Francisco Borges Fonseca (Santo Altao, Cap Verd, 1954) ha estat durant quaranta-dos anys a les cases dels senyors de Santa Cirga. Ell i la seva dona han fet feina pels March, concretament per Leonor March Cencillo i el seu home, Javier Chico de Guzmán, duc d'Ahumada. Ara que Santa Cirga està venal hem volgut parlar amb ell d'aquesta emblemàtica possessió manacorina, bressol d'Antoni Maria Alcover i que avui espera un futur incert.
Com una persona nascuda a les illes de Cap Verd arriba a fer feina a Santa Cirga?
Va ser molt fàcil. Jo havia arribat des de Portugal a Madrid, a la casa del doctor López Ibor, que té una clínica privada a Puerta de Hierro. A ca seva hi feia de cambrer, érem dos. Em pagaven 12.000 pessetes. Ells tenien una amiga que vivia al Paseo de la Castellana, que era donya Leonor March Cencillo, i allà també havien de menester un cambrer, però em pagarien 14.000 pessetes, i no ho vaig dubtar ni un moment. El seu home era don Javier Chico de Guzmán. En aquell temps la possessió de Santa Cirga ja era dels March, no sé si l’havia comprada don Bartomeu o si qui l’havia comprada era Joan March Ordinas. Un any vaig venir aquí a Mallorca i em va agradar, vaig dir a don Javier que m’agradaria molt quedar aquí, que jo no estava fet per viure en aquell pis de Madrid, tot i que fos un pis de 600 metres quadrats. Don Javier em va dir: “Però tu aquí no coneixes ningú”… Però vaig conèixer l’amo en Toni de Santa Cirga. Ens vàrem fer molt amics. L’amo en Toni deia: “És fadrí i tendrà amics ben aviat, tan pocavergonya com és”. I un dia, sense esperar-m’ho, don Javier em diu: “Paco, tu tens al·lota, per què no et cases? L’any que ve l’amo en Toni es jubilarà i si et cases tu podràs quedar a Santa Cirga. A més, la senyora només ve un mes i mig a l’any. Vosaltres seríeu els encarregats”. “No em casaré”, li vaig dir. Però ell va insistir-hi: “Si et cases, et casaràs a Manacor, et pagaré la boda i una setmana de lluna de mel a Eivissa”. Vaig telefonar a la meva al·lota, i li vaig demanar si volia que ens casàssim. Em va demanar si me n’anava del cap. I jo li vaig contestar: però no serà per amor, serà una boda de conveniència, tendrem feina… I ens vàrem casar i va ser així com vàrem quedar a Santa Cirga
Paco Fonseca i la seva dona el dia de les seves noces, a la plaça del Palau, on encara hi circulaven cotxes. A l’enfront de la plaça el cafè Chicago.
Quina era la teva feina?
Jo em cuidava de les cases i del jardí. Va venir un enginyer, que també era l’enginyer del rei a Madrid, va dibuixar el jardí, ens va dir com se sembraven les plantes… i jo sempre me’n vaig cuidar. Totes les palmeres que hi ha allà les he sembrades jo. També fèiem hort, pràcticament tota la verdura la feia jo. La meva dona és una bona cuinera,, també, gràcies a déu. Tots guanyàvem un jornal igual que els homes que hi feien feina, no pagàvem menjar, aigua ni llum. No em puc queixar del sistema, perquè hi he estat 42 anys, els meus fills han nascut i han crescut a Santa Cirga… L’altre dia la meva filla Maria Antònia hi va anar amb els seus fills, s’aficaren per allà dedins i pujaren cap a Son Blanc… Em va dir: “Vaig néixer aquí i tenc dret a passejar-hi”. I tenia raó, perquè nosaltres érem una part més de la família.
Però no hi feies de pagès?
No. Només el jardí i la casa. Primer feia feina a la finca comandat per l’amo en Toni, i vaig viure dos anys a la caseta de l’hort. L’amo en Toni també em va ajudar, em va fer com a de pare, quan vaig tornar de vacances de Cap Verd, em diu que Antoni Sansó havia de fer un pis en aquest carrer (Solimà) i que l’entrada valia dos milions de pessetes… Vaig dir que jo no tenia doblers per pagar allò. “Sí que podràs, na Maria i jo et deixarem mig milió de pessetes, a pagar en poder, anirem al banc i t’avalarem”. I així ho vàrem fer.
I la senyora era Leonor March Cencillo.
Sí. Tenia dos fills, un es va morir als quaranta anys. La filla va ser la que es va casar aquí amb el comte de Florida Blanca. En aquell casament hi va venir el rei Felip, que aleshores era príncep, encara.
Quina extensió té Santa Cirga?
Amb certesa no t´ho sé dir, però sí que hi havia un pivot que regava un caramull de quarterades. La finca comença devora el Molí d’en Sopa, puja per la muntanya i se’n va cap a Son Crespí, que també ho compraren els March. Només de l’esplanada que regava aquell pivot, eren més de 300 quarterades. Santa Cirga és on va néixer mossèn Alcover. Hi ha la casa dels senyors i la casa de mossèn Alcover, i el camí públic que passava enmig de les dues cases. Varen fer obra perquè el camí voltàs i no passàs per enmig. Però aquell camí que va cap a Son Blanc és públic.
I vosaltres vivíeu a la casa dels pagesos.
No, no. Nosaltres vivívem a la casa dels senyors. Hi teníem la nostra zona, però teníem la clau de la porta principal, perquè érem els responsables de la casa. Jo vaig dir a la senyora: “Però vostè no podrà venir sense avisar, perquè si tenim la clau nosaltres i no hi som, i vostè arriba podria ser que quedàs al carrer”. Ella em va dir que “com que tanmateix m’hauràs de venir a cercar a l’aeroport sempre t’avisaré en venir”.
