Vaig conèixer n’Ottessa Moshfegh a través de Pinterest. Ja sabeu, una passa per la pàgina d’inici i recull mems en portuguès, compilacions d’escenes de la seva pel·lícula favorita amb música de fons, imatges de pentinats o camisetes baby tee o sabates Gogo Boots… Pinterest és un armari obert a l’Internet, un oasi per a al·lotes com jo: amb mil interessos i una obsessió insana per l’organització en carpetes específiques de temes aleatoris.
Un d’aquests temes és, evidentment, la lectura. M’agrada agafar idees per llegir de Pinterest, i Moshfegh havia comparegut com per art de màgia a la pantalla del meu telèfon. En realitat, fou una imatge de la portada de la seva novel·la, El meu any de repòs i relaxació, la que se’m va aparèixer. Aquesta era un dels retrats a dones del famós pintor neoclàssic Jacques-Louis David. Tant el títol com el quadre em van cridar l’atenció, però no em vaig topar (o no em vaig voler topar) amb ell en una llibreria fins fa dues setmanes.
Com és evident, el vaig comprar. I, Déu n’hi do, quin llibre!
Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) és una autora estatunidenca d’origen croat i iranià. En certa manera, la seva escriptura em fa evocar Mercè Rodoreda i Pere Calders: l’autora es decanta pel monòleg interior amb un estil directe, com a despullat de floritures i d’una sinceritat brutal, en què dona veu eminentment a personatges femenins de personalitat sàdica i carregada d’ironia.
“Sí que volia que em prestessin atenció, però no pensava humiliar-me demanant-ne”.
Aleshores, el llibre té una trama senzilla: la narradora decideix que vol hibernar durant un any sencer, un any que anomena el seu any de repòs i relaxació. Òrfena, soltera i a l’atur, aquesta aberrant i grotesca versió de la Bella Dorment s’enfrontarà a les dificultats del dia a dia (com les visites constants de la seva amiga Reva) per a mantenir-se tancada al seu pis de Manhattan, dormint o mirant pel·lícules de na Whoopi Goldberg. Tot això a la vegada que fa visites mensuals a la seva psiquiatre, una dona de capacitats dubtoses que la medica amb les mostres d’uns fàrmacs que ben bé podrien ser il·legals.
“Em resultava fàcil despreocupar-me de les coses que no m’afectaven”.
Moshfegh aconsegueix amb la seva obra crear un retrat d’una protagonista anònima que sentim propera, que comprenem i amb la qual ens podem identificar en certs moments. És una protagonista realista, zero idealista i plenament pessimista; és desagradable en certs moments, i en general no és una persona a la qual una vulgui assemblar-se. Però llavors t’hi assembles, perquè no li agrada trucar per telèfon; perquè té un lleuger complex de superioritat; perquè moltes de les coses que diu són pensaments que una no s’atreveix a pronunciar en veu alta.
“Havia estat una ximple de creure que el fet de tenir una feina aportaria valor a la meva vida”.
Cal dir, això sí, que no és una obra que pugui llegir qualsevol. És àrdua, és feixuga. No va dirigida a un públic sensible: tracta temes com les addiccions, el sexe, la mort o les factures. És una història d’autodestrucció, de la vida ràpida i de consum excessiu. De les maneres d’escapar de la realitat que té una dona desesperançada. Dels valors febles de la societat actual. De les implicacions de la soledat. Del cafè. Dels orgasmes. De Nova York.
És una història carregada de sarcasme, de comentaris desavinents que sorgeixen de la crisi moral d’una dona i que duen la protagonista a descendir en una espiral de Valium, Neuroproxin i Infermiterol.
“El rebuig, en la meva experiència, pot ser l’únic antídot contra les il·lusions”.
