Ahir, a l’edat de 78 anys es va morir Catalina Artigues Riera, de Can Terès. Coneguda per la seva activitat solidària i desinteressada sempre en favor de les persones que més ho necessitaven, va ser sempre una dona generosa i activa, disposada a donar una mà a qui més la necessitàs. La podíem veure a les parades per aconseguir recaptar fons per a la gent del Paraguai, on viu i fa feina Antoni Miró, el seu amic de l’ànima. També a la parada de confitures de les monges benedictines en companyia de Margalida Cortès, amb qui hem volgut parlar del llegat que deixa Catalina Artigues Riera.
“A la fireta de Nadal encara vàrem anar a vendre confitura i deprés anàrem a dinar. I ella estava molt bé. Era una dona molt sencera i estava molt preparada per al que li venia. ‘Tanta sort que crec en déu’, em va dir”. Margalida Cortès, molt emocionada recorda la figura solidària i gegantina de Catalina Artigues, amb qui tantes paradetes a favor del Paraguai o de les monges benedictines varen posar a tants de mercats i fires. “Sempre estava disposada a ajudar. Era hiperactiva. I feia les ensaïmades més bones de Manacor, de vegades en feia sis o set en un dia”.
Cortès es refereix també a la bondat natural de Catalina Artigues: “Si li haguessis dit que fes una dolentia no n’hauria sabut. Estimava tothom, es preocupava per tothom i va ser una col·laboradora amb les benedictines com ningú. Al Paraguai era sa mare de tots. No coneixeré ningú mai com ella. El seu temps per a ella no existia. El seu temps existia per als altres. Era una dona que obria els ulls i reia”.
Na Catalina era l’encarregada de tapar tots els pots de confitura de les benedictines. Les va ajudar molt en tot, tant a les misses com a les extremauncions… i si havia d’acompanyar qualque dona a un judici, o allà on fos, ho feia”, diu l’exregidora manacorina.
“A mi em farà molta de falta. No podia fer res sense ella. I no faig comptes fer res més, perquè sense ella no en sabré. Una dia va venir i em va dir: ‘Margalida, et fan filla predilecta’, i jo li faig contestar que era a ella que li havien de fer, perquè s’ho mereixia mil vegades més ella que jo. Es varen equivocar d’un bon tros. Ara no tenc coratge de res… i mira que som coratjudeta”, recorda molt emocionada Margalida Cortès, mentre expressa un sol desig: “Només vull una cosa, que m’esperi, i ja veurem què farem en trobar-nos”.
