Carme Alegre (Meliana, 1996) és poeta filòloga i professora. Va estudiar filologia anglesa a la Universitat de València i un màster de teoria de la literatura a la Universitat de Barcelona. Ara ha tret a la llum Strappo seguit de pare aforístic o Galatea a la paret, el llibre pel qual va guanyar el Premi Ciutat de Manacor de Poesia.
Hem rastrejat les xarxes i no hem trobat altre llibre teu publicat, és el primer?
És el primer, l’òpera prima. De fet fins fa relativament poc jo escrivia relat curt, principalment, una mica per costum perquè era el que sempre havia fet i a poc a poc em vaig començar a endinsar en la poesia.
Mira, és curiós… vens del relat curt, i ara fas poesia. Precisament a Strappo seguit de pare aforístic o Galatea a la paret divideixes la proposta en una primera part més narrativa i en canvi a la segona optes per un diàleg entre dos personatges. Una mescla de gèneres… volguda?
La mescla de gèneres va sorgir de manera molt orgànica. La primera part és més narrativa, més històrica, més tradicional, també. La vaig tenir acabada molt aviat, ja fa quatre anys. Va ser un procés interessant perquè una vegada que vaig acabar aquesta primera trobava que no tenia molt més a dir però alhora pensava que encara no havia acabat. Vaig veure que ho podia portar a un altre lloc, per posar sobre la taula allò més líric que atenyia a alguna cosa més personal. Jo venia d’un trencament que em va posar als límits com a persona… i la cosa va aparèixer aixina, com un diàleg entre dues parts d’una mateixa.
Per què aquest títol tan tècnic de Strappo, més relacionat amb la història de l’art o l’arqueologia que no amb la poesia?
És una paraula que sona molt bé, que té una sonoritat molt bonica, però també hi ha un punt de violència, a nivell sonor, que implica estripar. M’agradava molt com sonava i m’agradava que remetés a un concepte més tècnic.
En aquesta primera part abordes precisament la descoberta de Sant Climent de Taüll… que t’agafa molt llluny de la teva terra natal valenciana…
Sí, para molt lluny de València, però intente posar damunt la taula en la primera part del poemari que els territoris que no són el Principat i que sobretot no són Barcelona, també poden ser rellevants. Hi ha un qüestionament del que és el centralisme i la relació de la perifèria amb el centre.
Entenem, idò, que poca cosa hi ha de personal en la primera part.
M’agrada molt el que fa Anne Carson, que troba la lírica en els seus subjectes d’estudi, i que no va necessàriament relacionat amb una experiència vital.
Tornem a l’Strappo, què significa exactament la paraula? Hi ha una part del concepte que ens pot fer pensar en el conservacionisme, però l’altra també en la pèrdua, en l’espoli…
La idea de l’Strappo per a llevar un fresc on el fresc està en perill, és conservacionista. Tenim un fresc en un mur i si hi ha un perill d’enderroc, se salva el fresc d’aquesta manera. A Taüll el perill anava per una altra banda, i de fet ja hi ha hagut altres casos de frescs que han passat a mans de col·leccionistes estatunidencs, perquè en el seu moment tampoc no se sabia molt bé el valor d’aqeustes obres. A Taüll el fresc era darrere un retaule barroc. L’havien tapat i no estava a la vista fins que el va descobrir Puig i Cadafalch.
En canvi sí que tires de lírica a la segona part.
El vessant més personal i més humà és el que recull en la segona part. Intente humanitzar molt el subjecte de la capella. No és que no haja estat reivindicada perquè és una joia molt ben considerada en la història de l’art català. Però també pense que pertany a un altre ecosistema que no és el MNAC, i jo volia recordar o posar el focus sobre aquest desplaçament, en nom de preservar un art, una identitat nacional, i com s’ha fagocitat això de la perifèria per a portar-ho a la capital.
A la segona part hi ha dues veus. Una de masculina, més aforística, més contundent. I una de femenina, més discursiva, més reflexiva. Com ho has fet perquè sonassin diferents? Al cap i a la fi l’autora és una… No deu ser fàcil.
La segona part és la que em va donar més maldecaps a l’hora d’escriure per aquesta dificulat. Veia que gastava una sola veu per explicar aquesta dualitat, i no em semblava representativa, menys basada en l’afirmació o en la contundència. Més endavant vaig assistir a un curs a l’espai Crisi, parlàvem sobre Safo… de qui ens arriben uns textos que estan totalment destruïts per la història, desfets, incomplerts, i davant d’aquesta fragmentació tenim dues vies: la racional, la filològica, que intenta endevinar què hi ha en el buit, i una altra que mira de trobar la poesia que hi ha en aquesta destrossa, però agafant aquestes restes com un text complet, a la recerca de què se’n pot fer sense intentar endevinar res, perquè és impossible. El meu text inicial era un text complet, perfecte, i l’havia d’estripar perquè tenguera sentit, per a obrir estos espais generatius on la poesia poguera nàixer d’una manera no sotmesa al meu dir. Es tractava de desfer el llenguatge, per això la segona part és plena de buits, de punts suspensius, que és una manera de remetre a l’strappo, que també genera pèrdues, i genera buit.
En el fons és una manera també que cada lector pugui llegir un llibre diferent, el seu.
Sí, exacte. Cada lector llegeix un llibre diferent perquè cada un llegeix i emplena aquests buits a la seva manera. La literatura femenina és més oberta i passa més per la pregunta que no per l’afirmació, com sí que ocorre en la masculina.
Adia Edicions s’ha estrenat com a editorial del premi de poesia dels Ciutat de Manacor.
Sí. He de donar les gràcies a Pau Vadell per la cura en l’edició. No era un text fàcil d’editar, ple de claudàtors, justificat a la dreta, justificat a l’esquerra… i jo l’havia concebut per a una mida de DIN-A4, i els llibres d’Adia són molt menuts. L’edició s’ha fet amb molta cura i molta estima al text.
Coneixies els Premis Ciutat de Manacor? O era la primera vegada que t’hi presentaves? Coneixies Miquel Àngel Riera, que dona nom al premi?
No els coneixia, però abans de presentar-me vaig veure les guanyadores anteriors i em va fer molta il·lusió. Maria Sevilla, Eva Baltasar, Anna Pantinat… són dones que conec i que han apostat per veus trencadores i diferents que defugien allò heteropatriarcal, més experimentals i avantguardistes. Encara que fos de manera implícita veia que els premis havien pres aquesta direcció. I no coneixia Miquel Àngel Riera… he tingut ocasió de llegir-lo, és una pena que es conega tan poc fora de les illes. Pocs autors m’han tocat tant amb la poesia amorosa com ho ha fet ell.
