«Pero hay una torre que queremos construir…
Que llegue hasta el infinito
Comemierdas contraevolucinarios
En aquel día hasta la belleza física será igualitaria.»
Una boina negra, una barba blanca i una cotona blanquíssima com només es pot veure als països pobres i empobrits. Una foto icònica, agenollat davant el Papa Joan Pau II mentre el renya. L’església no es pot immiscir en política, en aquesta manera de fer política. Una suspensió “a divinis” de l’exercici del sacerdoci ara fa trenta-sis anys. L’any passa un altre Papa, en Francesc, li va aixecar la suspensió quan ja estava malalt.
Un poeta revolucionari, un capellà poeta, un capellà que deia que la revolució era una altra manera de crear un món per a Déu.
Fill d’una família de l’oligarquia de Granada, la capital conservadora de Nicaragua, va començar a desenvolupar la seva visió transformadora i revolucionària, que serà la constant de tota la vida, estudiant filosofia a la UNAM de Mèxic. D’allà torna a Nicaragua i després d’un frustrat intent de cop d’estat contra el dictador Somoza, decideix ingressar a una abadia trapenca als EUA on reforça el seu “antiianquisme” i descobreix la teologia de l’alliberament.
«Y en Cuba se dio mi segunda conversión y entonces descubrí que Dios es también liberación de la humanidad y de los pobres»
L’any 65 a Nicaragua es ordenat sacerdot i, ja plenament convençut que el marxisme i el cristianisme no només no són oposats sinó que, a més són i han de ser complementaris, funda a Solentiname, un arxipèlag del llac Cocibolca, el que serà una comunitat originàriament contemplativa de camperols i pescadors, una semblança de la Utopia. A part d’aprendre la pintura primitivista i a tallar fusta, els habitants de Solentiname descobreixen la Teologia de l’Alliberament y desenvolupen el socialisme i, igual que l’Ernesto, s’afegiran al FSLN –Frente Sandinista de Liberación Nacional- que està començant a créixer a tot Nicaragua.
L’any 77 arran d’un intent per part dels joves de l’illa de prendre el quarter militar de San Carlos, la guàrdia nacional de Somoza bombardeja Solentiname i destrueix físicament el projecte que mai tornarà a ser el mateix, tot i que seguirà present en l’ideari transformador de gran part de Llatinoamèrica.
Amb el triomf de la Revolució Sandinista el 19 de Juliol de 1979, l’Ernesto passa a ser ministre de cultura i, juntament amb el seu germà també capellà Fernando, ministre d’educació, implementaran la “Gran Cruzada de Alfabetización” la fita més gran mai aconseguida, reduint en menys d’un any l’índex d’analfabetisme de més d’un 60% fins deixar-lo en un 12%.
Fins l’1987, en que el Ministeri es veurà obligat a tancar per qüestions econòmiques derivades de l’agressió nord-americana, l’Ernesto es dedica a impulsar qualsevol iniciativa destinada a desenvolupar la cultura en tots els àmbits. Des de donar contingut als museus a promocionar els nous escriptors i poetes, recuperar els antics, difondre textos polítics -per a la qual cosa crea l’esditorial Nueva Nicaragua- o donar reconeixement als muralistes i petits artesans com els “seus” primitivistes de Solentiname.
«Un régimen no se derriba con sonetos sino extendiendo la lucha de los invisibles más allá del horizonte»
A partir de llavors agafa un perfil polític baix i, tot i que mai ha deixat de fer-ho, es dedica a la seva altra gran passió, la poesia. Hora 0, Epigramas, Salmos, Canto Nacional i els imprescindibles Evangelio de Solentiname 1975 i l’immens Canto Cósmico 1989, faran que sigui constantment reconegut al panorama literari mundial arribant a ser canditat al Nòbel en quatre ocasions.
L’any 94, arran del congrés de l’FSLN en què les posicions socialdemòcrates queden arraconades, es genera una divisió al si del partit. El gruix dels militants d’origen benestant, entre els quals l’Ernesto, funden el MRS -Movimiento de Renovación Sandinista – que es vol emmirallar en la teòrica democràcia europea abandonant el marxisme. Això generarà greus conflictes sobretot des de que el FSLN recupera el govern l’any 2006, perdut l’any 90, i les circumstàncies geopolítiques mundials no són proclius al restabliment d’un govern revolucionari i promouen la confrontació.
Avui però tota Nicaragua plora fins i tot la dreta més rància i l’església més reaccionària.
«Naturalmente queda la muerte, que es otra vida. Una Vida mejor.»
Jo però, sempre et recordaré com quan et vaig conèixer, la boina, la cotona blanquíssima i Sandinista.
«Claro que hubiera sido mejor que no murieras nunca con tal que… tus amigos y el mundo entero no murieran nunca»
Solentiname i un xarrup del bon rom Nicaragüenc.
No passaran!
Roger Cosso i Jornet
