Indigneu-vos
Imatge: Gage Skidmore, CC BY-SA 3.0 ( https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=38720271)
Havia d’arribar el moment en què Donald Trump passàs de les paraules als fets, de les amenaces a la seva execució, i el país escollit seria Veneçuela, ja que no era una amenaça real per l’exèrcit dels EUA, més enllà de la xerrameca chavista, pròpia de polítics populistes.
Així Trump es convertia en el “pinxo-matón” de la política mundial, fent saltar per dalt les lleis internacionals construïdes d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial, allò que s’anomenava l’ordre mundial. Ara s’ha constatat, l’ordre mundial és ell, la seva voluntat, la seva apetència i amb molt pocs límits (la Xina i Rússia). La Monroe, de Donald i de Donroe, expresident dels EUA a finals del s.XIX, “Amèrica pels americans”, que vol dir que Amèrica del Sud pels EUA: Amèrica del Sud és el pati del darrere dels EUA. Tot el s. XX és ple d’exemples d’aquesta situació: el segrest i trasllat al seu territori del president de Panamà, Manuel Noriega, dictador corrupte al servei de l’oncle Sam; el cop d’estat a Xile i la mort del president Allende, milers d’assassinats, torturats i desapareguts (Allende es va atrevir a nacionalitzar les mines de coure, i perjudicar les empreses nord-americanes); la invasió de l’illa de Grenada; el cop d’estat a l’Uruguai, al Paraguai, a l’Argentina; el sosteniment de les dictadures a Nicaragua, al Brasil, a Cuba, al Panamà. Aquest era el “pati del darrere”, hereus del colonialisme espanyol. Com també ho fou la Guerra del Vietnam, substituint els francesos. Així com a l’Afganistan, o a l’Iraq, ben present en la nostra memòria per les mobilitzacions al crit de “No a guerra” per mor del trio de les Açores: els tres presidents Bush, Blair i l’inefable Aznar amb la falsa acusació de què Sadam Hussein disposava d’armes de destrucció massiva. Cap d’ells ha pagat pels centenars de milers de morts.
Això és Trump i la Donroe, imprevisible i no se n’amaga sinó que en fa bandera, fatxenda i irascible, “necessit, per la seguretat nacional, i vull Groenlàndia, tant sí com no. Me la vens o si no…”. I aquest si no està ple d’insinuacions. Groenlàndia és un territori autònom de Dinamarca que lluita per la independència, i se suposa que molt ric en terres rares (minerals molt importants pel desenvolupament tecnològic), en petroli, en gas i en una posició geoestratègica a conseqüència del canvi climàtic, una reducció molt important en el temps de navegació de les rutes àrtiques. Poc li importa que Dinamarca i Groenlàndia formin part de l’OTAN, junt amb els EUA. Una invasió d’aquest territori seria el final de l’OTAN. Això és el que vol Trump, ben igual que en el cas de Veneçuela, el petroli i els minerals. El chavisme, la dictadura de Maduro no són preocupació de Trump, en la roda de premsa després del segrest del president Maduro, va parlar una vegada de democràcia i 17 de petroli. Què pot importar-li a ell, que va intentar un cop d’estat amb l’assalt al Capitoli?
I això, essent molt no és tot, també ha amenaçat Cuba i Colòmbia, no amaga les pretensions sobre el Canadà, Mèxic i vol el canal de Panamà. La seva voracitat no té límits, vol fer gran els EUA a costa de la sobirania dels altres països, i per aquest objectiu ha deixat clar que ell és la llei i disposat a rompre tots els consensos i passar-se per les garroves totes les normes de les lleis internacionals. Capítol a part és el cas de l’Iran, amb una revolta contra la dictadura dels “aiatol·làs”, amb una repressió ferotge, amb milers d’assassinats, les presons caramulles d’opositors, dictant sentències de mort sense garanties, amb les dones sotmeses a l’autoritat dels clergues i obligades a dur vel. I Trump ha promès ajudar la població contra la dictadura. Com? Amb una intervenció militar? No ha concretat el què i caldrà esperar. Trump ha posat les cartes damunt la taula i ha regirat la geopolítica, deixant clar que la Xina pot dictar la seva seguretat, així com Rússia. La Xina ocuparà Taiwan?
Davant aquests fets la resposta d’Europa ha estat de submissió a l’amo, no fer-lo enfadar i deixar-l’hi el camí lliure, covardia absoluta. Calia una resposta valenta i compromesa, “trencar relacions amb els EUA”.
Ho cantava Raimon, ho cridava Raimon en la seva cançó Sobre la pau:
“De vegades la pau / no és més que por…
De vegades la pau / fa gust de mort. / Dels morts per sempre, / dels que són només silenci.
De vegades la pau / és com un desert / sense veus ni arbres, / com un buit immens on moren els homes.
De vegades la pau / tanca les boques / i lliga les mans, / només et deixa les cames per fugir.
De vegades la pau / no és més que això: / una buida paraula / per a no dir res. / De vegades la pau”.
