El primer equip femení del CE Manacor acaba d'aconseguir l'ascens a Tercera Nacional. Es tractda d'una gesta sense precedents que situarà les manacorines a Tercera RFEF, que és la quarta categoria del futbol estatal, un desafiament que afronten amb coratge i il·lusió de cara a la temporada que ve. Miki Lastra (Buenos Aires, 1993) és per segona temporada consecutiva l'entrenador de l'equip. Ha passat per Artà i per Son Servera, tant amb equips masculins com femenins. Rosa Mesquida (Manacor, 2001) és la capitana de l'equip. Fa dos anys que hi va arribar després d'haver passat per Portocristo, La Victòria i cinc anys al Collerense, on va jugar també a Tercera. Juga de mig centre. Lorena Allès (Maó, 2000) ja havia jugat al CE Manacor el primer any que tenia equip femení, quan estudiava aquí. Enguany hi ha tornat de manera triomfant. També juga de mig centre. Ha jugat, entre d'altres, amb l'Spòrting Maonès, el Sant Lluís i el Sami de Ciutadella. Amb els dos primers clubs també va jugar a Nacional.
Com et defineixes com a entrenador? T’agrada mantenir un esquema de joc fix? O el varies segons les circumstàncies de cada partit i de cada adversari?
Miki Lastra: El futbol ha evolucionat molt. Parlar d’un sistema tancat es tancar-se molt. De vegades plantejam partits amb tres jugadores darrere per carregar l’atac, i després durant el mateix matx, a mesura que passes els minuts mous peces per adaptar-te a la situació del partit. Parlar d’un sistema no m’agrada, encara que hi hagi uns estàndards. El joc és molt canviant.
Així i tot, com et defineixes? Ets d’aquells entrenadors a qui agrada que l’equip tengui la pilota, com Cruyff o com Guardiola, per exemple?
ML: Tot passa per l’equip que tens. Crec que si estàs en un equip amateur on tens tot tipus de jugadores, no pots pensar a tenir la pilota. El Barça de Guardiola tenia quatre jugadors darrere que podien jugar perfectament de pivot o de davanter, perquè tenien un gran domini de pilota. Jo crec més en la idea de defensar bé, i que quan tenim la pilota, siguem verticals i acabem ràpid les jugades, encara que de vegades no ho aconseguim. Som un amant de Guardiola, però la pràctica del dia a dia és molt diferent.
Has tengut un onze més o menys estable? O dones entrada a la majoria de la plantilla a les alineacions?
ML: Si tothom està al mateix nivell, valores segons l’entrenament. Nosaltres tenim una plantilla més ajustada i has de valorar segons les qualitats de cadascú. Sempre que puc mantenc un onze estable, sí.
Com definiries el grup? Quina creus que és la clau de l’èxit d’aquest equip?
ML: Unió és la primera paraula que ve al cap. En el vestidor l’ambient és espectacular, i també la unió de les jugadores de la pedrera amb les més veteranes. Hem tengut moments molt complicats durant la temporada i l’equip s’ha unit i s’ha conjurat per treure-ho endavant. No hi ha egos, totes són generoses i estan disposades a sacrificar-se i a sortir de la zona de confort.
Relaciones aquesta generositat amb el fet de ser un equip femení?
ML: Al cent per cent. Aquesta és la gran diferència entre el masculí i el femení: la gestió d’egos. Amb el femení la paraula que pren més sentit és la d’equip. En el masculí la gestió d’egos és més complicada. De totes maneres, així com ha crescut el futbol femení, també ha crescut el futbol base femení, i això fa que les famílies també hi estiguin més implicades i es comencin a generar també aquestes problemàtiques, perquè totes les famílies volen tenir Alèxies i Aitanes. Es comencen a veure aquestes individualitats en el futbol base, i és una cosa que hem d’aprendre a gestionar.
Creus que amb la base d’aquesta mateixa plantilla podeu mantenir-vos a Tercera? Semblau un equip molt jove i amb molt de marge de creixement, no és ver?
ML: Hi haurà bastants canvis. Començant per l’estaf. Aquesta temporada que ve volem sumar una persona que tengui quasi el mateix perfil que jo, amb la idea que no hi hagi sols un entrenador i que ens puguem complementar. També faran falta reforços perquè tenim una plantilla curta, i ho hem notat a meitat de temporada, que hem hagut de tirar de la pedrera. L’any que ve també ho farem.
L’objectiu de la temporada era l’ascens?
ML: Sí. La temporada passada ja dèiem “per què no?”, però aquesta temporada ens hem proposat d’aconseguir-ho. No vull fer promeses. Fer campiones era una promesa molt difícil. En canvi, l’ascens que ens proposàrem sí que era més accessible.
Fins al final no ho heu pogut aconseguir. Quin ha estat el moment de la temporada que heu vist que teníeu possibilitats d’aconseguir l’ascens? O hi heu cregut sempre?
Rosa Mesquida: No ho vèiem clar als primers partits, però des del primer moment, l’entrenador ens va dir objectiu estar entre les set primeres i ens vàrem conscienciar. El punt d’inflexió va arribar al final de la primera volta. Ens reunírem i comparàrem tots els punts i partits que havíem fet, valoràrem quins partits de la segona volta podíem perdre, i aquí ho vaig veure claríssim. Si totes ens hi esforçàvem, aconseguiríem l’ascens.
