Skip to content

“El secret de Càrniques Sunyer són la il·lusió i les ganes de fer feina”

Antònia Galmés Llull (Manacor, 1957) ha estat la gerent de Càrniques Sunyer des del 1984. Ara, després de tota una vida dedicada a fer créixer una de les grans empreses de Manacor, s’ha jubilat. De la seva mà, coneixem com la matança de l’amo en Miquel Bulla s’ha convertit en un negoci que dona feina a 160 persones.

Com arribes a Càrniques Sunyer?
El meu sogre era l’amo de la matança. Ell es dedicava a vendre sobrassada a la península. Quan es va retirar, va llogar el negoci i es varen perdre molts d’aquells antics clients. Les coses no varen anar bé. Va plantejar-nos d’agafar-ho nosaltres o de tancar. I vaig dir: “Jo tenc coratge. Voleu que ho provem?”. Vaig convidar els meus pares per veure si n’agafaven la meitat. I així com havíem de menester gent hi varen anar entrant els meus germans. Un de comercial, un a fabricació, i la darrera que va entrar a oficines.

Però quan i com començàreu?
Quan vàrem començar, el 1984, érem dues persones. El meu home al carrer i jo a l’oficina. Hi havia dues persones que fabricaven. No teníem ni sala de desfer, que la creàrem després.

Quan començau a créixer?
El 1986 varem formar la societat anònima i canviàrem el nostre objectiu: ens dedicaríem a la zona del Llevant de Mallorca i al turisme. Els clients començaven a demanar-nos carn, i és aquí quan obrim la sala de desfer i comença una nova persona. Això va funcionar, i la carn estirava tota la resta. Ja vàrem anar augmentant gent i organitzant zones. Començaren més comercials i també més gent a fer feina dins la fàbrica.

I què fèieu? Porquim, sobretot?
Sobrassada, bratswurts, que sortien molt bé, hamburgueses, botifarrons i carn. I agafàrem empreses com Campofrío o Revilla, per dur-les a la zona de Llevant. De vedella només veníem carn. No en fèiem altres productes.

Sempre vàreu tenir el portalet de la carnisseria obert al carrer de Menendez i Pelayo?
No. La carnisseria la vàrem obrir el 1988, perquè vàrem veure que la gent entrava a la fàbrica i demanava coses.

Com expliques que l’empresa hagi tengut aquest creixement espectacular? Quin és el secret?
La il·lusió, i ganes de fer feina. També és ver que tots ens hi vàrem haver d’aferrar, perquè ho teníem tot exposat

Però també la visió de saber girar l’objectiu de mercat cap al sector turístic.
És que on hi ha més clients per anar a vendre és a la vorera de mar. Primer hem enrevoltat Mallorca per la vorera de mar i després hem entrat al centre. En un primer moment no fèiem hotels, ens dedicàvem a cafeteries, botigues i restaurants.

Parles de vorera de mar i de l’interior… Però, i Palma? No hi heu entrat?
Fins devers el 2010 no vàrem fer tot Mallorca. Començàrem per la part de Llevant, seguírem cap a Artà i Cala Rajada. Després cap al Port d’Alcúdia, Cales de Mallorca i Cala d’Or. I una vegada feta la costa començàrem l’interior. I a Palma sí, hi som. Du molta de feina. A més, hi ha restaurants poc arrelats, que desapareixen d’un dia per l’altre… I el servei és molt mal de fer. Els camions tarden moltíssim, dins Palma.

Sempre heu estat molt legals amb les condicions dels treballadors, seguint tots els convenis.
Sí. És un valor que sempre hem tengut. I com més treballadors hem tengut més estrictes hem estat amb les qüestions legals. Hem pensat sempre que els nostres treballadors tenien una família, i que si nosaltres fallàvem, aquestes famílies quedaven sense feina i sense recursos. Per això hem volgut ser sempre molt responsables.

Els darrers anys, a poc a poc, hi ha hagut un relleu generacional. Dins la mateixa família.
Sí, ha estat un relleu familiar, però també un poc forçat per la malaltia d’en Joan (Sunyer). Però ho hem fet tranquils, perquè sabíem que el relleu estava ben format, perquè havien viscut l’empresa des de baix.

