Guillem d’Efak deia, parlant de donya Lluïsa Fuster, la seva mestra d’infantil: “no és que tengués un mètode pedagògic especial però no sé què passava: t’hi trobaves bé amb aquest dona, te deixava florir”. Acabà afirmant, a l’entrevista que li feu Jaume Sastre per l’Estel l’any 1993, que “fins i tot a vegades tenia la impressió que quan vaig deixar el parvulari ja no vaig aprendre res més”.
El mateix ens passà, en certa manera, amb Antonia Martínez Moratalla, la tia Antònia. Ella fou la nostra educadora d’infantil, junt amb altres companyes, a una novíssima Escoleta Municipal Nins i Nines, des que teníem mesos, l’any 1977, fins els quatre o cinc anys.
Malauradament, la tia Antònia va morir fa poc més d’un mes, a 87 anys. Des del primer moment vàrem tenir ben clar que volíem escriure una paraules de recordança per reivindicar la seva persona i per deixar una fita posada, d’aquelles que indiquen el camí quan ens perdem i volem avançar o, quan miram enrere, per saber d’on venim. Perquè les bones educadores deixen, deixau, tia Antònia, una petjada inesborrable en les nostres vides.
L’escoleta Nins i Nines fou una aposta d’un grup de famílies que el primer Ajuntament democràtic acabà assumint, a finals dels anys 70, paral·lelament a una major incorporació de la dona al món laboral, més enllà del cas particular de les perleres.
D’aquells anys conservam molts records, ens imaginam que alguns són directes i d’altres recuperats a partir del que ens han anat contant tant les nostres famílies com la pròpia tia Antònia. Perquè som un parell d’infants d’aquella època que hem mantingut el contacte amb la nostra educadora, en bloc i al llarg de tota la nostra vida: Miquel Àngel Soler Barral, Toni Madero, Toni Pujades i Sebastià Llodrà; tot i que segurament n’hi ha més.
A nivell pedagògic, la tia Antònia entenia el valor de l’etapa d’educació infantil per si mateixa, no només com a moment preparatori per la següent etapa. En un món que va de bòlit, no teniu la sensació que l’educació viu constantment pel futur? A l’etapa 0-3 pareix que cal preparar per la 3-6, on tenen la vista posada en Primària, que t’ha de dur a pujar (pujar com a concepte) els alumnes amb una bona base per Secundària, on tenen l’objectiu posat en la selectivitat… Ella, de forma diametralment oposada, valorava tant el moment evolutiu dels seus infants, que s’implicava completament en la seva tasca, amb exigència i autoexigència; tot tenia sentit i valor per si mateix. Era només aquell lloc, aquell moment i aquelles persones, i aquelles persones érem nosaltres.
Necessitam educadors com ella, que no defugin de la seva responsabilitat d’ensenyar, de despertar l’interès, de transmetre valors i coneixements. Des de la intuïció de qui no ha trepitjat una facultat d’educació, entenia les individualitats de cadascun de nosaltres i sabia donar resposta al que necessitàvem, ho suplia amb autenticitat i compromís amb la professió. Tan fàcil i complicat alhora.
Després d’aquells anys a Nins i Nines, seguirem anant per ca seva, al carrer de Capdepera, a visitar-la i a passar-hi qualque capvespre. Ja d’al·lots i adolescents, recordam alguna excursió o anar a dormir plegats tot el grupet. L’estiu passat encara anàrem a fer una paella amb ella a s’Illot; la nostra guardera i quatre goranots.
Òbviament hi ha hagut moments de més o menys contacte al llarg dels anys però diríem que en els importants sempre ens hi hem trobat, tant en els bons com en els dolents, i això no té preu.
Els contes, com els que ens contava a l’escoleta, s’acaben, certament. Però aquest deixa una petjada que serà per sempre. Gràcies als seus fills, Ana Maria i Samuel, per haver-nos deixat durant tants d’anys un trosset de la tia Antonia; la necessitàvem, també.
Miquel Àngel Soler, Toni Madero, Antoni Pujades i Sebastià Llodrà, quatre nins de 48 anys
