Tot i que vell marí és una mica més èpic, segurament el mot prové de vedell marí. Coromines proposa la grafia bellmarí, tot i que no li han fet cas, perquè ja és usada per Jaume Roig o el rector de Vallfogona, n’assegura l’origen mossàrab i l’emparenta amb altres formes del sard i de l’asturianolleonès. Com sempre cal pouar en l’avenc de saviesa del savi feiner i abrinat. I segurament defugir l’estultícia de la viquipèdia on apareix com a foca monjo, nom que segurament mai ningú no havia dit ni tan sols escrit.
Indefectiblement, em ve al cap I vitelloni pel·lícula notable de Fellini del 1953. Traduïda amb l’habilitat acostumada dels espanyols per Los inútiles. En la llengua dels quíbers hi ha una paraula perfecta per donar idea d’aquells joves malfeiners, que s’avorrien i no en feien de bona: Els bagots.
Potser durant segles la vida dels vells marins també fou plàcida, només ocupats en matar peix i assolellar-se devora la mar, com un turista de Dresden. Amb el tombant del s. XIX, la cosa canvià dràsticament i passaren de ser freqüents a la costa de Quíbia i també a la resta de Mallorca, a minvar d’una manera accelerada, fins al punt que a mitjan segle gairebé havien desaparegut. Record que explicaven la matança d’un vell marí a ses Puntetes tot just iniciada la urbanització, concretament a cala Gran, per part d’uns individus armats, vestits de verd. Supòs que només era juguera i burrícia, mesclades amb la ignorància més colossal.
Els darrers vells marins s’amagaren cada cop a coves més recòndites d’aquelles que tenen una entrada des de la mar i llavors et trobes una cala amb miniatura, amb arena i tot. Foren del tot incompatibles amb el turisme i la catàstrofe espiritual, social i ambiental que comportà. Amb els pescadors hi havien pogut combatre, d’aquella manera, com dos enemics inseparables, però no pogueren lluitar amb les llanxes, les cremes solars ni l’ocupació de tots els racons on criaven o descansaven.
Actualment els vells marins (Monachus monachus) no arriben a mig centenar en tot el món. La seva àrea s’estenia de Grècia fins a les costes del Sàhara. Són els animals que acompanyaven Homer en l’Odissea i són les foques més famoses des d’Aristòtil o Plini el Vell. Fa una bona partida d’anys Xesc Avellà, amb altres brusquers, inicià una campanya arreu de les costes on encara es podien veure els vells marins. Edità un cartell preciós, també una camiseta, on es podia llegir “Jo estim el vell marí”, només en grec, turc, tifinaq i àrab.
Un dels primers guiris, però “diferent”, ens deixà testimoni dels animalets: “Dins ses coves prop de sa cala de Deià i de sa Foradada hi havia vells-marins, i jo he conegut un qui era regent de l’Audiència de Palma que n’havia mort set. També D. Pedro Gual hi solia anar a caçar-ne. Posaven una xarxa grossa davant sa boca de sa cova i llavores hi anaven a fer-los por, i quan sortien els vells-marins los rebien a escopetades. Se servien de ses pells per fer-ne bosses per tabac”.
Podria ser que els mallorquins prenguéssim el camí dels vells marins. De moment ja ens amagam a les cales més secretes, no explicam on són tret de la gent de molta confiança. Triam acuradament les hores i els dies per desplaçar-nos. Defugim els llocs freqüentats pels tunglismanglis i altra fauna colonial. Vetllam que no ens vegin en prendre el sol dins les coves de vells marins. Cercam la manera d’esquivar les xarxes i les nanses que ens paren molt sovint. La gran diferència és que ells no venien la terra ni la vorera de mar als seus morrodevaques.
