«Si no sabemos de dónde venimos no podremos saber quiénes no queremos ser.»
Almudena Grandes començà a escriure un cicle de novel·les sota el nom genèric d’Episodios de una guerra interminable, el qual ja dona una idea del context, situacions i personatges que es poden trobar en les seves històries. El segon títol d’aquesta sèrie, el llibre que volem comentar avui, és El lector de Julio Verne, que es publicà l’any 2012.
Almudena Grandes havia nascut a Madrid l’any 1960. Estudià Geografia i Història per mor de sa mare, encara que ella hauria triat Llatí, i en llicenciar-se ja començà a escriure texts per a enciclopèdies. La seva dèria per escriure novel·les la va dur a presentar-se al Premi La Sonrisa Vertical amb l’obra eròtica Las edades de Lulú, que va guanyar el primer premi i, a més, li va proporcionar l’èxit que li va permetre dedicar-se per complet a l’escriptura.
La seva obra s’emmarca a Espanya en un arc temporal des de la meitat del segle passat fins al principi del segle XXI. En les seves novel·les hi apareixen temes socials i polítics, sempre des d’un punt de vista de defensa de la llibertat, en contra de la desigualtat, a favor del paper de les dones en la nostra societat i en contra de la pobresa. Mostra amb tècniques realistes i introspecció psicològica la vida quotidiana de personatges d’aquesta època.
Va escriure novel·les i contes, al mateix temps que col·laborava com a columnista en el diari El País. Sis de les seves novel·les han estat adaptades al cinema i ella fou nomenada patrona d’honor de la Fundació Acadèmia de Cinema.
Obtingué molts premis i reconeixements, entre ells a Itàlia el Premi Rosone d’Oro de literatura pel conjunt de la seva obra. Va ser la primera vegada que es va entregar a un autor espanyol i també a una dona. A més, va rebre el Premi Nacional de Narrativa de les Lletres Espanyoles el 2018 per Los pacientes del doctor García i el José Manuel Lara i el Premi del Gremi de Llibreters de Madrid per El corazón helado.
Durant el procés d’escriptura d’aquesta darrera novel·la va anar reunint documentació sobre la lluita clandestina de la resistència antifranquista en la postguerra, sobretot per mitjà dels testimoniatges dels seus protagonistes, per a relatar episodis silenciats pels mitjans oficials i ignorats per la història. D’aquí va sorgir la idea dels Episodios de una guerra interminable, títol en homenatge als Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, autor a qui ella admirava.
Aquests Episodios havien de constar de sis llibres, però la mort sobtada per un càncer l’any 2021 va deixar sense acabar el darrer títol del cicle. Després de la seva mort, els reconeixements en forma de nom a carrers i places o a biblioteques s’han multiplicat arreu de l’Estat espanyol.
El primer que volem remarcar és que els membres del Club quedàrem embadalits per la lectura d’aquest llibre per una sèrie de raons que anirem comentant.
La novel·la narra en primera persona uns anys molt importants per al protagonista, Nino, que al mateix temps és el narrador. Recorda i ens conta tres anys de la seva vida en el petit poble de Fuensanta de Martos i els fets i les persones que influïren en el seu aprenentatge de la vida. Nino és fill d’un guàrdia civil i viu a la casa quarter. Aquest aspecte el fa viure en perpètua angoixa, perquè ell no vol ser guàrdia com son pare, a qui veu sofrir moltes de vegades, així com a sa mare. Ens trobem en uns anys a finals del 1940 en un poble arran de les muntanyes on encara s’amaguen maquis que continuen la guerra pel seu compte contra un govern que es basa en la por i els abusos contra el poble.
Dins aquest context d’enfrontaments l’autora sap lligar molt bé el tema principal, que és la història de Nino, i la seva evolució, que es produeix gràcies a uns personatges carismàtics que prenen relació amb Nino, com són Pepe el Portugués i Doña Elena, que li donarà classes de mecanografia, taquigrafia i francès. Personatges que l’autora descriu d’una manera magistral, amb les seves inquietuds i plens de misteri que els atorga una gran dosi de realisme. Entre ells, naixerà una amistat tan gran i profunda que servirà a Nino per a aprendre no tan sols els valors de l’honestedat, la noblesa i la valentia, sinó també per a descobrir la gran lliçó de la seva vida.
I no podem deixar de remarcar que ens agradà molt l’ús que l’autora fa de les novel·les en l’aprenentatge de Nino. Primer, amb les novel·les de Jules Verne que en Pepe l’anima a llegir i, després, amb les que Doña Elena li deixa agafar de la seva biblioteca, i amb les paraules que ella mateixa li diu per encoratjar-lo a llegir: «La literatura es vida para la gente que está viva, te permite vivir, además de tu propia vida, otras muchas vidas».
Però vam veure que dins la narració sorgia un altre tema que reflectia les dures condicions de vida en la postguerra, que actua com a marc o referent i que marca també d’una manera inexorable l’evolució de Nino.
Tots dos temes estan molt relacionats perquè Almudena Grandes sap narrar amb un estil clar i natural, i això ajuda a crear l’ambient real del poble. Tant dels seus habitants com dels guàrdies. L’autora ho aconsegueix amb una absència de maniqueisme que fa que res sigui blanc i res sigui negre, sinó que està ple d’una gamma de grisos que fa encara un poc més trista la història. Una història que ens parla de perdedors, que per mitjà de l’escriptura magistral d’Almudena i malgrat estar plena de dolor, injustícia i crueltat és també un cant a l’amistat, a la lleialtat i, sense cap dubte, a la literatura.
En el Club de Lectura pensem que un bon llibre és aquell que t’endinsa en noves vides i noves experiències, aquell que no et permet un sol minut de distracció i que no pots deixar de banda en cap moment. És aquell que activa encara més les nostres ganes de llegir. El lector de Julio Verne és un d’aquests llibres.
