El periodista i escriptor Francesc Puigpelat i Valls (Balaguer, 1959) és el guanyador del darrer Premi Ciutat de Manacor Maria Antònia Oliver de narrativa, per la novel·la Els déus són els pares, l'edició del qual ha estat presentada recentment.
En el vostre llibre abordau la complexitat de les relacions entre pares i fills. Creis que els amors incodicionals, les descobertes, les sorpreses, les decepcions… dels fills envers els seus progenitors són un fet universal? De fet, “Els déus són els pares” té com a punt de partida un viatge a la Xina i la descoberta del culte als avantpassats segons Confuci…
Sí, la relació de pares i fills és un fet universal, per la senzilla raó que, des del punt de vista evolutiu i biològic, és l’única que compta. La vida, en qualsevol de les seves formes, té com a objectiu la reproducció, és a dir, passar els propis gens a la propera generació. En el fons, els éssers humans no som res per nosaltres mateixos: només som una baula d’una cadena de pares i fills que va començar fa milers d’anys i continuarà milers d’anys després de la nostra mort. Això és el que motiva el fet que dues de les civilitzacions amb més prestigi del món antic, Roma i XIna, tinguessin com a base de la seva religió el culte als pares.
Insistint en la primera pregunta, creis que el nucli familiar mediterrani (pens en nosaltres els catalans, però també en els italians, en els espanyols, en els grecs, o fins i tot en els marroquins) condiciona d’una manera diferent les relacions paterno o maternofilials?
Sí, és clar. A més dels trets merament biològics, hi ha els culturals. I és cert que a les cultures del sud d’Europa aquests lligams són més forts. Els anglesos, per exemple, són coneguts per ser tenir relacions molt fredes amb els fills i jo ho he comprovat. Els gal·lesos, en canvi (tinc un amic gal·lès) hi tenen una relació més càlida, deguda a la base més tribal de la societat gal·lesa.
Sovint es parla de la idea de “matar el pare” per esdevenir persona plena o lliure. Però en el vostre cas sembla que avançau cap a una idea de reconciliació o de valoració d’un amor inconegut o impercebut fins a un determinat moment. Potser la primera idea és més viable quan els pares encara són vius i, en canvi, la segona ho és quan són morts?
Matar el pare i la mare forma part del procés de creixement, d’esdevenir un individu lliure i independent. Ara bé, aquest “assassinat” pot ser viscut de forma més o menys traumàtica, segons els casos. En el cas de la meva generació (sóc del 1959) els traumes van ser molt forts, perquè els canvis culturals, polítics i sexuals de la meva adolescència (als anys 70) van ser tan forts que els meus pares no podien assimilar-los. Ara bé: a la llarga, cal arribar a una reconciliació: aquest és el tema del llibre. I escriure’l, per a mi, ha estat una manera de reconciliar-m’hi després que han mort.
És un tema totalment nou en la vostra narrativa, o ja n’hi havíeu abordat de semblants que hi puguin estar vinculats?
No, és totalment nou. Aquest és l’únic dels meus més de quaranta llibres que té una base autobiogràfica. I dic base, només. La majoria dels fets que s’hi relaten són pures invencions,
Més enllà de l’amor paternofilial, plasmau alguna mena d’herència paterna o materna en els valors o en les maneres de fer dels personatges?
L’herència hi és sempre. És quelcom biològic. De vegades, mitjançant determinades ideeologies -el comunisme, el nazisme, l’individualisme- es vol negar o buidar de contingut aquest vincle. Però és impossible: sempre acaba reapareixent.
Quina estructura donau a la novel·la? Optau per una narració lineal? Qui conta la història és un dels protagonistes? O hi ha diferents veus narratives?
És una història explicada en primera persona, la una veu forta i potent, perfectament identificable, del protagonista. Si hi ha una cosa que no suporto de la narrativa actual són les narracions explicades per diversos personatges. Jo sempre parteixo d’un focus, d’una idea, i em centro exclusivament en ella. No divago ni faig digressions.
Coneixíeu els Premis Ciutat de Manacor? O era aquesta la primera vegada que hi concorríeu?
Els coneixia, perquè tenen força prestigi. I era la primera vegada. Sembla que vaig tenir sort.
Coneixeu la figura i l’obra de Maria Antònia Oliver, la novel·lista que dona nom al premi que heu guanyat? Què en destacaríeu, si és així?
Sí que la conec, però se’m fa difícil destacar res de concret.
Per acabar, explicau-nos quines creis que són les característiques que poden fer recomanable la lectura d’Els déus són els pares.
És una novel·la que alhora és d’intriga i molt psicològica i filosòfica.
