*A la foto de portada: la padrina en un dels seus quefers, la ràfia.
El Turó de Can Maia, per la fira de Manacor ja tenia garbes. Els més primerencs. La Vall i les seves barriades es preparaven per començar amb l’acabament del cicle agrícola, del calendari invisible que cada 31 d’agost finalitzava i el primer de setembre tornava a començar, amb un dia, un vespre, unes hores de diferència tornaven a iniciar el cicle més important. L’anyada que s’anava i que tornava a començar. Els altres sementers començaven a mudar la fesomia dels turons i comellars. Les voreres estibades de gramínies també seques o granades coneixien que s’atracava Pasqua Granada. Acabava la seva vida. Ben igual que les festes d’aquest temps, dies que celebren l’acabament del Temps Pasqual. El Dijous de l’Ascensió i Pasqua Granada. Passada la Trinitat, el Corpus era l’avantsala de les festes patronals. Duia uns preparatius a escala social. Cap festa era tan lluïda com aquesta. Els carrers engalanats de joncs florits del Torrent de Sa Vall i pètals de rosa vermella de vellut i perfumada. I la padrina el devessell de moure era el seu entreteniment aquest dia i ja feia dies que repassava els lliris de fulles grogues; i que es donaven l’esquena, coneguts amb el nom de “la sogra i la nora”.
Del corral al cornaló del carrer Sant Sebastià. La voravia plena de ramells i cossiols. I la gent ja d’estiu. Els portals amb cortines primes al vent per rebre l’aire de l’estiu. Ramells de tota casta, les primeres alfabegueres perfumant el carrer i primers bellveures, que no es tornarien a veure fins al 15 d’agost a l’interior del temple. Coral·lines, vauma-rosa, fulles de saló, falgueres, espareguera de les dues castes de fulla llarga i aprimada i la de bolla vermella, de brots d’espàrrec. Alguns tests d’aromàtiques i el ramell més gelós, les vaumes. Clavellers blancs i vermells destacant per damunt els lliris de blanc i vermell entremesclat a cada flor. I cintes tothom en tenia. Colors predominats el blanc i el vermell. I verdor per l’estiu que ha de venir. Perquè el blanc i el verd donen vida a l’estiu ocre i sec de rostoll.
Tres espigues de blat i un brot de sarment passaven de blanc davant un pali blanc i lluent damunt aquelles catifes florals.
Dins un tassó o una copa de vi hi beu la humana ventura i s’hi veu el nostre destí. El pa també veu el nostre dia a dia. De temps memorials els dos elements ens acompanyen. El nostre camí que reneix i no acaba mai amb les llavors que hem sembrat.
El blat no viu tot l’any, viu fins al juny. Però reneix a l’octubre o al novembre entrada d’hivern. Les gramínies, en canvi, fan l’efecte contrari. Esperen la primavera per sortir. Tenen una vida més curta. Granen i amollen llavors a la propera primavera. Ens acompanyen a l’estiu fins que a l’hivern desapareixen.
La vinya ens regala el seu fruit i un líquid. A la primavera i a l’estiu es vesteix de les seves millors gales. El pàmpol refresca el paisatge de l’estiu i dona vida a la terra clivellada. A l’hivern descansa o també mor. Però reviscola any rere any. El líquid, l’essència, l’ungüent, la flaire, la pomada, aplegat dins un fluid de regalims de singlons.
El pa i el vi són el bàlsam de l’ànima. Cada dia un el menjam per separat o plegat, però els menjam. Ens alimenten, ens guareixen les ferides de l’interior. I a dins cada mica, a un rosegó, a una crosta hi ha la nostra felicitat diària i necessària.
Després del Corpus, festes patronals del titular de la parròquia. I d’aquí a l’estiu de cap.
