L’agenèsia és l’absència d’alguna cosa que mai no ha existit. En medicina, és un òrgan o una part del cos que no s’ha format. En filosofia, pot ser tot allò que el món no ens ha donat mai, però que, igualment, ens condiciona. Jaume Brunet i Salvador Miralles han unit forces per escriure “Agenèsia”, un espectacle que plantegen com un recorregut vital i musical on, entre records, humor i música en directe, exploraren les absències, la presència, la diferència i la riquesa humana. Brunet, psicòleg de professió i músic experimentat amb agenèsia congènita del braç esquerre, puja a l’escenari per primera vegada com a actor, en aquesta proposta que podreu veure al Teatre de Manacor divendres 24 d’octubre a les 19.30 h i diumenge 26 d’octubre a les 18.30 h.
“De petit fantasiejava en el moment en què em poguessin posar la pròtesi. Havia d’acabar de créixer, perquè si no has d’estar constantment canviant-la. Després vaig veure que no em feia falta, sabia fer moltes coses sense ella. Hauria estat diferent si hagués tengut un accident, perquè el mapejat del cervell ja està construït d’una altra manera, però en el meu cervell no ha existit mai un espai dedicat a l’avantbraç i la mà esquerra” diu Brunet, que destaca la part creativa que ha hagut d’explotar per fer tot allò que volia fer: “Com ho podia fer jo per tocar la bateria amb una mà, per emprar la desbrossadora o tallar amb la motoserra?”. El músic, de fet, defineix aquest procés com “una experiència catàrtica i terapèutica”.
Hem de tirar un parell d’anys enrere per trobar la llavor d’aquest projecte: “Tenia la inquietud fer qualque cosa que mesclàs la psicologia i la música. Inicialment, volia proposar-ho com un taller per a instituts en el qual pensava poder fer feina en pensaments distorsionats, en com afrontam certes situacions i impactes en la vida, com ens posam límits… I vaig començar a fer cançons, en 4 mesos en vaig tenir 21” diu Brunet. En un punt molt incipient de tot plegat, amb cançons i una sèrie de pensaments escrits en paper, va posar-se en contacte amb Miralles, que després d’unes quantes trobades es va engirgolar en el projecte amb la idea de parlar sobre la diferència i la diversitat funcional en els instituts, però va tenir clar que prèviament s’havia de mostrar en una sala de teatre.
L’espectacle parteix del seu naixement, “un moment que era desconegut per jo i que, de fet, fins fa poc no havia parlat amb els meus pares”. A partir d’aquí, viatjam a través de la infantesa, l’adolescència i l’adultesa de Brunet, marcant especial atenció a l’autoconcepte i la relació amb el món i els altres. De fet, confessa que tot el que es veurà és en Jaume de veres, perquè “jo m’he construït un personatge i la majoria de la gent, coneix només aquest personatge”. Brunet fa referència a la diferència entre la curiositat de l’infant i la mirada que jutja de l’adult així com de la seva experiència vital, relacionada molt sovint amb la discriminació positiva. “Jo ho tenc fàcil, perquè la meva diferència és evident i en aquest cas, tothom té clar que moralment no està ben vist discriminar una persona com jo. La cosa canvia, però, quan parlam d’altres factors: orientacions sexuals, aspecte físic, estatus socioeconòmic. Aquí la discriminació és ferotge”.
Miralles es va posar al capdavant de la direcció i la dramatúrgia, prenent tota aquesta informació que va organitzar i ordenar en l’àmbit cronològic, marcant etapes vitals determinades. “Tot d’una vaig sentir que era un bon contingut i era clau que una persona que des de naixement ha patit una diferència visible fos l’encarregada de l’espectacle” explica Miralles que afegeix que “amb tot el que em ressonava, personalment parlant, de la idea de la diferència, més enllà de la diversitat funcional i en contra d’un discurs unificador que ens fica a tots dins unes normes preestablertes, de tot el que ha de ser i com ha de ser. Totes les persones que habitam el món som diferents i no passa res per sortir de la norma. Volem donar el missatge que valors com la tolerància i la diversitat són elements bàsics per construir una bona societat”. Finalment, la dramatúrgia entrellaça pensaments i reflexions amb la selecció de sis cançons i compten amb el vestuari de Nena Ribot i fotografia de Juan Miguel Aparicio. Des de l’autobiografia i les reflexions filosòfiques, han jugat amb el concepte de casa que els serveix com a metàfora de tot plegat. “És una casa que es munta i es desmunta, que un construeix per sentir que forma part de la comunitat, però arriba un moment en què t’adones que, així com l’has construïda no et serveix per a res. Llavors has de rompre les parets i els fonaments per construir un espai còmode per a tu”.
Un cop estrenats, fan comptes continuar rodant l’espectacle, sigui per altres sales o per instituts, i que el missatge no quedi aquí, però Brunet destaca que, passi el que passi, ell ja està satisfet amb el procés personal fet. “M’he adonat de tot això: potser vosaltres ja ho sabíeu, però jo ho he paït tot ara i volia compartir-ho”.
