No sentien el plor espantat de cap infant. Ni les primeres piulades dels ocells a trenc d’alba. Ni el gall de la finca de veïnat. Tot, avui dematí romania en silenci enmig de les primeres albors del dia de Sant Joan a l’hort del Correu, l’indret màgic, avui sense vida, abandonat al pas del temps, amb les velles pedres surant encara dins la vegetació creixent.
Fa set anys que per darrera vegada els infants passaren per les branques màgiques del vimer de l’hort del Correu. Els pagesos del lloc, comandats per la madona Bàrbara, preparaven les branques de matinada, les xapaven. A cada infant li donaven un cartonet amb una veta, per posar a la branca per on l’haurien passat. Les famílies agombolaven els petits, protegits de la serena amb tovalloles, sense roba davall, perquè en arribar el moment, haurien de passar enmig de la branca que li haurien assignat. En tenir la certesa que des del llevant es projectaven les primeres retxes de sol sobre el màgic vimer, els estadants de la finca deien: “Au, ja podem començar”. I així, per ordre, amb els números assignats, passava cada infant afectat de romput, o de trencadura. Els més petits s’espantaven, ploraven, i rebien el consol dels pagesos de l’hort del Correu, amb un somriure tendre, amb un “au, venga, que això no serà res”. i entre tot aquest entreteniment verbal i gestual, l’infant, passava dels braços del seu progenitor als de l’estadant de la finca, que passava el ventre enmig de les branques, i hi fregaven la saba màgica. Tot seguit, els progenitors segellaven la branca per on havia passat el seu infantó amb fang i hi fermaven la posteta numerada amb la veta. Ells també en servarien una, de posteta, per recordar el número de la branca. Setmanes després, si la branca havia aferrat una altra vegada, significaria que la trencadura també s’hauria clos.
Hi venia gent de tot Mallorca, fins i tot de la península. Els metges i tot deien, “no hi perdeu res, de provar-ho”, abans de forçar el pas pel quiròfan. El percentatge de sanacions era elevat, elevadíssim.
Fa set anys, però, tot es va estroncar. Només hi quedava la madona Bàrbara, d’edat avançada i salut fràgil. Les cases no estaven en condicions ni adaptades per dur-hi una vida confortable i adequada per a qui durant tants d’anys ha dedicat la vida a la feina, a l’esforç i al sacrifici. La madona Bàrbara va deixar la finca, i els propietaris de l’hort rodaren clau. Fa uns anys el tragueren venal. D’aleshores ençà, no han passat pus infants, per les branques del vimer. Ningú ha anat
Avui les portes estan embarrades amb panys i cadenes. Les persianes cauen. Les hídries, si se sostenen en els seus pilars, estan escapollades. El marès de la porxada està molinat i exposat a la intempèrie immisericordiosa del temps. La vegetació creix lliure com en un gran jardí romàntic devastat per l’abandó. I el vimer, ben aferrat a les cases, creix salvatge i esponerós, com si volgués recordar que conserva tot el vigor sanador que sempre ha tengut, però només avui, el dia de Sant Joan, el dia de la màgia. Un dia més reblit d’història que ens recorda qui som i com som. Un dia més dins el temps i els segles, un brollador de memòria que es resisteix a eixugar-se.