Lorena Allès: Després de la segona volta puntuàrem en onze partits seguits, i així com veus que els resultats surten, també vas creient més en tu mateixa.
En tots els grups humans hi ha diferències. Quines creis que són les fortaleses de l’equip? I quines són les coses que haureu de millorar de cara a l’any que ve?
LA: És important que hi hagi un bon grup, un bon vestidor, amb bon rotllo, molta ajuda mútua… i això es veu dins el camp, totes anam amb el mateix objectiu.
RM: De coses a millorar sempre n’hi ha. Ara no ha passat encara una setmana d’ençà que hem acabat la competició, ens asseurem i valorarem tota la temporadda.
El futbol femení a poc a poc va fent-se un lloc tant a nivell de joc com a nivell d’afició. Quin tracte rebeu com a jugadores per part del club? Creis que teniu una afició diferent de la que té l’equip masculí?
RM: La directiva enguany s’ho ha agafat molt seriosament i ens tracten per igual. A més, tenim coses que no teníem. Per exemple, quan fas els 18 anys els jugadors masculins deixen de pagar. Nosaltres continuàvem pagant, i enguany hem aconseguit igualar-nos en això. Ens fan la roba neta, tenim una marca personalitzada per a nosaltres… veim moltes coses que demostren que a la fi ens tenen en compte per igual.
LA: Als nostres partits no hi ve el mateix tipus d’aficionat. El que nosaltres jugam és futbol, està clar, però és molt diferent del masculí, que és més intens i més ràpid. El futbol femení pot ser més lent… però també té un joc més guapo, i de cada vegada ve més gent. Ara, amb l’ascens hem fet me´s renou i l’equip femení comença a tenir més visibilitatk. Ja tenim xarxes socials i tenim més presència. A més, sempre que en moments puntuals hem demanat ajuda a l’afició, han respost molt bé.
El futbol femení aporta uns valors diferents a l’esport del futbol? Si creis que sí, quins són?
RM: Al final el que volem és igualtat amb el masculí, i ara que el femení ha crescut s’obre les portes a noves generacions.
LA:. Abans no estava tan ben vist, però avui un club que aposta pel futbol ja fa masculí i femení. Si els tens tots dos, aportes valor d’esport, d’igualtat, i serveixes de referent, d’exemple… i tot això fa comunitat, grup, poble. És més enriquidor.
Amb quines expectatives afrontau la temporada que ve? Creis que hi ha equip per aconseguir la permanència?
RM: La permanència serà l’objectiu principal. Sé que el club i els entrenadors faran el possible perquè això passi.
LA: El club té molt en compte que som importants i no vol que pugem per pujar, sinó fer feina per aconseguir una bona plantilla i un bon cos tècnic. I jo et dic que hi crec, en la permànència.
ML: Jo vaig més enllà, no som conformista. Tenc jugadores per poder competir, el primer objectiu serà la permanència, m’estim més començar, jugar, i veure que les coses van sortint. Anirem partit a partit, però també sabem que Tercera s’ha igualat bastant, ja coneixem molts d’equips que hi juguen, i sabem que hi haurà moviments a tots els equips. A més, una jugadora de la zona que per poder jugar a Tercera ara ha d’anar a Palma, podrà quedar a Manacor, i això ajuda a començar la temporada que ve amb ambició.
Heu tengut lesions importants, enguany? Són diferents, les lesions en el futbol femení que en el masculí?
ML: Sí, hem tengut moltes lesions. S’ha de tenir en compte la menstruació, perquè hi ha etapes del cicle menstrual que la jugadora té més tendència a lesionar-se.
Els lligaments són un punt feble important… També el temps de recuperació és diferent?
ML: Sí, enguany hem tengut tres lligaments creuats, que en el futbol masculí no es veuen d’una manera tan exagerada. Pel que fa a la recuperació diria que no hi ha diferències, que depèn més de cada persona.
LA: Hem tengut moltes sobrecàrregues. Et fas mal, vols jugar, tens mal, però vols jugar… i això genera frustracions, perquè veus que no pots jugar al cent per cent. Però tenim una fisioterapeuta i un preparador físic que ens ajuden a la recuperació.
RM: Encara fa falta investigar molt per veure quines són les necessitats específiques de les dones esportistes.
ML: També hi ha camps en què l’estat de la gespa és un desastre i no s’hi pot jugar, i no ho dic pel nostre, que tenim unes instal·lacions exemplars.
Sou un equip joveníssim.
ML: Sí, tenim una mitjana d’edat de 22 anys. La més jove té quinze anys i la més veterana, 28.
M’he fixat sobretot en el futbol femení amateur que hi ha jugadores joveníssimes. I això no passa tant en el masculí.
ML: Sí, perquè fins ara en el futbol femení, als 14 anys passaves a ser amateur. Ara s’ha creat la categoria cadet-juvenil femení. Això et permet créixer amb les de la teva edat i no haver d’enfrontar-te amb quinze anys a una dona de trenta. Les joves necessiten envoltar-se de jugadores de la seva edat.
