Fins fa uns mesos, d’Émile Violard (1856-1934) no en sabia absolutament res. Encara més, ni n’havia sentit parlar mai. Davant la meva sorpresa, vaig descobrir casualment que era un periodista francès instal·lat a Algèria que, el 2 d’agost de 1891, es traslladà a Mallorca per escriure-hi unes cròniques sobre l’illa. Les despeses d’aquell viatge anaren a càrrec del diari parisenc Le Gaulois, una publicació de tendència conservadora, monàrquica, antisemita i xenòfoba (quasi res porta el diari!) molt popular entre l’alta societat gal·la. No cal dir que, des de les seves pàgines, els articulistes opinaven obertament de tot allò que consideraven oportú, fent-ne tant els elogis més superlatius com les crítiques més sagnants imaginables.
Violard, seguint les incongruències pròpies del segle XIX, era anarquista i antisemita alhora. Arribà a Ciutat amb el vapor Bellver procedent d’Alger, en uns anys en què la nostra illa mantenia quasi més contactes marítims amb el nord d’Àfrica i França que amb la Península. S’allotjà a la ‘Fonda de Mallorca’, una de les més prestigioses del moment. Allà contractà diferents excursions, fruit de les quals escriví nou articles que no agradaren gens ni mica als sectors intel·lectuals locals, que el definiren com un gran farsant ‘por los errores de sus artículos, sus dislates y filfas a porrillo’. S’esperava que aquell senyor, segons sembla força aficionat a la beguda, fes una descripció idíl·lica de Mallorca… però no va ser així: la va definir com ‘un país estrany sota molts punts de vista’. De l’Arxiduc, per exemple, en digué que vivia com un sultà rodejat d’un harem de dones infidels i vulgars. I, dels mallorquins, a més de considerar-nos extremadament lletjos, ens titllava d’anacrònics i beats.
I, ves per on, en una de les seves eixides camí de les grutes d’Artà, Violard feu una aturada a Manacor amb la idea de visitar les coves del Drach, aleshores una de les atraccions turístiques imprescindibles per a aquells que visitaven la nostra terra. Hi arribà amb ferrocarril, mitjà que el sorprengué positivament per la seva velocitat, confortabilitat i neteja. Veritablement, recorregué el trajecte amb la capital en manco d’una hora i mitja. Es mostrà meravellat de les vastes extensions de vinya presents entre Sa Pobla i Manacor, les quals, assegura, produïen un vi deliciós. I el que descriu tot seguit val la pena reproduir-lo textualment, segons es llegeix al diari republicà Las Baleares en l’edició del 17 d’octubre de 1891:
Henos ya en Manacor. Después de Palma, es la ciudad más populosa de Mallorca (20.000 habitantes); pero es también la más triste. Sus calles son estrechas, las casas, con puertas arqueadas, se parecen á esas capillas en que los marineros van á colgar sus ex-votos. Los habitantes, de un salvajismo singular, se encierran en sus antros desde el momento que divisan á un extranjero; se parapetan detrás de sus puertas y os espían con disimulo: todo lo contrario de los palmesanos, que se apiñan con la boca abierta á la vista de un bípedo con sombrero de paja y vestido como se viste á orillas del Sena, del Loire ó del Ródano.
Nos alojamos, bien que mal, en la única hospedería del pueblo. Para una villa de 20.000 habitantes solo existe unafonda, dos cafetines microscópicos, y un estanco. En cambio, Manacor tiene seis iglesias, un centenar de curas, monjas, diáconos, frailes, en fin, todo lo necesario para embrutecer á una población. No se celebran menos de 60 misas cada día; los domingos 180.
Los alrededores son calcinados, áridos; los caminos, abominables; el sol feroz; los pueblos feísimos: una verdadera desolación. En la costa, muy cerca de los puertecillos habitados por pescadores intratables, se ve, como de costumbre, una capilla con sus correspondientes ex-votos, que da de comer á cuerpo de rey á un señor cura y á su inseparable ama de llaves.
Visitamos las cuevas del Drach, cuya entrada-se encuentra cerca de Porto-Cristo. Están sobre una colina, se sube á ellas con gran dificultad, y no ofrecen, después de todo, nada de particular; además, esta visita subterránea tiene la gracia de costar siete pesetas y media, precio excesivamente elevado. En Francia, las hay mucho más admirables y no cuestan un céntimo.
(…) Lo que es ahora estoy furiosísimo contra las del Drach, que no valen la pena de sufrir. cuatro eternas horas en un infernal vehículo, por unos caminos intransitables, llenos de baches, piedras, polvo, á través de un terreno árido, que recuerda lo peor del África argelina. Aconsejo encarecidamente á mis amigos, si tienen ganas de ver cuevas, que se ahorren el viaje á las del Drach. La Pata de cabra ó Las Píldoras del Diablo, en el Chátelet, les proporcionarán cuevas mucho más curiosas y baratas”.
Ben segur que Violard exagerà en la seva ‘descripció’, però deixa ben palès l’existència d’una realitat difícil de comprendre per als manacorins i manacorines del segle XXI: un poble extremadament endarrerit, pobre, analfabet i controlat de manera ferma per la religió. Tot plegat, en una societat que veia els visitants amb temor i desconfiança. Al mateix temps, remarcà, sense ser-ne molt conscient, el contrast entre les expectatives d’aquell incipient turisme i l’experiència percebuda per un observador estranger amb un punt de vista molt particular i carregat de prejudicis.