La teva formació, en un principi, per dur una empresa d’aquestes dimensions, devia ser ben limitada. Com ho has viscut?
Jo havia fet el secretariat, quan vaig començar. Controlava la part d’oficina, comptabilitat i tècniques de venda. Però cada any feia cursos i pertot allà on n’hi havia m’hi apuntava. Quan vaig començar, la comptabilitat la fèiem a mà. Però amb la formació tot això va poder canviar. Ara seria impensable. Fins fa cinc anys he fet cursos per formar-me.

Un fet important per a la vostra empresa va ser el canvi de local. Una passa imprescindible, però molt complicada.
Sí. Ens vàrem veure estrets per Sanitat. En aquell local sabíem que per normativa no s’hi podia fer res. O s’havia de tomar i tornar a fer o ens n’havíem d’anar al polígon agroalimentari, que va ser la proposta que ens va fer l’Ajuntament. El canvi ens va costar molt, tant per la part econòmica, com per la part de l’Ajuntament.

Per què ho dius?
Ens arribàrem a plantejar d’anar-nos-en de Manacor. De cara a Sanitat, no podíem anar al polígon industrial, i demanàvem on podríem anar… fins que l’Ajuntament ens va dir el polígon agroalimentari. En saber això compràrem el solar.

Començàreu quatre persones. Quantes n’hi ha ara?
Ara hi ha 160 persones fent feina. Quan vàrem fer el trasllat, a la fàbrica vella havíem d’escalar als congeladors, la carn no cabia dins la càmbra. A la nova no empràvem ni un raconet, i ens plantejàvem si no hauríem fet la fàbrica massa grossa. La gent no s’hi trobava, havien de fer molts de camins per poques coses. Avui no hi cabem. Ni hi cap el personal, ni hi cap la carn. Tenim tres torns de feina. La fàbrica està oberta les vint-i-quatre hores.

L’any 1984, no hi devia haver gaire dones en llocs de responsabilitat i poder com el teu. Com ho visqueres?
Em va costar. Quan anava a reunions tot eren homes. Jo era l’única dona. I si jo deia qualque cosa pareixia que no havia dit res. Em feien molt de cas com a dona, però no com a persona. I a l’Ajuntament el mateix. Devora els homes em sentia sempre impotent. Els vaig haver de convèncer a tots.

Això a nivell intern també et passava?
No. Dins l’empresa sempre beníssim, ningú mai em va posar en dubte.

El teu paper a l’empresa ha estat de gerent. Tallaves tu tot el bacallà? Consensuaves les decisions?
Sempre vaig consensuar amb els meus socis. La darrera decisió era meva, però sempre he tengut bons costats, els socis m’han donat molt de suport. I de vegades m’han fet veure més clares les coses i m’han fet canviar d’opinió. Ara, com a gerent, les iniciatives les prenia jo.

Tant tu com el teu home us heu manifestat sempre de forma molt transparent com a persones progressistes i d’esquerres. Us ha duit problemes?
Teníem molts de clients que eren de dretes, i en Joan (Sunyer) sempre els ha dit que era del Partit Comunista. Ha fet bons amics de dretes… perquè d’esquerres n’hi havia pocs.

Avui, en moltes de professions la gran dificultat és trobar personal, gent formada, o simplement, gent que vulgui agafar el compromís de fer feina. Com ho viviu, vosaltres?
Tenim dificultats per trobar personal. Jo crec que de vegades són més els pares, que no volen que els fills facin gaire feina. M’he trobat gent que demana: “No tendries una feineta de dues hores per al meu fill?”. Es pensen que anar a fer feina és anar-se’n a entretenir. I fer feina és fer feina.

Hi ha formació professional que us aporti treballadors formats?
A Felanitx n’hi ha. Estudien la tècnica i fan les pràctiques a ca nostra. Però n’hi ha molts que no serveixen. Van a aquests cursos perquè els hi han enviat a ca seva, no perquè vulguin fer feina. Per cert, aquests cursos estan molt bé. Jo voldria que tothom que ve demanar feina els fes. Només et diré que l’any passat vàrem provar quaranta persones per començar a fer feina i en quedaren vint. Aquest problema amb la pandèmia s’ha accentuat. No els interessa fer feina. La gent no s’implica com abans. No entenen que tots els treballadors s’hi han de posar, i que cadascú és una peça imprescindible de l’engranatge. Si el peó no fa feina, els altres tampoc no en poden fer.

És una professió molt masculinitzada, la de carnisser?
Hi ha més homes que dones, però ara feim el pla d’igualtat. Tenim encarregades que són dones, però sovint trobam que les dones no es volen comprometre amb segons quines coses.

