Ja fa quatre anys que estic fent feina com a metge a una empresa de prevenció de riscos laborals. Tot i que fem revisions a qualsevol classe de treballador, és cert que hi ha determinades professions que venen amb més freqüència, sobretot aquelles que tenen més riscos laborals associats. Picapedrers, camioners, operaris de fàbriques, pintors, jardiners… crec que ja us feu una idea.
D’aquests col·lectius, com podreu imaginar, una gran part dels treballadors són migrants. Principalment, originaris del nord d’Àfrica, tot i que també hi ha molta representació llatina. En menor mesura, però sense ser menyspreable, també en visitem de l’Europa de l’Est i de tant en tant, tot i que en poca proporció, d’Àsia.
Les visites, siguin fetes a migrants o no, van sempre vinculades a conèixer la seva salut i veure si aquesta té cap relació amb la seva feina. Porten els EPIs corresponents? Han tingut mai accidents laborals? Treballen amb productes tòxics? A banda d’això, també fem preguntes sobre condicions laborals: horaris, descansos, càrrega de treball… Molts d’ells estan sotmesos a jornades laborals dures, amb un desgast físic que no desitjaria al meu cercle proper. A més a més, alguns tenen jornades laborals llargues, a vegades (més de les que imaginava abans de començar a fer les revisions) amb nocturnitat, sovint dificultant molt la conciliació familiar. No són els únics, també les té molta gent no migrant. Però, fins on tenc entès, ambdues parts cotitzen igual.
L’altre dia, anant a berenar amb uns companys de la feina, la conversa va girar, en qüestió de segons, de temes tan quotidians com les aficions personals a comentaris obertament xenòfobs. Per respecte no compartiré per aquí el contingut de la xerrada, però podeu imaginar per on van els tirs. Tot fent servir diminutius, evidentment, per així tenir carta blanca per fer tot tipus de comentaris d’odi, i de retruc, odiosos. Jo, no m’amagaré, simplement observava sense intervenir. Un còmplice pur i dur, ho reconec. Si aquests discursos abans es deien en veu baixa i es limitaven a petits comentaris, sembla que en els últims anys se’ls hagi obert la porta a dins de moltes de les converses rutinàries, com qui comparteix una recepta o explica què va fer durant el pont. Així de fàcil entra i surt de la tertúlia l’odi últimament.
És curiós, una de les companyes dins de la conversació, a part d’una visió poc respectuosa cap als migrants, té també cognoms d’orígens àrabs. I ve de família d’immigrants, de xarnegos concretament (terme últimament posat a debat). Tot i que a vegades no ho tenc present, sovint intent ser conscient dels meus orígens immigrants també. Els meus abuelos, d’arrels peninsulars, van arribar a Mallorca amb el boom turístic. El meu abuelo va anar personalment a demanar a les amigues de ma mare que, tot i ser de família castellanoparlant, a ella li xerressin en català. Però seria ingenu per part meva equiparar el procés d’immersió lingüística de finals del segle passat, dirigit majoritàriament a castellanoparlants, amb la complexitat que ens trobam actualment.
A consulta, bastants d’aquests treballadors tenen una barrera idiomàtica important. La paraula important aquí és un eufemisme per dir que no entenen res ni de català ni de castellà, i jo els he de fer preguntes sobre la seva salut. Fent servir traductors en línia, tot i la dificultat, acabam arribant a bon port i aconseguim entendre’ns. D’altres, quan entren i els deman si “català o castellano?”, responen que castellano. “El año que viene en catalán” dic jo amb mitja rialla, rialla que en la gran majoria de casos em retornen. “D’acord” diuen alguns.
No ho sé, no tenc clar on vull arribar amb aquesta reflexió. Veig que potser m’he enfangat escollint parlar d’aquest tema, però ja vaig pel setè paràgraf i ara ja nedam.Entendre la complexitat del fenomen migratori és una tasca extremadament difícil, però això no pot ser l’excusa per justificar la manca d’empatia cap a aquell que és diferent o prové d’un altre lloc.
Potser el que vull dir amb tot això és que crec que els números ens han jugat en contra. Tal vegada els arbres no ens han deixat veure el bosc. Veure la migració en format numèric i demogràfic crec que ens ha acabat deshumanitzant. Tant als que venen, com als que acollim, que acabam perdent l’empatia que ben segur els nostres avantpassats, en qualque moment també migrants, van agrair quan van arribar.