Leonor March és filla de Bartomeu March, i neta de Joan March Ordinas.
Sí, don Bartomeu estava al Palau March de Palma i a Cala Rajada. A donya Leonor la vaig conèixer al Paseo de la Castellana. Ella enviava a la finca família i amics. Sobretot amics. Però sempre em va dir: “Aquí comandam tu i la teva dona i jo. Quan jo hi som, el que jo digui va a missa. I si envii una amiga o un amic, jo us diré l’habitació on han de dormir. Però ells no comanden. Si no volen estar a l’habitació que jo he dit, em telefonau i ja veurem com ho arreglam”.
Una curiositat: don Bartomeu devia parlar en català. I donya Leonor?
Sí, don Bartomeu parlava en mallorquí, però donya Leonor ja no, ella parla en castellà.
Idò comandaves tu, dius.
Sí. Una vegada una convidada em va fer canviar un quadre de lloc. Quan la senyora ho va veure, em va dir: “Ara no direm res, però a partir d’ara ja ho saps, es fa el que jo dic”. Una altra vegada, una amiga volia que canviàs un altre quadre. “Penja’l aquí, em va dir, i el que està penjat, el deixes en terra”. Jo la vaig avisar que ho aniria a dir a la senyora… i em va dir “deixa-ho fer”.
Com era l’activitat econòmica de Santa Cirga, quan tu hi arribares?
Hi munyien cinquanta vaques cada dia. També hi venien molts de caçadors, i teníem faisans. Ens aixecàvem a les tres del dematí i posàvem les gàbies amb els faisans enmig del pinar. Els caçadodrs estaven devora una pantalla. I cada cert temps, amollàvem un faisà. No podies ni tossir. Els caçadors es pensaven que els faisans estaven amosllats… i no sabien que a un parell de metres hi érem nosaltres amb els faisans dins les gàbies.
També tengueren ovelles.
Sí, una guarda de més de 1.000, n’arribaren a tenir. Sembraven blat de moro per donar a les vaques, ho trituràvem tot i els ho donàvem. Després també hi sembraren ordi. Santa Cirga és la finca que té més aigua de tot Mallorca. Hi ha tres pous, un a les cases, i dos dins el pla. Es pot treure la quantitat que vulguis i mai s’eixuguen. Un temps fins i tot venien aigua a Son Tovell. Realment és una finca de la qual se’n pot treure rendiment, perquè tot el pla és cultivable. Ara qui se’n cuida és en Damià Garí, de Vilafranca.
Parlaven de posar-hi plaques solars, al pla de Santa Cirga, i n’hi haurien cabudes moltes. Què va passar?
Als senyors no els va agradar la idea perquè podia afectar el paisatge, i ho varen deixar anar.
Realment es complia allò que dius que la senyora només venia un mes i mig a l’any?
Sí. Va arribar un moment que ella venia més amb els amics que amb la família. I quan hi havia don Bartomeu, ell només passava per aquí i tota la família anava cap a Cala Rajada. Jo hi anava a fer el cotxe net i tornava cap a Santa Cirga. Donya Leonor hi venia amb els fills quan eren petits. Però els fills només hi vengueren amb sa mare. Després, de grans, tots sols, no hi vengueren mai.
Diuen que volen vendre Santa Cirga, ara.
Sí, el net em va dir que ho havien tret venal, que ho podien vendre per separat, la caseta de l’hort, la part de Son Crespí… Però crec que s’estimen més vendre-ho tot junt. De totes maneres, la notícia que va sortir era falsa, perquè parlava de tretze milions d’euros, i realment en demanen vint, com a mínim. Negociables, això sí.
Hem vist una foto teva i de la teva família a Santa Cirga. I hi surt ta mare, també.
Sí, hi fa estar tres o quatre anys, també, amb nosaltres. La meva filla Maria Antònia té una foto meva també amb uns cabells afro… Els duia molt llargs, i quan servia la senyora, em deia “ai, aquests cabells”, perquè la tocava per l’espatla amb els cabells. Jo li deia que me’ls podia tallar, però ella em deia que no. Un dia fèiem un cafè amb l’amo en Toni, i em va dir: “Amb aquests cabells no em deixes veure la carretera”. “Si te’ls talles, et regalaré una botella de cassalla”, em va dir. Vaig demanar hora a Can Curt i vaig dir que me’ls rapassin al zero. Vaig guanyar la botella de cassalla, així. Vaig ser el primer negre de Manacor després de Guillem d’Efak. Amb aquells cabells, la gent em mirava i jo els deia: “Què mires? Em trobes guapo?”
Què va passar quan vares deixar la finca?
El duc d’Ahumada em va telefonar des d’Andalusia, quan va saber que havia deixat la finca, i em va dir que jo no podia estar aturat i em va convidar a anar cap allà, però li vaig dir que no. També va moure fils perquè pogués anar a fer feina per en Pedro dels Hams, perquè eren molt amics, però jo volia descansar, ja.
Devies conèixer tots els pagesos del redol.
I tant, i unes bones saludades. Jo som el negret de Santa Cirga. A Son Crespí, que avui també és de Santa Cirga, hi havia un home que quan va néixer el meu fill em va dir: “Veus aquest bres? Idò jo sé que a tu i a la teva dona us agrada molt anar de marxa. Quan hi aneu, em podeu deixar el nin aquí, però no vengueu a cercar-lo a les tres de la nit, esperau l’endemà. Ens ajudàvem.
