El 2021 vaig decidir que volia engegar un pòdcast. Ara, quatre anys després, Pati de butaques s’ha convertit en el meu espai segur radiofònic. És un lloc on passen convidats i convidades de tota mena: músics, escriptores, actrius i un llarg etcètera de persones estupendes que sempre accepten venir a passar una estona amb mi i fer la xerradeta. Pati és un dels projectes de la meva vida, si em pos un pèl sentimental.
Darrerament, són molts els mitjans que s’interessen per parlar amb les persones mallorquines que vivim a Internet en català. La primera pregunta sempre sol ser la mateixa: per què vas decidir fer-ho en català? Mig desconcertada, sempre responc el mateix: perquè visc, estim i pens en català, perquè no hi havia cap altra opció possible. Entenc que fa uns anys era una novetat veure contingut a xarxes fet en la nostra llengua. Gràcies a algunes pioneres com Juliana Canet a Youtube i Instagram o Inès Mateu amb el podcast Polo de Llet, cada vegada vam ser més les que ens vam sumar a compartir les nostres inquietuds en línia. Record el primer programa, totalment autoproduït, mig nerviosa. També els que el van seguir i els primers comentaris d’oients encantats. Tot això m’umpl el cor, però si tenc una cosa clara és que fer-ho en la meva llengua no va ser mai una decisió conscient: en quina altra ho hauria d’haver fet? Fa deu anys aquest dubte podria haver tingut sentit, ja que la majoria d’exemples que coneixíem eren en castellà i semblava impossible fer-ho de cap altra manera. Ara bé, el moment en què la majoria vam sumar-nos a la festa dels pòdcasts, per sort ja havíem tingut altres persones que ens havien obert camí.
El català és una llengua minoritzada i el bilingüisme a Mallorca no existeix sense diglòssia, com bé va dir Joan Moragues al seu discurs en rebre el Premi Ciutat de Palma de novel·la. És just per aquest motiu que crec que a vegades els discursos tipus “està molt bé que a Mallorca es faci contingut en català” o “què opines sobre l’auge dels pòdcasts en català a Mallorca?” no ens fan cap tipus de favor. Sí, feim contingut en català, molt bé, però mirem cap endavant: quin tipus de contingut és? Per què m’agrada aquest creador o aquest altre? Podem aspirar a alguna altra cosa més enllà de la folklorització els tiktokers mallorquins? Tot això són preguntes més o manco interessants que estaria bé plantejar alguna vegada.
Un altre gran meló vinculat a aquest tema són les ofertes laborals. La majoria dels correus electrònics o trucades que rep són propostes molt engrescadores i poc definides. Queda clar que tota creadora vol flexibilitat a l’hora de poder fer el seu contingut, però una cosa és donar llibertat creativa i l’altra és no haver pensat més de dos minuts quin valor té la meva feina. Frases com “quant vols cobrar?” o propostes on està tot explicat al detall manco la qüestió de la retribució econòmica són encara ara el pa de cada dia.
Vaig començar a fer Pati de butaques perquè soc una al·lota addicta a conèixer coses, per curiositat, per avorriment, per imitació i per molts altres motius. Al capdavall, per amor a l’art. Aquesta idea em persegueix cada vegada que planteig qualsevol de les queixes que avui he intentat plasmar en aquesta peça. Sent una veueta que em diu “Idò si tan malament ho passes, deixa-ho anar, ningú t’obliga”. Per sort, una de les coses que millor ha fet la meva generació és saber reivindicar els drets laborals, tinguem una feina que ens agrada o no. Tot en català i sense complexos. Tant de bo totes les que venen darrere puguin gaudir-ne les conseqüències.
