Lluís Vecina (Portocristo, 1995) va estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid. Ha treballat com a investigador extern al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i recentment ha finalitzat el Programa d'Estudis Independents d'aquest mateix museu. Demà inaugura "Feliços els fills dels temps intranscendents" la seva primera exposició a Es Baluard, el Museu d'Art Contemporani de Palma. Es tracta d'una instal·lació que connecta turisme i memòria històrica i que té com a punt de partida la història de dos personatges: el fotògraf Joan Andreu Puig Farran i l'hoteler Jaume Moll i que podreu veure fins dia 19 de gener.
Com sorgeix aquest projecte? Quina va ser l’espurna?
Tot comença cap a l’any 2019, quan amb en Tomeu Miquel fèiem escapades per la nostra àrea, a zones de batalla de la guerra civil. Durant aquestes excursions jo feia un registre fotogràfic. Ell estava preparant les memòries sobre Tòfol Pont Tortella, que tenen molts matisos respecte de les memòries oficials i d’altres més conegudes com les del capità Bayo i nosaltres recreàvem les rutes que havia fet en Tòfol per la zona. Vàrem reparar que zones de batalla, com per exemple ca s’Hereu eren ara agroturismes i això va despertar-nos una línia de recerca: aquestes connexions entre turisme i memòria històrica i com el turisme havia edulcorat o fins i tot esborrat tota la història de la guerra civil a la zona.
Hi ha però també una part autobiogràfica, no?
Sí. Vaig trobar a ca la meva padrina una postal turística de la platja de Portocristo, que sempre ens havia fet molta gràcia perquè hi sortia el meu pare de petit, amb 7 anys. Va resultar que aquesta postal era feta per CYP Postales Color, que és l’acrònim de Campanyà i Puig, o sigui, l’empresa de Joan Andreu Puig Farran i Antoni Campanyà, dos reporters gràfics de cert recorregut que havien fet de reporters de guerra i que posteriorment, per guanyar-se la vida, tornaven als mateixos llocs però per fer postals turístiques. Això em va servir de desencadenant de tota una sèrie de memòries imprevisibles. Aquest petit objecte, a priori irrellevant, ha estat capaç de posar en funcionament una espècie de joc temporal solcat de latències i crisis, i ha acabat revelant-se com a testimoni d’un passat – per no dir d’aquell passat- que es conserva més per la seva cancel·lació que pel seu reconeixement.
El protagonista, però, és només un d’ells, no?
Puig Farran, no es va limitar a participar en la Guerra Civil, sinó que va ser l’autor de les fotografies més icòniques que coneixem del desembarcament republicà d’aquell estiu del 36 i també l’autor d’aquesta fotografia on surt el meu pare. D’aquesta manera, el fotògraf acabava recollint amb les seves imatges, en les mateixes localitzacions, dues realitats antitètiques: la visió de la guerra i l’escenografia turística posterior.
I en quin punt entra en joc l’hoteler Jaume Moll?
Moll va ser un dels principals artífexs de la reconversió de Sa Coma com a reclam del turisme internacional. Anteriorment, era contrabandista i va tenir una carrera molt solvent, que va començar inicialment amb Joan March a la Companyia de Sa Vall i que després va treballar en solitari. Amb els doblers que va fer del contraban, es va convertir en hoteler i va crear la cadena d’hotels Royal Tur S.A, que va tenir molt d’èxit durant els anys 80 i que va fer molt bon negoci, construint tota la primera línia d’hotels de Sa Coma. El modus operandi d’aquesta persona era molt cínic i va ser el mateix mentre va ser contrabandista i quan va ser hoteler: tant li era demanar tractes de favor a un governador civil franquista que a un diputat socialista. En aquest context fins i tot va aconseguir la concessió d’explotació de la platja de Sa Coma que manté fins avui dia o la concessió de totes les places hoteleres lligades a l’Expo 92. Aquestes dues històries vitals, la de Moll i la de Puig Farran es conjuguen a Sa Coma, el mateix espai geogràfic, que a més té la particularitat de què allà hi ha la fossa comuna més gran de l’illa, amb tantíssimes persones. Un representa el temps del capital, de no mirar enrere i no pensar en el passat i l’altre fa de frontissa temporal.
Feliços els fills dels temps intranscendents: d’on ve el nom?
És una frase extreta del llibre Crematorio de Rafael Chirbes, que teixeix la història a través d’una conversa entre pare i filla, ell nascut en els anys 40 i ella en els 60. El pare li recrimina que és totalment intranscendent, a nivell històric. Volia fer aquest paral·lelisme amb la foto del meu pare: aquell nin dels anys 60 que en aquella imatge estava trepitjant un franquisme totalment edulcorat, en un paisatge generat pel bàndol que va guanyar la guerra.
Plasmes tota aquesta història a través d’una instal·lació. Com ho has configurat?
La peça funciona amb moltes capes de sentit. Té un pròleg, a través de la postal del meu pare i davall hi ha una foto anònima dels revoltats fent un capfico en la mateixa platja. Això s’acompanya d’un àudio de la Secretaria General de Turisme que és de l’any 64 i que va sortir en el marc de la campanya «25 años de paz». També present diferents imatges fragmentades de la zona de Llevant, dels anys del boom del turisme que passen a gran velocitat i que cada cert temps es contraposen amb una imatge fixa del desembarcament de Bayo. Totes les del desembarcament són fetes per en Puig Farran i algunes d’aquestes imatges són inèdites. Les vaig trobar a través del net del soci de Puig Farran, en Campanyà.
