Marina Nicolau – Actriu tots els dies de l’any // Imatge: Dripppy Green
Vaja, vaja, vaja, amigues… un altre 8M ple de propostes artístiques i culturals fetes per dones i sobre dones. Què bé, no? Quines polítiques feministes més sòlides i consolidades! No parl de cap ens públic o privat en concret i alhora puc parlar de tots. Ens centrarem en el tema que ens ocupa que és el del món teatral i cultural de Mallorca.
Evidentment i com no podia ser d’altra forma, la presència de les dones en aquest món continua marcada per una profunda desigualtat estructural. Tot i que el 8 de març, pugui servir per visibilitzar i celebrar els avanços és, per davant de tot, per criticar la constant invisibilització i marginalització de les dones tot i que molts no ho considerin així.
La presència femenina a la nostra escena teatral està clarament subrepresentada. Tot i que les dones són majoritàriament les espectadores i sovint ocupen els llocs més visibles com a actrius, la seva presència en posicions de direcció i creació és limitada. Quina sorpresa! També els processos de selecció de projectes i de gestió cultural continuen prioritzant els homes. Segons les dades de l’Observatori de la Cultura a les Illes Balears, només un 30% de les produccions teatrals estan dirigides per dones. Esgarrifós, no?
Les dones hem de lluitar constantment per guanyar espais de protagonisme dins els teatres i a les programacions institucionals. Pot semblar que un entorn artístic i cultural pot ser més amable amb aquesta desigualtat, no? Vaja, una altra sorpresa doncs. Com si els cercles d’esquerres tampoc fossin estructuralment patriarcals i masclistes! Els processos creatius i de producció continuen sent majoritàriament masculins, amb els espais d’influència més grans ocupats per directors i gestors que difícilment tenen en compte les realitats i necessitats específiques de les dones a més de centrar-se sempre en experiències masculines i deixar de banda les narratives femenines. No us heu plantejat mai que quan llegiu un personatge femení escrit per un home tot està malament? Ens estranya, ens incomoda i ens fa rebutjar-ho?
Durant la setmana del 8M es fa un esforç per reconèixer les dones artistes, i utilitz la paraula «esforç» a consciència, perquè ja sabem totes que un cop passada aquesta data, la situació torna a la normalitat. I quina normalitat! Les dones continuem sent objecte d’una doble discriminació: d’una banda, els nostres projectes i idees es minimitzen, i, d’altra banda, se’ns imposa una visibilitat puntual, com si la nostra presència només fos acceptable en moments concrets de l’any.
Ja sabem tots com va això de voler canviar la dinàmica: és fonamental que el sector cultural i teatral de Mallorca entengui que la igualtat no pot ser només un lema del 8M, que han de canviar les polítiques institucionals, fomentar la formació i l’accés de les dones a càrrecs directius, i crear un sistema de suport que permeti a les dones artistes tenir un accés real i continu a les mateixes oportunitats que els homes. Bla, bla, bla. Això sona a les orelles de “los de poder” com diu Nathy Peluso. La igualtat real no s’aconsegueix només amb discursos, que sembla que és l’únic que ens donen, sinó amb canvis estructurals profunds. D’aquí les tan criticades lleis en què s’estableixen uns percentatges de places només per a dones, ajudes o punts a subvencions pel fet de ser dona o la tan sonada llei del Només Sí és Sí que volen garantir precisament aquesta reducció de desigualtat.
Però, vaja, com cada any i sense cap sorpresa, la presència de les dones al teatre i a la cultura de les Illes Balears continua sent una assignatura pendent. Les actrius estam cansades de treballar sols al març i al novembre i menjar-nos els mocs la resta de l’any.
