El síndrome “Jo en sé més que tu”

L’espurna per escriure aquest article va sorgir quan feia coa per pagar a una papereria. Com sabeu, hi ha pocs llocs més feliços: llibretes blanques llestes per a embrutar-se amb les nostres idees, esborradores de diferents mides i colors, foradadores de folis, arxivadors A-Z, subratlladors tan fluorescents que enlluernen, muntanyes de post-its, capses plenes de bolígrafs… I precisament això em va treure de l’encantament papiròfil! El qui estava davant jo acabava de comprar 4 capses de 24 bolígrafs vermells —«serà un hivern llarg», vaig pensar. El client que em precedia era, evidentment, professor de català —ens reconeixem entre nosaltres olfactivament. Com sabeu, l’objecte preferit dels professors de català és el boli vermell. I vosaltres, estimats lectors, estic segur que també voldríeu tenir un enorme bolígraf vermell interrètic per a poder corregir el títol de l’article. I també el neologisme que m’acab d’inventar a partir de la veu neollatina interretialis (‘relatiu a l’Internet’). I justament d’això venc a parlar.
Sembla que les persones tenim una tendència ancestral, congènita, genètica i —sovint— crònica a passar un guster quan renyam els altres. Ens sentim superiors, és mel. I corregir és una micona com renyar —i, de retruc, demostres que en saps més que l’altre. Uf, quin goig, eh! I ni vos podeu imaginar l’alegria que és corregir i, a damunt, que et paguin! Jo fa uns quants anys que cobr, entre d’altres coses, per corregir. I, la veritat —i que no surti d’aquí—, me n’estic començant a afartar. Em sap bastant de greu que sempre que dic que som filòleg, la gent es posi a la defensiva, que em demani perdó per com parla i que, en definitiva, em prengui com una espècie de policia de la llengua —jo, que som una persona al·lèrgica a l’ortodòxia! Però és una fama que hem cultivat i que ens hem guanyat, en certa manera.
En principi, la tasca dels correctors i assessors lingüístics és molt necessària: ajuda que els textos s’adeqüin a les diferents situacions comunicatives, que siguin entenedors per al màxim nombre de persones —sigui quin sigui el seu dialecte— i, naturalment, que siguin correctes i estiguin ben construïts. Avui dia, però, hi ha una sèrie de reptes per a correctors i assessors que m’agradaria comentar, més que res perquè els he tocat amb les mans a la feina els darrers mesos. En aquestes situacions, si no anam alerta, els correctors la cagarem, perquè les nostres propostes no seran purament tècniques —i, desitjablement, invisibles—, sinó que posarem de manifest la voluntat de demostrar que nosaltres en sabem més que l’assessorat.
La primera situació que comentaré té a veure amb el sorgiment de nous formats multimèdia adreçats al públic juvenil, amb un model de llengua espontani, informal, amanit amb barbarismes i amb alternances entre el català, el castellà i l’anglès. Aquests nous continguts estan adaptats perquè l’espectador els consumeixi mentre va en tren, mentre passeja o mentre és a la sala d’espera de l’hospital —és a dir, llocs públics on no es poden veure els vídeos amb el volum apujat. Aquesta circumstància ha fet que la subtitulació sigui més vigent que mai. I aquí tenim el primer conflicte a què ens enfrontarem els assessors: la tensió entre l’oralitat informal espontània i l’escriptura —que ha estat considerada, històricament, aliena a la informalitat i l’espontaneïtat. Un exemple d’aquests nous programes és La Tropa, produït per a IB3 i emès, sobretot, per les xarxes socials. Endevinau qui n’ha fet els subtítols…
Fent aquesta feina m’he trobat amb molts de dilemes tècnics, però també morals. Si els participants del programa cometien errors gramaticals, no em sabia greu corregir-los: si deien «estic contenta de que siguis aquí», jo eliminava el de i tan ample. Ara, quan les correccions eren de lèxic i d’alternança de llengües, en un context clarament informal i espontani, era quan em venien els dubtes: de veres he de corregir una al·lota que està molt afectada de celebrar les victòries dient «Vamos, vamos!», amb un «Au, venga, venga!» més nostrat? Quan la correcció era de tipus cultural, també em costava: si anomenaven la pel·lícula Solo en casa, que probablement el comú de la població ha vist en espanyol, de veres havia de subtitular Sol a casa? I si utilitzaven frases fetes —per exemple, De tal palo, tal astilla—, havíem d’escriure Els testos s’assemblen a les olles? No és, això, voler demostrar que nosaltres en sabem més que —pobrets— ells?
El segon context que comentaré és el de la correcció de textos literaris, de creació. De vegades, els assessors no sabem llevar-nos els galons d’agents de l’ordre lingüístic i feim correccions que van en detriment de l’obra d’art: quantes paraules «incorrectes» es deuen haver esmenat, en llibres de poesia, que esguerren la mètrica dels versos o que malmeten una rima? La rima o la mètrica són molt més importants que el que diuen els diccionaris, els professors del postgrau de correcció o els mestretites de Twitter.
Aquest dilema de mantenir certs col·loquialismes, barbarismes instaurats arreu i d’altres formes lingüístiques poc canòniques en textos de creació l’he tengut revisant el proper llibre d’un autor manacorí —no en diré el nom, només que comença amb M i acaba amb Iquelserra. És un llibre especial, una espècie de memòries amb un format de redacció curiós i innovador, un viatge per la seva vida i pel seu pensament. De veres que li he de canviar els noltros, els mos i certs castellanismes emblemàtics —com alamera, per a referir-se al passeig de na Camel·la? Crec que, en aquest cas, seria voler demostrar, una altra vegada, que en sé més que ell. I és evident que no és així.