altres segur que hi ha una picaresca. No ha de ser fàcil, per a vosaltres, destriar qui ve per una necessitat sincera i qui no.
No és fàcil, però tampoc no és com al sistema sanitari, on tenen, per dir una cosa, deu minuts per pacient. Nosaltres no estam tan pautats ni marcats. El primer que fas davant una persona que arriba per primera vegada és establir vincle. I si necessites tres entrevistes o set, ningú et fa els comptes en aquest sentit. Ningú marca el temps que tu has de dedicar a una persona per establir-hi aquell vincle. I també passa que mentre es va treballant aquest vincle hi ha moltes coses que es van discernint, i aquella mateixa persona que es volia colar, ella mateixa veu que no és el seu lloc i talla la relació. Les situacions cronificades no es poden canviar d’un dia per l’altre, però també és vera que amb els anys les persones també anam canviant, i les que tenen una situació cronificada també poden decidir fer un canvi, com ara les que tenen dependència de l’alcohol o d’altres substàncies, que hauran intentat posar-se en tractament moltes vegades per pressió familiar o judicial, i finalment ho decideixen i aquella persona té èxit. És igual que el sistema sanitari: no podem deixar de donar les opcions. Al final ens morim tots, però si hem passat per uns especialistes que ens han allargat la vida vint anys, tots n’estam agraïts.
Sovint parlam de l’educació i la sanitat com a sustent primordial de l’estat del benestar. Al costat, però, hi ha d’haver una tercera pota, que és la dels serveis socials.
És que la necessitat és innegable. Per exemple, si ens situam en termes de dependència, més prest o més tard, tots ens hi trobam, i quan això passa ens agrada que hi hagi el recurs. Part d’aquest recurs ara el cobreix la comunitat autònoma, però vengui d’on vengui, tots el volem tenir. En altres camps, també som defensora d’allò que és públic, pel motiu que et deia abans: l’Ajuntament sempre hi té interès, també en temes que per ventura estan més estigmatitzats, com les situacions cronificades. També és molt important una cosa que sempre m’ha preocupat, que és la preponderància que s’hauria de donar al paper del departament a l’exterior, per fer visible la missió del departament a la comunitat. A tothom li agrada que, en el nostre temps lliure, en l’àmbit escolar, o on sigui, la convivència sigui el més agradasble per a tothom, i d’això se n’ha d’ocupar la cosa pública. Les escoles han evolucionat, i els nins i nines, nascuts a Mallorca o a qualsevol indret del món, conviuen de manera satisfactòria. I en sortir de l’escola hauríem de trobar el mateix. Es fa molta de feina a dedins, amb les famílies, però hauríem d’anar treballant amb aquesta projecció exterior.
Abans has parlat de les addiccions. L’any 1986 degueres tocar la xacra de l’heroïna. Molts de joves d’aquell temps hi deixaren la vida. El consum ha canviat? Han canviat les substàncies? Els efectes socials són els mateixos?
D’addiccions n’hi havia i n’hi ha. Els efectes són els mateixos: molt de patiment, per la pròpia persona afectada i tots els seus propins. Ara que parlàvem de la cosa pública i de la solidaritat, també hi ha la notícia de la cessió d’aquest solar per a un nou edifici del Projecte Home a Manacor… Hi ha motivació, hi ha iniciativa, hi ha persones voluntàries. I a aquestes entitats se’ls ha d’agrair enormement la feinada que han fet i que fan. Perquè les famílies dels malalts mentals, per exemple, es morien tots d’angoixa.
Però sempre deim el mateix, també. Aproscom, Estel de Llevant, Projecte Home, són entitats que apareixen per suplir una mancança de la cosa pública. Precisament, l’administració hi hauria de ser per vetlar per les dificultats sobrevingudes de la població de forma prioritària. Que hi hagi aquestes entitats en certa manera hauria de ser vist com una anomalia.
Sí. I aquí per ventura hi ha diferència de models polítics. Aproscom va començar per iniciativa de persones particulars, com l’amo en Joan Mesquida. I els interlocutors polítics que hi ha hagut en cada moment poden haver influït en un sentit o en un altre. En lloc d’assumir els serveis com a propis, es veu que s’ha anat optant pel model de subvenció o concertació.
