Toni Gomila i Albert Carvajal presentaren tres comunicacions sobre els inicis del turisme a Manacor a les darreres XIII Jornades d’Estudis Locals de Manacor. Ells, en primer lloc, esmentaren que de bon començament van consultar el DIEC, per esbrinar les definicions de turisme: “Fet de viatjar per un país pel sol gust de conèixer-lo, per recreació” i un “conjunt d’activitats, de tècniques i de serveis relacionats amb el transport i l’acolliment dels turistes”.
Aquesta darrera definició els ha permès dissenyar la recerca: reconstruir com els primers visitants, talment com ho fan els d’ara, arribaven a la nostra vila, on ‘s’allotjaven, i què era allò que venien a conèixer. La primera comunicació, presentada en aquest article, fa referència als mitjans de transport.
El primer punt a tenir en compte era la partida de la península, i el port més usat era Barcelona. En una primera fase de desenvolupament turístic, el transport marítim era imprescindible. Un pas important es donà el 19 de gener de 1834, quan atracà a Palma el primer vaixell impulsat per vapor “El Balear”: aquell dia s’inicià per a Mallorca l’era d’un mitjà que aviat no només canviaria les relacions comercials dels illencs amb el continent sinó que permetria l’arribada continuada de passatgers.
L’entrada d’un vapor a Palma era tot un esdeveniment i la capital esdevé el punt de partida de totes les excursions possibles. El primer que coneixien els visitants era el centre de Palma, força medieval encara. Es conserva una imatge del vapor el León de Oro fondejat al Port de Sóller cap al 1895. Crida l’atenció els carruatges que estan sobre el moll, no són carros per mercaderies, sinó per transportar persones. Josep Estades Homar va adquirir “El Mallorquín”, i el 6 d’octubre del 1837 va cobrir per primera vegada la ruta entre Palma i Barcelona. De llavors ençà, el trànsit marítim no parà de créixer.
D’una enorme transcendència pel món turístic es pot qualificar la visita de Frederic Chopin i George Sand l’hivern 1837/1838. La novel·la Un hivern a Mallorca es va convertir en un èxit, i encara avui dia és un referent de com els viatgers del XIX veien la nostra illa.
Pel que fa al transport privat, a la segona meitat del segle XIX els més populars eren tartanes (estirades per un cavall o mul i sense comoditats) i els birlotxos. A finals de centúria foren substituïts per les galeretes o carrils (anomenats així en contraposició al ferrocarril). Cotxes lleugers de fins a cinc places tenien unes aturades regulades per l’autoritat competent, i així les galeretes es classificaven en: cotxes de plaça (tenien un itinerari prefixat i inamovible); carruatges de punt (la carrera era fixada pel client); carruatges de serveis eventuals (que comunicaven punts determinats amb el domicili del client). Una altra opció eren les diligències, una mena de carruatge molt popular nascut a Europa i present a Mallorca al llarg del XIX. A partir de 1879 ve el ferrocarril a Manacor, i es mantenen serveis com la diligència de Palma a Sóller.
El primer servei de diligència que s’establí a Mallorca fou el d’Inca, concretament el 14 de juny de 1837. Tenia dos punts de sortida de Ciutat en funció dels dies de la setmana.
Encara que hi hagué qui va pensar que una empresa com aquella seria abandonada per manca de passatgers i pel deplorable estat de les carreteres, la realitat va ser ben diferent i a finals d’aquell mateix 1837 es projectaren noves línies fins a Llucmajor, Porreres, Felanitx i Manacor. Pel que fa a Manacor, el 5 d’abril de 1843 s’avisava els particulars que el dissabte dia 8 a les 6.00 h sortiria cap a Manacor una tartana molt decent. Es tractava d’un carruatge de dues rodes, amb coberta rodonenca i amb seients laterals. Omplí un buit important en la comunicació amb la capital tot i haver de fer front a l’inconvenient de recórrer una xarxa de camins molt precària amb uns carruatges sense comoditats i força senzills. Al llarg de quasi seixanta (80) anys es van succeir diferents empreses, la majoria d’elles de capital manacorí. Del juliol de 1858 coneixem que la diligència de Manacor era coneguda amb el nom de “La Terbolina”.
Contràriament al que han assegurat alguns autors, les diligències no varen desaparèixer amb l’arribada del ferrocarril sinó que racionalitzaren les seves rutes, deixant les més llargues i importants al nou mitjà de transport i passant a ocupar les més curtes, les de major dificultat orogràfica o les de tràfic més feble (Artà o Portocristo). Hi ha molts anuncis a premsa amb publicitat de la tartana Manacor; el 27 de desembre del 1849 els diaris es feien ressò que s’havia establert un nou servei que unia Palma amb Artà passant per Manacor.
Miquel Riera Sansó ‘Meliu’ (1844-1892) va ser el darrer propietari de la diligència que oferí servei Manacor Palma. Durant els primers anys de ferrocarril a Manacor 1879 les tarifes s’han d’adaptar a les tarifes de les diligències, es posen preus molt baixos. És cert que els cotxes no eren còmodes i molt manco ràpids, però el ferrocarril destacà aviat pels seus retards i per les contínues aturades. El seu punt més fort era que els passatgers disposaven d’un ampli ventall d’horaris.
El cop definitiu arribaria amb la progressiva introducció dels transports mecanitzats i la generalització d’aquest tipus de transport. Gràcies als serveis de les diligències i del ferrocarril, els viatgers tenien, així l’oportunitat de visitar Manacor d’una manera prou ràpida i, pensam, prou còmoda pels temps passats.
