Beirut, Saigon, París. Tres ciutats molt allunyades l’una de l’altra. Tres ciutats on l’autor de la novel·la ens situa la història de la família Pelletier, que comença l’any 1948 a Beirut.
Aquesta és una novel·la coral. És una obra de personatges. Per mitjà dels quatre fills de la família Pelletier, l’autor, Pierre Lemaitre, ens conta les aventures i desventures de la citada família, i no tan sols això, sinó que també ens narra el context històric, com ara la guerra d’Indoxina, que França mantingué contra les forces rebels del Vietcong.
Pierre Lemaitre és un escriptor tardà. La seva primera novel·la es publicà quan ja tenia cinquanta-cinc anys. Havia nascut a París l’any 1951. Estudià psicologia i es dedicà a la formació professional d’adults, ensenyant comunicació i cultura general i també literatura destinada a bibliotecaris. Començà com a escriptor publicant una sèrie de novel·les negres i d’intriga que li donà molt d’èxit, però l’any 2013 va sorprendre tothom amb la publicació de la novel·la Ens veurem allà dalt, un drama amb un xic de misteri situat a París després de la Primera Guerra Mundial i que li atorga el premi Goncourt. Més tard, l’any 2018, quan s’estrenà la pel·lícula, guanya el premi Cèsar pel guió adaptat de la seva novel·la.
A partir d’aquest moment, Lemaitre es dedica a escriure una trilogia de novel·les ambientades en la França d’entreguerres i una tetralogia situada també a França, però aquest cop després de la Segona Guerra Mundial. Aquesta darrera és l’anomenada «Els anys gloriosos», de la qual la novel·la El gran món és la primera de la sèrie.
Si poguéssim resumir la novel·la sense desvelar-ne els secrets, diríem que Lemaitre ens conta tres històries d’amor i una de rancor, dues processons, la història de Buda i Confuci, les peripècies d’un periodista ambiciós, una mort tràgica i uns assassinats, la vida del moix Joseph, els maltractes d’una esposa insuportable, la corrupció dels governs…, però això seria quedar-nos en la superfície de la trama, i Lemaitre el que fa és aprofundir en la psicologia dels personatges, un per un, fins a aconseguir una obra global en la qual aquests brillen amb llum pròpia.
Com moltes altres grans obres, El gran món és molt difícil de classificar dins un gènere determinat i amb un tema concret. Perquè si és clar que en certs aspectes vérem que era una novel·la negra (amb un assassí en sèrie o amb la trama fraudulenta de divises), no deixava de ser una novel·la històrica (un gènere al qual també és molt afeccionat Pierre Lemaitre) en conduir-nos a la política francesa de després de la Segona Guerra Mundial i ficar-nos en el complex món d’Indoxina i la guerra que lliurava França.
És ver que trobàrem que al principi no és gaire fàcil entrar en la història, ja que són diversos personatges els que van prenent protagonisme, i que no deixa de ser una novel·la coral amb tota una família com a personatge principal. Però, a mesura que vas llegint i que vas coneixent els peculiars membres d’aquesta família, no pots deixar de quedar encisat per ells i les seves històries creuades.
El nus principal de l’obra és conduït per Étienne, un dels fills, a la recerca del seu amor: un soldat belga que ha desaparegut a la guerra colonial d’Indoxina. En la seva lluita per saber la veritat es troba amb la corrupció generada per un canvi artificial i fraudulent de la divisa de la piastra, acceptada i promoguda per la burocràcia francesa a Saigon. Les seves peripècies a Saigon són el motor més important de la trama de la novel·la. I, de fet, les tres parts en les quals l’autor divideix el llibre posen de manifest que són l’inici, el nus i el desenllaç de la seva història. És l’única que queda conclosa al final del llibre.
I què dir de Jean, el primogènit de la família? Quan comença la novel·la, és a París fent de representant sense gaire èxit. Ha resultat una completa nul·litat per dur la fàbrica de sabons de son pare. Està casat amb una dona que el recrimina i que l’enganya amb tothom que pot. Una dona ambiciosa i delerosa de la bona vida que pensava dur amb Jean i a qui fa la vida impossible amb les seves exigències. És dominadora, manipuladora i resolutiva. Per vèncer la seva frustració i impotència, Jean s’ha convertit en un assassí en sèrie de jovenetes sense poder-ho remeiar.
Aquests crims són seguits i publicats en forma de reportatges de successos en un diari sensacionalista per un reporter amb molt d’èxit. Aquest reporter és François, el segon fill dels Pelletier, que, en lloc d’estudiar a la Normal, com creuen els pares, s’ha convertit en un periodista de renom gràcies al seguiment dels assassinats. François no sap ni s’imagina que el seu germà pugui ser l’assassí.
Per acabar-ho d’adobar, Hélène, la filla dels Pelletier, fuig de ca seva i d’una relació tòxica amb un professor seu i compareix a París per poder estudiar Belles Arts i defugir el control patern. Allà s’embolica amb elements indesitjables i ha de demanar ajut al seu germà François.
I els Pelletier, els pares? Al començament són figures que representen el que són. Una família burgesa a Beirut, propietària d’una fàbrica de sabons amb molt d’èxit, que es preocupa pels seus fills. Però a la tercera part, i gràcies al gir inesperat que introdueix l’autor, agafen una importància cabdal, sobretot la mare.
L’autor va intercalant les accions d’aquests personatges de manera que ens dona la informació de les seves situacions i fets a poc a poc, i així ens anem assabentant de les coses gradualment. Amb aquest tipus de narrar es crea un suspens, una intriga que fa que no puguis deixar de llegir. A més, hi ha una sèrie de girs argumentals i cops d’efecte que fan que la sorpresa s’instal·li de tant en tant dins la trama.
Hem de dir que ens va agradar molt la seva lectura: la descripció dels personatges, l’ambientació de les diverses ciutats on transcorren les accions, els seus diàlegs i la manera com l’autor va conduint la trama amb els seus secrets i les seves sorpreses. A més, si tenim en compte que Lemaitre té un estil planer de narrar, en el qual fusiona el relat periodístic amb la trama d’aventures, la maquinació política i el gènere negre amb un ritme que no decau, ens trobàrem davant un llibre ple d’emoció i d’intriga.
En definitiva, una obra molt bona que va agradar a tothom. Una gran narració a quatre bandes ben engarbellada, coherent i que va fluint d’una manera precisa amb uns girs sorprenents i un final que no és previsible.
