Salvador Andreu Tàrraga Gordiola (Portocristo, 1961) és doctor en Biologia i Ciències de la Salut i va ser professor de secundària de Biologia, i de Bioquímica també a la universitat, on també era assessor cientificotecnològic abans d'arribar a la direcció del CEPA Llevant l'any 2005.
Com va ser la teva arribada al Centre de Persones Adultes de Llevant?
La inspecció educativa d’aquell moment volia tancar-lo perquè era un caos. Des d’un grup de funcionaris de l’Ajuntament em digueren: “Si vols un repte, aquest ho és”. En aquell moment al centre d’adults es feien sessions de 45 minuts de dilluns a dijous… Després de pensar-ho molt vaig dir endavant. Hi vaig reflexionar perquè no m’agrada ocupar llocs sense saber el que. La raó em deia que amb interins no es podia recuperar el centre, necessitàvem un equip estable i vaig cercar també un equip directiu que fos coherent amb l’objectiu que ens proposàvem. Hi havia una llista d’espera enorme
Sempre heu estat aquí, a l’antic edifici de l’Escola Industrial?
Teníem l’oficina de direcció devora la consergeria de l’IES Mossèn Alcover. I teníem aules repartides a Crist Rei, Na Camel·la, Sa Torre, a Ses Comes a Portocristo, a Sant Llorenç, a Capdepera, a Portocolom… va dur una feinada ajuntar tot això.
Quanta de gent sou ara?
Ara som 19 professors, tot i que en altres moments hem estat més. Tenim molt de professorat i molt d’alumnat, oferim grups de dematí i d’horabaixa, per donar sortida a les necessitats de la població de Manacor.
Els centre d’adults sempre compaginen l’ensenyament reglat amb altres tallers…
Sí, el que hi havia i funciona és la més gran associació d’alumnes que hi ha d’ensenyament no universtiari. Teatre, cuina, pilates, ioga, taitxí… Era molt important que un centre d’adults s’aprofitàs d’aquesta riquesa que tenia Manacor, tant en el teatre com en la defensa de la llengua catalana. Nosaltres som els ulls dels alumnes i de la comunitat educativa. A parer meu, cap director hauria d’estar afiliat a cap partit, perquè la seva defensa de l’educació fos la més coherent. M’és igual el partit, posaré sempre damunt la taula el que calgui per poder millorar l’essència del centre d’adults. L’associació, per part seva, mou entre 700 i 1.000 alumnes que entre i surten del centre. Aquesta és la part que ha donat més vida al CEPA, que de cada vegada té més visibilitat. Tenim oferta reglada i no reglada, amb ensenyament primari i ESPA, que sempre ha estat la nostra prioritat. En l’ensenyament no formal oferim no el que ens fa il·lusió, sinó el que vol la gent. A més, també oferim certificats de professionalitat i els cursos d’accés a la universitat per a majors de 25 i per a majors de 45 i també per a les proves d’accés a cicles formatius de grau superior. També oferim els cursos de llengua i literatura catalana, mirant de no trepitjar l’oferta que ja fa l’Escola de Mallorquí.
També oferiu conferències.
Sí. Perquè volem crear un vincle amb les persones, per exemple ara abordam la qüestió de les malalties rares. Volem informar-ne per donar a conèixer una realitat que pugui ajudar els nostres alumnes. També estam satisfets de participar en cinc projectes europeus diferents. Turquia, Bari… Dinamarca, França, Xipre… Ara en tenim dos en marxa, amb professors que també s’hi han implicat. Hi abordam qüestions com la immigració, que ha de ser vista com una oportunitat, o tot allò que pugui ser mediambientalment aprofitat. En tot cas, sempre procuram que la inclusió sigui el denominador comú, amb qüestions com la salut o la llengua, que la gent que arriba aprengui sense ser obligada, els nostres valors i la nostra cultura. Valoram molt aquest intercanvi d’experiències.
Els CEPA varen néixer per completar la formació de persones adultes que en el seu moment no havien pogut prosperar dins l’entorn acadèmic. Avui en canvi, semblen una segona oportunitat per als joves que venen d’un fracàs escolar. I aquesta segona oportunitat no sempre és aprofitada…
Els CEPA han estat sempre les segones oportunitats. El gruix de gent que hi venia quan jo hi vaig començar encara eren persones que volien aquesta segona oportunitat. I això és molt satisfactori. Una vegada em vaig trobar una alumna nostra que es presentava al grau mitjà d’auxiliar d’infermeria, ja fent feina, i amb una rialla d’orella a orella gaudint no sols de millorar en la seva feina, sinó de fer allò que li agradava. Encara tenim aquesta tipologia de gent, però és minoritària. Entre un vint i un trenta per cent compleixen amb aquesta tipologia i són els més fidels, els que guanyen els premis extraordinaris, que destaquen pel seu esforç. Però també tenim els que no han encaixat amb el sistema als instituts, i que aquí troben un nou camí i l’aprofiten perquè no tenim aquella pressió de 30 alumnes per aula, els podem dedicar més temps, però n’hi ha d’altres que s’equivoquen perquè es pensen que venint aquí els regalaran el títol.
Segurament tampoc no teniu els recursos que tenen els departaments d’orientació dels instituts.
No. És un buit de l’administració educativa no donar aquesta sortida. He demanat solució a la Conselleria i no n’hi ha. El nostre orientador és alhora coordinador del POAP i de TIC i no dona a l’abast. Hi ha molts d’alumnes amb patologies diverses que necessiten un reforç que nosaltres no tenim. Molts de centres no tenen la figura d’orientador, com nosaltres que no vàrem tenir conserges i auxiliars durant molt de temps.
Deveu tenir molts d’alumnes nouvinguts.
Sobretot d’origen marroquí i sud-americà. Els cursos de català o de castellà s’omplen tot d’una perquè tenim un espai i unes aules limitats. Cada any queden més de cent persones en llista d’espera. Hem de lluitar per cada recurs…
Quins són els usos de l’edifici?
Quan l’IES Na Camel·la se’n va anar i es va convertir en l’IES Manacor em vengueren a veure dos regidors de l’Ajuntament exigint la creació de l’Espai Na Camel·la. M’hi vaig veure obligat, però vaig reclamar el pagament de l’aigua i la llum. Encara avui hem d’anar a encalçar l’Ajuntament perquè pagui… En tots aquests anys no hem tengut orgues de fer un conveni per regular aquesta situació. I me n’aniré amb l’espineta de no haver-ho aconseguit.
Enguany compleixes 65 anys. Et jubiles, ja?
El meu mandat és un poc més enllà. Em queden tres cursos per acabar el mandat. Mentre duri miraré de fer la feina el millor possible, i si consider que me n’he d’anar me n’aniré en el seu moment. El clima ara mateix és de gent que està molt contenta i compleix amb la seva feina i que fa hores i hores fora del nostre horari perquè els alumnes aconseguesquin el seu objectiu. Som fill de treballadors. Tot el que no facis de cor i amb esperit de donar no té sentit. Quan miram per nosaltres ens estam emmalaltint, no val la pena viure ni fer feina si els altres no s’en poden dur coses bones de nosaltres.
