Molts dels conflictes polítics d’avui i d’ahir provenen de la lluita de sobiranies sobre un territori i una gent. En alguns casos la disputa només és retòrica, però en la majoria hi ha més que paraules. El mes en vigor ens evoca l’octubre de 2017 i el clímax del Procés d’autodeterminació de Catalunya. L’actualitat, en canvi, ens posa damunt la taula, sobretot de fa dos anys, el moviment d’alliberament de Palestina. Pararem esment també a un moviment nacional que sempre s’ha de tenir present: el basc.
Catalunya
Passada la nit negra del franquisme i des de la sortida en fals de la cosa amb la transició dels anys setanta, la Catalunya de Jordi Pujol va anar bastint certes estructures d’estat que amb una generació la posaren a punt d’optar a jugar la Champions de les nacions. El foc colgat va reviscolar a Arenys de Munt l’any 2009 amb un innocent referèndum municipal i de llavors ençà la gent va agafar coratge fins a l’any 2017 en què com a colofó més de dos milions de persones desafiaren Felip VI, Rajoy i les seves forces de xoc per votar dia primer d’octubre. I tot va anar molt bé fins aquell mes. A partir d’aleshores, quan la cosa estava a tocar i l’estat estava en escac, els dirigents es feren por i afluixaren la màquina. En aquest punt s’acabà la revolució dels somriures i tot allò de «ni un paper en terra» i començà la repressió. Durant un grapat d’anys la solidaritat amb els reprimits va centrar la vida política, però avui dia allò que està a l’ordre del dia és la frustració. Els dirigents del Procés ja no desperten passions i en més de dues ocasions són tractats de traïdors i covards pel respectable. Una prova ben fefaent és que el mes d’agost de l’any passat la tornada del president Puigdemont, amb divertidíssima trolejada inclosa, no acostà més de cinc mil persones al centre de Barcelona. Set anys abans un fet similar hauria congregat cent vegades més gent. A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya un milió de vots independentistes quedaren a ca seva. La cirereta del pastís és que el trumpisme català de Sílvia Orriols, a conseqüència d’aquesta frustració esmentada, té a tocar endur-se’n bona part d’aquests vots i, vius amb les caramboles, guanyar les pròximes eleccions a la Generalitat.
Palestina
La lluita palestina pel seu alliberament nacional no ha estat mai allò que alguns en diuen el «llirisme» català. Bona prova d’això va ser el coet que la seva milícia va amollar el mes d’octubre d’ara fa dos anys. En un sol dia mataren mil dos-cents israelians i més de dos-cents foren segrestats. Les conseqüències també foren, són encara, molt més dures que la repressió espanyola a Catalunya. Si la repressió borbònica envià a la presó i a l’exili una quinzena de dirigents i causà cops a centenars de votants, la repressió de Netanyahu ha eliminat del mapa més de seixanta mil palestins i ha arrasat la Franja de Gaza. La solidaritat amb Palestina arreu del món ha estat molt major que la solidaritat amb Catalunya i és completament lògic. Els resultats però, pel procés d’emancipació de Palestina i pel de Catalunya, segurament seran pitjors pels primers. Trump proposa unes condicions de rendició severes, però que, curiosament, tenen el suport de molts actors mundials. Pràcticament tot el món àrab, la majoria dels governs occidentals i, atenció, l’Autoritat Nacional Palestina amb seient a les Nacions Unides. Això passa els mateixos dies que l’encomiable Flotilla ha aconseguit despertar el suport sentimental i mediàtic de bona part de la ciutadania europea. Una dada tangencial amb visió local és que Ada Colau i altres membres de l’expedició han estat molt motivats amb la solidaritat palestina, però es posaren de perfil l’octubre de 2017. En definitiva, moltes banderes i renou a Europa, però els números de la loteria els té pràcticament tots el també trumpià Netanyahu.
País Basc
La lluita basca per l’alliberament nacional podríem dir que està enmig dels dos processos esmentats. La kale borroka superava amb escreix el civisme extrem de Catalunya. L’acció d’ETA de vuit-cents morts en quaranta anys d’atemptats se situa enmig dels cinc de Terra Lliure i els mil dos-cents en un sol dia de la guerrilla palestina. Segurament és, dels tres processos, el que avui dia està millor. Els dos grans partits bascos controlen més del setanta per cent del seu parlament i són amos de pràcticament tots els seus recursos econòmics. Fa quinze anys que ETA ha desaparegut i ningú no l’enyora. Uns perquè consideren que bona part dels seus objectius s’han aconseguit i d’altres perquè no se senten amenaçats. Aquella Herri Batasuna de Jon Idigoras que resultava tant contundent com antipàtica a la majoria, ara s’ha endolcit i convertit en un EH Bildu, sempre amb la rialla a la boca i disseny amb formes i colors suaus, a punt de guanyar les pròximes eleccions. Tot plegat ens du a pensar que en la mesura hi ha la virtut. Paradoxalment ens ho diu el País Basc. No sé com n’haurem de prendre nota de tot plegat manacorins, mallorquins i catalans…