Essent una empresa d’aquestes dimensions deveu haver de complir molts de paràmetres.
Molts. Hi ha molta de paperassa. El Pla de prevenció de riscos laborals, Sanitat, cursos de formació… de vegades els empleats mateixos ens diuen que ells no han vengut a escriure, sinó a tallar carn.

Hem parlat de clientela, i de treballadors. Però molt poc de producte. Com es fa per servir bona carn i que sigui d’aquí.
El be és d’aquí i la vedella d’aquí i de Menorca. En tenim, poca, però en tenim. Ara bé, a Mallorca ja no hi ha granges de porcs. Potser que el matis a Palma, però l’has hagut de dur de la Península. Sí que hi ha porc negre o faixat, però de porc blanc de carn aquí no se’n fa. La carn especial de vedella és d’Irlanda i de Galícia.

I mentrestant no s’atura de créixer la demanda. El sector de la restauració viu una explosió mai vista després de la pandèmia. Deu ser un problema, ja, això.
El consum ha continuat augmentant, no s’ha aturat. I enguany ha començat molt forta, la temporada. El problema és que hi ha molt de consumidor, però no hi ha carn suficient. Nosaltres ens aplicàvem la norma de congelar a l’hiver per poder servir a l’estiu i no passar pena si un vaixell no arribava. Avui ningú té carn congelada. El temps de la pandèmia varen tancar moltes granges. No hi ha gènere suficient… i un bou, per exemple, necessita molt de temps per fer-se. Tants de quilos d’un producte no els pots confirmar perquè no saps d’on ho pots aconseguir. Trobar gent per fer feina i gènere per poder servir són els dos problemes més grossos que tenim.

Amb el problema afegit de no tenir escorxador a Manacor.
Sí. Dus bens d’Artà i els has de dur a matar a Palma, o a Felanitx, que és petit, que està saturat, i on no maten tants de dies. Son tres o quatre hores d’anar i tornar a cercar aquells animals. Si ho tenguéssim a Manacor, en mitja hora estaríem.

També ve gent a comprar directament a la fàbrica?
Sí, de cada vegada en ve més. N’hi ha que hi venen cada dia. Tenim tot tipus de carn i si no la trobes avui, la trobaràs demà o demà-passat.

També carn de caça?
Sí, amb tots els segells de sanitat. Des de conills a tords, fins a cèrvol o porc senglar.

Quina és la teva relació ara amb l’empresa? Encara hi estàs vinculada…
Em telefonen, em demanen opinió, jo don la meva, i ells fan el que volen. I alerta, jo només opín del que em demanen, els don una guia. Si no m’ho demanen, no els dic res. Això sí, som l’encarregada de fer les estadístiques, perquè ningú les vol fer. I estic contenta, perquè així també sé com va l’empresa.

Una empresa tan grossa com la vostra té una pressió fiscal important. Però mai us heu queixat d’haver de pagar imposts.
No. Sempre he dit que hem d’estar contents de pagar molt, perquè això vol dir que guanyam molt. Sempre ho hem mirat des d’aquest punt de vista. Sabem que hem de col·laborar amb l’estat, i ho feim de gust.

Per això també demanau que l’estat, quan ha d’aportar solucions, sigui diligent i efectiu.
I això no sempre passa. Ara mateix per ventura fa més de tres anys que esperam una llicència d’ampliació de l’Ajuntament. Si no hem crescut és perquè aquesta llicència no ha arribat.

Deuen ser poques horetes, la feina de fer les estadístiques. A què dediques el teu temps, ara que estàs jubilada.
Faig moltes de coses. Tenc fibromiàlgia i necessit mantenir el cos actiu. Faig aquagym, gimnàstica, pilates, ball en línia…

Vincules la malaltia que tens a l’esforç que has fet durant tots aquests anys per dur el capdavant de l’empresa?
De cap manera. Sempre he passat molt de gust de fer feina, sempre he cavil·lat què més podíem fer perquè les coses anassin encara més bé. Els diumenges i tot m’entretenia a mirar coses. Ara no mir l’hora. I allà, tampoc la mirava.

Vols afegir res més?
Només això: que he passat molt de gust de fer feina, i que he tengut uns socis que han estat un deu, i també donar les gràcies a tots els clients que han confiat en nosaltres i als treballadors que ens han ajudat a formar aquesta gran família que és Càrniques Sunyer.

Back To Top
Search