Whitney Houston cantava allò de “I believe the children are our future, teach them well and let them lead the way”. Durant més de 15 anys, he fet feina de monitor de temps lliure, i de “children” n’he conegut bastants. En total, diria que he fet de monitor a dos esplais de Girona, a BBCs (“bodas, bautizos y comuniones”) vàries, durant dos anys a les escoles d’estiu que organitzava l’Ajuntament, a un curs de monitors i, sobretot, a l’escola d’estiu que organitzava mon pare.
Allà, en vaig arribar a fer prop d’una dotzena, d’estius. Vaig començar prest en aquest món del lleure, com a excusa per no quedar tancat a casa durant els mesos de vacances. “I que no us agradaria anar a ajudar als monitors? Segur que els va bé un cop de mà…” ens va dir mon pare a la meva germana i a jo, que en aquell moment devíem tenir dotze o tretze anys, i supòs que per una combinació de curiositat i avorriment, vàrem acceptar. Des de llavors, només frisava que acabés el curs escolar per poder tornar a fer de monitor.
Durant aquests anys, he sigut el monitor de molts infants. Alguns eren part del grup que teníem a càrrec nostre, d’altres eren el germà petit o la cosina d’algú que havia tingut feia un parell d’anys, altres eren potser el dimonió que l’estiu anterior havia organitzat una revolta infantil a força de mesclar litres de Fanta amb Coca-Cola, mentre jo estava despistat tallant un escalop amb patates a la nina que combregava. I així com jo he anat creixent i ja he deixat de ser aquell prepúber que ajudava a preparar gimcanes als monitors veterans, també ho han anat fent els infants que he conegut durant aquests estius. “No pot ser mai que això sigui en Joanet, però si em treu tres caps!” o “na Marta ja fa 4t d’ESO? Però si fa dos dies tenia 5 anys i s’enyorava a ses acampades!” són algunes de les frases que comentam incrèduls entre antics monitors. Aquells nins i nines innocents que jugaven al pati, ara també han crescut. I què esperaves, Toniet? Idò no ho sé què esperava…
Ara, els puc trobar a qualsevol banda. Torn a Mallorca per vacances, i ells surten de davall les pedres. Per Sant Antoni no sabria dir quants en vaig veure, però de segur que més d’una cinquantena. Per Nadal, a l’horabauxa del poble, també és ja costum que me’ls trobi enmig de la festa, “cubata” en mà. Amb alguns hem coincidit a vols, d’altres els trobes per Palma un dia de compres, fins i tot he arribat a compartir facultat amb un o dos. N’hi ha que et recorden amb molta estima, d’altres fan veure com que no t’han vist (estratègia que jo qualque vegada també he fet servir, no ens enganyarem), alguns tenen un record llunyà i els vol sonar la teva cara.
Han tornat grans. “Els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans”. Què ha quedat d’aquell infant que s’enfilava als bancs pensant que botava d’un vaixell pirata a un altre? On és aquella nina que no podia dormir si no li contaves un conte? Els anys han passat i aquella innocència que els definia ja no es veu a simple vista. És com si s’hagués esqueixat una part de la seva essència. D’alguns ho podies intuir, que acabarien perdent aquesta màgia. D’altres, en canvi, els sents com una derrota personal. Així com a ”Acorar” no se’n poden avenir que a can Mengano els hagi tornat la sobrassada blanca, jo acot el cap en veure aquesta genuïnitat pròpia de la infantesa convertir-se en molts casos (que no tots, ja sabem que sempre paguen justos per pecadors) en indiferència i apatia.
Sembla que fer-se gran s’hagi convertit en urgència, especialment en uns temps de menyspreu cap a la infància. Enguany, a Porto Cristo, els Reis d’Orient varen arribar sense música a la platja. Damunt la barca, només n’hi havia un, de rei. La meva germana i jo ens miràvem amb incredulitat i decepció, com qui mira un truc de màgia fàcil de resoldre i amb molt poca gràcia.
Però després, quan els teus nivells d’optimisme comencen a estar sota mínims, aquesta innocència acaba trobant un caminoi per arribar fins a tu. “Enguany faré el curs de monitors!”. “L’altre dia vaig pensar en tu, per fi he acabat batxillerat!”. “Que no la recordes aquesta polsera? Me la vares regalar el meu darrer estiu.” I t’aferres a això amb totes les teves forces. Haurem perdut batalles, sí, però ens mantenim en peu de guerra.
Qui sap, potser he sigut jo, que m’he fet gran, però a mitges, com un projecte mig acabat que no ha deixat mai de ser un esbós. Potser encara no he après a desferrar-me d’allò que va ser, però que ja no és. Ves a saber. De moment, farem cas a Houston: “teach them well and let them lead the way”.
