El curs va avançant i amb ell també ho fa l’actualitat. No us mentiré, he arribat a un punt que fer un extens comentari de text de qualsevol autor del temari és més fàcil per a mi que pensar un tema del qual escriure. No em malinterpreteu, no és que no n’hi hagi, de temes. Potser el problema és que n’hi ha massa que em pesen en el fons de la consciència; fins i tot en tenc una llista immensa, dels quals no sabria dir quin triar. Entre llibres i roses, la meva solució és: relacionar-ne dos que, a priori, no tenen relació. Ara que ja s’acaba el curs, vol aparèixer una petita finestra a l’ordinador que posa “nostàlgia”, no sabria dir si aquesta és la millor paraula per definir-ho, però és l’única que he trobat. A final de curs, crec que he descobert el sentit del batxillerat més enllà de poder entrar en una carrera a través de la temuda nota de tall (un sistema una mica obsolet, diria jo), doncs crec que no és una etapa que tengui “aplicacions pràctiques” a curt termini ni et prepari per a la vida laboral, però m’atreviria a dir que és necessària per conèixer i aprendre tota classe d’aspectes que s’arribarien a perdre a la llarga (i que les noves generacions sovint menyspream).
No sé si m’he explicat gaire bé. Em refereixo al fet que la biografia de Mercè Rodoreda o Federico García Lorca i les seves obres de poc em serviran per a la meva vida; però si només ens han d’ensenyar allò estrictament útil, què ens queda? Què passa amb les creacions d’incalculable valor literari o les històries del nostre passat? Crec que aquí hi ha la clau, la utilitat resideix en la cultura que hem après, tot allò que ens ajuda a entendre cada moment històric i també el que vivim avui en dia, això també és necessari. Molta gent pensa, en canvi, que l’educació ha de servir com a preparació per al demà (cosa totalment certa i necessària), però va molt més enllà d’aquesta funció.
Us il·lustraré amb un exemple, d’un tema que jo ja coneixia, però que mai havia acabat de posar en valor. Us contaré una història (no és meva, però): fins avui han resistit 6.800 llengües en tot el planeta. Poden parèixer moltes, però abans n’hi havia moltíssimes més, dins tantes, diríem que el català està per la meitat en nombre de parlants? A la part inferior, potser? També ens pot parèixer que cada país té una llengua, no? Ràpidament veim que les mates no surten… Resulta que dins tota aquesta mar de llengües, el català (a pesar del que els han fet creure) està dins les cent primeres, per tant, una llengua minoritària no és (recordem que hi ha prop de deu milions de parlants). Anem més enllà, de totes aquestes llengües. Una petita minoria estan en una situació de normalització, què vol dir això?, que s’utilitza de manera normal en tots els àmbits; així, podem reflexionar que no sempre allò que ens han volgut “vendre” és veritat.
Ens diuen que no fa falta fer teatre en català, retolar en català, publicar les coses en català, ensenyar en català, llegir en català, posar etiquetes en català, que el català sigui oficial a la UE… perquè clar, és una llengua minoritària i a qui li importaria tot això? Doncs, no sé què dirien els gairebé deu milions de les Illes Balears, Catalunya, País Valencià, Andorra… i molts altres llocs que tampoc ens conten, perquè sabíeu que a Sardenya hi ha una ciutat que parla català? L’Alguer; o que al sud de França, on fa just uns dies ha començat el Correllengua Agermanat, també se’n parla? La nostra llengua, que compartim amb molta gent, és més internacional del que pensam i molt més important del que ens volen fer pensar; això, encara que n’hi ha que diguin que cada dialecte (mallorquí, valencià, etc.) és una llengua independent, en ciència (sociolingüística), aquest fet és un símptoma de substitució lingüística.
I ara us demanareu, amb què relacionam aquesta intensa classe de català? I és aquí on tot això deixa de ser teoria i es converteix en realitat: xerrem del teatre. L’altre dia, al ple municipal, es va sentir que demanaven per quin motiu a Manacor (com a context, ciutat catalanoparlant des de fa vuit-cents anys) es feia teatre en català (recordem, l’única llengua pròpia que tenim). No és un acudit, encara que ho pareixi. Potser el Teatre Municipal s’hauria de dir Gemengentheater i representar les obres en luxemburguès? Crec que la pregunta es contesta per si mateixa. Qui va formular-la, però (clarament), feia referència a la gran llengua totpoderosa, el castellà, llengua que curiosament és la que ha induït a la minorització del català (aquí es connecta tot allò que hem comentat abans) i s’ha anat nodrint lentament i constantment de la nostra.
Aquest cas, podria ser ignorància i que aquest temari no fos present fa unes dècades, però diria (i crec que tothom hi estaria d’acord) que la intenció és ben clara i directa. D’aquesta manera, s’ha demostrat que allò que llegim als apunts i veim a powerpoints no està tan lluny de la realitat, sinó que, de fet, està més a prop que mai.
I potser és aquí on tot pren sentit. Aquells apunts que a vegades semblaven llunyans, aquelles classes que pareixien teòriques, en realitat ens estaven donant les eines per entendre el món que tenim davant. Perquè el batxillerat no només serveix per aprovar exàmens o arribar a una carrera, sinó per aprendre a pensar, a qüestionar i a reconèixer quan allò que ens conten no és del tot cert.
I si això no és útil, llavors què ho és? Bon Sant Jordi!