Què ha canviat en les necessitats de les persones, de quan començares tu a ara?
Una cosa que ha canviat és que llavors encara hi havia moltes persones majors que no tenien cap tipus de pensió, ni contributiva ni no contributiva. En aquell temps tot era desconegut per tothom. Ara la gent s’ha anat acostant, i el Departament de Serveis Socials atén tota la població, és per a tothom, i és una competència municipal.
Mira, ara que dius això. Avui hi ha molta de gent que veu amb suspicàcia les ajudes donen els serveis socials dels ajuntaments. Vendria a ser com si les persones sanes es queixassin que les que estan malaltes vagin al metge…
De suspicàcies d’aquesta casta sempre n’hi ha hagudes. I aquests discursos hi eren i hi són. Però com que hi ha la norma, els treballadors ens hem d’atendre a les normes i no podem entrar en segons quins debats. Com a funcionaris públics agraïm tota aquesta cobertura legal necessària per no haver d’entrar a discutir aquests discursos. L’essència d’un funcionari és que la llei es complesqui, i jo com a funcionària no puc entrar en aquestes discussions, simplement davant una situació m’he d’atendre al que puc fer i al que no puc fer.
I aquestes ajudes han de ser universals, per a totes persones empadronades.
Sí, però la informació i l’orientació, aquest nivell bàsic, les donam sense demanar res més.
Hem parlat poc d’immigració, que sempre és un tema delicat en l’àmbit dels serveis socials. Has detectat, sobretot amb l’onada migratòria del segle XXI a Mallorca, que el gran problema de la gent nouvinguda és la manca de xarxa? O encara que les diferents comunitats visquin d’esquena les unes a les altres, cadascú teixeix la xarxa pròpia que el pugui sostenir?
El que veig és el que hauríem de fer: que tots, progressivament, fóssim manacorins, que ens sentíssim manacorins. Evidentment, un s’ha de sentir d’allà on té les arrels, perquè les arrels són imprescindibles, però tots hauríem d’estimar Manacor per igual. Si visc a Manacor, l’he d’estimar, l’he de respectar, hi he de col·laborar. I amb els recursos que té avui en dia Serveis Socials, es podrien fer coses perquè aquesta integració fos un poc més de bona qualitat.
Les professions relacionades amb les cures sempre estan feminitzades. És el cas també dels serveis socials, no és ver?
No negarem el que diuen els números, però no és un problema. És un fet, però les coses van canviant. Ara fent aquesta entrevista, o les paraules que vaig dir el dia del meu comiat, constatam com de molt han canviat les coses. Si la cobertura que tenim avui és deu, la que teníem ara fa quaranta anys era u.
Quins són els reptes que queden al Departament de Serveis Socials ara que tu te’n vas?
Que es vegi la missió comunitària, que es conegui, i que es vagi treballant per una convivència millor per a tothom.
Hem conversat de moltes coses i molt de temps, i toca la pregunta que feim a totes les persones que es jubilen. Què faràs ara?
Primer de tot m’hi he de trobar. Ara estic de vacances. Oficialment dia 19 d’agost serà el meu darrer dia de feina. Ara com ara no tenc cap programació feta, sí que desitges abaixar un poc el ritme, com és natural, aquesta inèrcia que dus de fer vuit hores a la feina, la casa, l’atenció als pares… tot plegat és un feix que esper poder-lo dur d’una manera més acompassada i no tan pendent del rellotge.
Vols afegir res més?
Sí. M’agradaria dir una cosa: el Col·legi Professional té aquest reconeixement anual per als col·legiats. Enguany les meves amigues de la feina varen presentar la meva candidatura, i a partir d’aquí tothom ha sabut que jo havia estat la primera treballadora social de l’Ajuntament. He de donar les gràcies a aquest fet, i al privilegi que això m’ha suposat, perquè a l’Ajuntament hi ha hagut altres primeres figures professionals i és possible que a ningú li hagin fet tant de cas com a mi. En aquest sentit veig que som una privilegiada.
