Les eines d’estiu, les més geloses; aquelles qui donaven l’aliment principal de totes les menjades. Els crulls, les esqueixades del temps eren guarides amb la placa o la matrícula del carro de l’anyada anterior. La placa de la foto correspon a l’anyada de 1944.
La vall mostrava la tonalitat de l’estiu, el groc i l’ocre. Però de l’aire, el vol americà de 1956 captava les eres en plena acció. I de l’aire a l’aire terrestre. Era, forques, barcella, almut, carretó, biga o perxa, pala, tiràs, forques o eradores, pila, pallús, erer, botilla, pedra, embullar, batre al trot, batre amb una bístia, ventar, ererar, ram, balell. Un patrimoni lingüístic que cada juliol es repetia. Per juliol les mules a l’era i els bous al sol. La resta de l’any la portassa els guardava en un racó. Ben igual que l’element que els traginava cap a l’era i allò que també havia traginat abans, les garbes. De bon matí, el caminoi de dins el rostoll cap a Can Vaquer. Era compartida. Una estesa de garbes per embullar.
Devers les deu, ombra grossa, hora de berenar. I ja acabada la primera fumada, embullada i d’aquí fins a les dotze. Carretons de fusa i biga de poll. Pedra i pila. Voltes i voltes. Girada i rampinada i ja teníem les primeres fileres fetes. Un vent que el dia abans s’anticipava amb un cel vermellós quan el sol se n’anava a la posta. Pols i palla a les voreres. Primera ventada de tres forcons. Tirassos de gra i cap al costat. Segona filera de quatre forcons o assoladora. Altre pic tiràs i ram d’aladern de Son Prim per la darrera filera. Darrera filera de pala i ventim. Caramull de gra i balell. Eradores o forcat, caramull, creu i un que Déu mos do la maina! D’aquell primer mannà, d’aquell primitiu aliment de cada dia. Aquella benedicció, aquella frase damunt el gra ja net, de retre del pa de cada dia. Barcella i sac. Gra al graner i llençol de la palla ensostrat.
Ja feia un parell de vespres que visitava aquella casa per fer festa. Ja havia enllepolit el ca i cada pic quan hi anava li sortia a camí. Car, sabia que anava amb bona fe, més sabent el que li esperava, més gustós que les restes del dinar. Aquell ca negre s’amagava i fugia dins la fosca de la nit, com si fos una bubota d’ulls blancs.
Faria un mes just que es repetiren les enramades arreu. Ses “Quanes” eren aquelles qui remenaven la cua amb les enramades. En tenien més. Però a la contrada es complia rigorosament amb el santoral femení i totes tenien un dia. Anaven de dues en dues al llarg de l’any. En pocs dies es repetien aquells quadres o retrats vegetals. Antònies, Antonines i Sebastianes, Joanes i Peretes i Bels, Margalides, Pràxedes Magdalenes i Aines, Damianes, Miqueles, Jerònies i Francisques i Catalines i Andreves.
Maries, Apol.lònies, Montses, Angeles, Roses, Bàrbares i Colomes eren úniques i tenien la festa per elles.
L’artista nocturn, el gendre-espera-ser preparava el material del retrat. Aquest pic la verdor era de jardí, enrere quedava aquella verdor d’hivern, de garriga o de vorera de paret. La verdor d’estiu era de ramell o de casa. Els moradors de la casa feren com si no hi fossin. Aquell vespre, branques de pi i pinetells joves i el que donava l’aire romàntic de les flors, d’aire senyorívol, les fulles de fasser. Un teixit de tonalitats verdoses i flocs i roses i teringues de cintes a imitació de ranuncles i peònies florals de paper divers en colors i formes. I la rematada final, el dolç tan preuat i invisible, l’ensaïmada i rotllets, que sempre queien bé. La darrera enramada del barri fou generosa en regals i ensaïmades, una dotzena de petites i l’antepenúltima de mitja dotzena. Sabia que en venir les messes de sembrar, el vespre hauria de llaurar qualque bocí de la família política. El matí s’aixecaren i vagarejaren. Dia solemne. A migdia la taula s’engalanava començant per les estovalles. Com si fos diumenge, arròs, escaldums d’aviram i destacant les lleugeres postres fregides amb mel, tres caramulls que venien de ribells plens d’orellanes, engronsos i fulles de llimonera i el regal que constituïa el dolç central del dia, però intim.
El vespre, les portes s’obriren de bat en bat i a la carrera amb bufades suaus de vent d’estiu, aquell qui a partir de juny canviava i obria les messes més fortes, però demana entrada a una letargia necessària fins a l’octubre i aquesta aturada li fou concedida a l’estiu. Els veïnats acudiren i amb dolços i suc acabaren aquella vetlada amarada de suc, dits untosos de mel i de batuts i rapades. Darrere la bancalada de comentaris dels efectes que podia tenir un amor ressentit, un any en què una carrera i la finestra de l’habitació d’una al·lota quedaren ennegrides de fang, almangra i excrements.
Molts creuen i tenen devoció cap a una imatge, una persona o certes idees, encara que sovint resulta ser una adoració cap a un vedell d’or, una paradoxa que es converteix en demagògia i sovint a un nivell molt baix i quotidià. Tal vegada l’expressió fer capelleta a simple vista pareix que té un bon significat i és mirat amb bons ulls, si bé pot amagar o amaga una realitat ben diferent. Es pot girar el bon sentit de la paraula. Capelletes particulars, sectes en l’àmbit social sense caire polític ni religiós o exclusió quan més s’estreny el redol? Quina és la definició, quin nom rep aquest fenomen que controla un líder o líders amagats o l’ombra del públic? Desapareix o desapareixerà quan morin els líders? Però hem de saber trobar la situació i allunyar-nos del mal, si no ens han allunyat o ens hem allunyat prèviament. Un exemple dels molts que podríem citar.
Hem de pensar en els efectes col·laterals o conseqüències d’aquests grups. Pecadors culturals. Sí, un nou pecat capital que podríem afegir a la llarga llista dels que hi ha. Del pitjor juntament amb la supèrbia o bravegera. Tota persona és lliure de tenir i seguir uns ideals, però tan bons com dolents han de ser per dins i per fora. Hem de ser fidels a nosaltres mateixos, però per ser-ho completament hem de tenir aquestes dues parts. Mostrar la part exterior, habitualment amb i per supèrbia. Com es mostra la part interior? Dialogant, raonant i una participació equitativa, deixant enrere la confiança prèvia i sobretot evitar que una persona talli el bacallà durant molt de temps, ja que es crea aquest grup impermeable que abans hem explicat. En el nostre cas la gestió o direcció ha de ser col·lectiva i sobretot hi ha d’haver la voluntat. Com se surt del pecat mortal cultural? La cura del pecat són la voluntat i les ganes per perseverar. Perseverar, amb una ambició que ha d’anar a més adaptada al nivell del moment, incloent-hi l’evolució raonada i consensuada. L’altre element és el diàleg social continu, mai pot faltar. Si falta, la participació no és completa i sempre quedaran darrere membres que poden ajudar i si no es completa, es torna a cercar el tancament del grup baix la mateixa direcció sempre i perdent les ganes per dirigir-la.
